Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 15 de setembre de 2021

Chavalas

 


Chavalas és un  film de  la cineasta catalana  Carol Rodríguez Colas que va tenir una gran èxit al festival de Málaga  i aquest mes es projecta a Barcelona.  La història parla d’una jove fotografa que després d’uns esdeveniments adversos ha de deixar el seu pis al centre de Barcelona i tornar a casa dels seus pares, a la satelite de Cornellà. Marta és un personatge entre dos mons dins dels quals no acaba d’encaixar. En el mon del seus amics “artistes” amaga la seva identitat, per vergonya, i quan està al barri, fa palès aquest sentiment, mostrant la vergonya que li produeixen els seus pares i les seves amigues. Jo m’hi vaig trobar bé veient-la, fins i tot em vaig emocionar, perquè mirant les seves quatre protagonistes m’era fácil identificar molts dels alumnes que he tingut  durant la meva carrera. No pas de Cornellà, però si de barris molts semblants; aquests barris que sembla que no existeixen però on viu la major part de la població de Catalunya. La pel·lícula té dues coses al seu favor: d’una banda, uns diàlegs ben construïts amb una certa  bellesa mancada d’artifici. D’altra banda un treball interpretatiu excel·lent de les quatre noies protagonistes, a les que és  difícil imaginar qualsevol objecció. També em sembla loable l’aposta de la directora per centrar el film en un personatge, Marta, que en alguns moments és francament antipàtic, cosa no sempre fàcil en aquests temps tan moralistes i moralitzadors El film és una alenada d’aire fresc per a tots els que, com jo, puguin estar tips de la campanya propagandística, que dura ja molts anys, del mític  “un sol poble”, Cau  però en el perill de llençar finalment un missatge conformista. Marta es reconcilia amb el seu origen i reivindica finalment la seva dignitat. Però, almenys per la gent decent, la dignitat de la gent dels barris perifèrics no està en qüestió i no hauria de ser el tema de conversa. Molt més interessant sembla recordar que aquests barris es plantejaren d’una manera gairebé criminal i constituien una ofensa  molt més propera i real que les de fa trescent anys. I si algú diu que aquests barris els feu el franquisme, cosa que no és falsa en el sentit literal del terme, seguim sense entendre res de res.


Il cacciatore celeste

 

He llegit dos llibres de Calasso aquest estiu. El primer, il cacciatore celeste, és un assaig hermenèutic sobre les narracions de la mitologia grega. Hi ha moltes temàtiques apuntades i molts fils a resseguir, però allò que em va interessar més és el rastreig fet per l’autor de com els mites antics donen testimoni del moment del tot crucial, en què varem decidir de ser una cosa del tot diferent a la de la resta dels animals. Moment crucial perquè d’aquesta mentida depèn la fundació de la humanitat. Calasso recerca especialment als vells mites protagonitzats per caçadors o relacionats amb la caça, doncs el caçador és l’humà que pot estar més a prop de la divinitat i l’animalitat, oscil·lant molt ràpidament entre l’una i l’altra. El dualisme del caçador seria doncs l’origen de tots els dualismes humans. La caça és fonamental perquè és el moment on fa allò que cap altre animal és capaç de fer: afirmant-se negant la seva pròpia realitat. Per esdevenir caçador cal admetre la incompletitud de la pròpia natura, fent recurs a una pròtesi. Evidentment Calasso aquí no és del tot original sinó que segueix Hegel i també la concepció de Nietzsche segons la qual la nostra naturalesa no està fixada (de fet, el veritable autor d’aquesta intuïció seria Plató). La manca d’aquesta naturalesa no fixada s’expressa en una inclinació cap a les metamorfosis que no per casualitat és el recurs més utilitzat a les trames narratives mitològiques. La tendència a la metamorfosi no és única a la naturalesa. Es pot trobar als insectes, però aquests animals es transformen per evitar els depredadors. Els humans es transformaren per a convertir-se en depredadors. És aquí on es troba l’arrel de la nostra definidora capacitat de mimetització. Com Kubrick a 2001, aquesta pròtesi pot igualment ser un os convertit en eina, una nau especial o tot el desplegament cognoscitiu que ha servit per passar de l’una a l’altra. Des d’aquest punt de partida resulten molt suggeridores les pàgines que Calasso dedica a Plató, l’arrel del seu atac a la sofistica i la poesia, els quals son efectivament el mateix atac. Doncs totes dues suposen l’aposta per la metamorfosi com forma d’existència sense cap mena de límit. Es dins d’aquesta polèmica on hem de valorar els elogis prodigats per Plató a l’antic Egipte; la civilització que cercà la màxima animalització de l’home utilitzant el recurs, ben exemplificat al seu art, de neutralitzar tant el moviment com l’esdevenir en quan fos possible.



dilluns, 13 de setembre de 2021

Portugal (V): Nazaré



 

Quan era petit havia llegit sobre Nazaré en un llibre de Disney que   el presentava com un lloc entranyable i típic de la forma de vida arcaica, des del punt de vista de l’Amèrica dels cinquanta, dels pescadors portuguesos. D’allò queda molt poca cosa: algunes persones grans que encara vesteixen més o menys segons la tradició i les parades a la platja on es ven el peix assecat al sol. La perspectiva general és la d’un poble de platja amb el seu passeig  a la  vora del mar i carrers posteriors plens d’apartaments i hotels. Això és així en gran part perquè a les darreres dècades el poble s’ha convertit en un gran centre turístic i la meca particular dels surfistes, doncs a Nazará estan registrades les onades més altes que s’han produït mai, arribant als 30 metres d’alçada. La raó és l’orografia marina de la zona, al costat de la costa hi ha un canyó submergit de gran profunditat que impulsa les onades.  Per qui vulgui gaudir de la platja, però sense gaire pretensions esportives o d’aventura, és millor potser la platja del poble del costat, Sao Martinho de Porto amb una badia en forma de lletra omega i per tant molt resguardada, mentre que la de Nazaré del tot oberta. Nazaré és evidentment un bon lloc per menjar peix i ens va agradar molt A Tasquinha on varem podem provar la seva cataplana, excel·lent plat de peix, a mig camí entre la sarsuela i la bullabesa

 


diumenge, 12 de setembre de 2021

L'aveau


 



L'aveau  és un film de 1970 dirigit per Costa Gavras. Fou projectat a la filmoteca el dimecres passat i presentat pel mateix Costa Gavras força eixerit malgrat els seus vuitanta vuit anys i amb moltes ganes d'explicar coses, tot i que havia de matinar molt  l'endemà per poder ser present al funeral de Jean Paul Belmondo. L'aveau explica la història del dirigent comunista Artur London desposseït del seu càrrec de ministre, empresonat, jutjat i condemnat en els processos de Praga de l'any 1951. Allò més destacat del film és el testimoni del coratge moral dels seus autors en dir allò que cap del seus gosava dir ni volia escoltar: els aspectes ombrívols i sinistres de les revolucions proletàries.  Com a document històric el film és del tot indispensable. Personalment, allò que més m’agradà fou les escenes de preparació del judici. Jo havia llegit moltes vegades que aquells judicis eren representacions, però no ho he acabat d’entendre fins a veure les nombroses escenes en la que els encausats són obligats a aprendre’s de memòria les preguntes que els havien de fer i les respostes que devien donar. El guió és de Jorge Semprun i s’esforça en mostrar els paral·lelismes indubtables entre la fe comunista i la fe religiosa així com la relació de la primera amb la xenofòbia i el racisme, antisemitisme. Costa Gavras fou un cineeasta popular als setanta i pogué fer films com aquests, gràcies a tenir el recolzament d’estrelles com Yves Montand, la pel·lícula es projectà dins del cicle dedicat a Montand i Signoret, que també apareix al film. En aquest cas Montand li doná no només el seu prestigi, traduïble en termes de suport financer, sinó una interpretació excel·lent


dissabte, 11 de setembre de 2021

Comancheria


 

Comancheria és el títol castellà del film americà de 2016 «Hell or high water». Òbviament no és una traducció literal, però no va gens desencaminada. La comancheria és l’espai físic on s’esdevé la pel·lícula, el territori dels antics comanxes, més o menys la fontera entre Nou Mèxic i Texas. Comanxe literalment significa enemic o el que sempre està en lluita contra mi i això reflecteix molt bé el mon mostrat al film. El film és la història de dos germans que roben bancs, de fet sucursals d’un mateix banc, però amb mesura, només prenen diners dels calaixos i mai de la caixa forta, i de la seva persecució per una parella de rangers, formada per un veterà a prop de la jubilació i el seu company, mig mexicà i mig indi. El mòbil dels robatoris és poder aixecar la hipoteca sobre la granja familiar a favor del banc robat.

Hi ha una raó suficient per veure la pel·lícula: el seu protagonista, Jeff Bridges, la presència del qual omple completament la pantalla. La seva caracterització d’un ranger sorneguer, massa amant de les bromes racistes, amb consciència de cowboy, però finalment perplex perquè sap que jo no és dels bons, ni mai podrà ser-ho, és magnifica i de fet eclipsa tots els altres actors. Comancheria és un western perquè la premissa de la seva història és que l’essencial no ha canviat des del segle XIX. Evidentment els personatges es mouen a cotxe i no pas a cavall però l’escenari és el de l’absència de llei i el campi qui pugui de la llei del més fort. En tot cas la diferència és que en el western clàssic l’anomia és el punt de partida i aquí és el punt d’arribada del camí de decadència iniciat ja fa dècades. El final de la pel·lícula és del tot coherent amb aquest postulat. No hi ha resolució perquè les velles ferides sempre queden obertes. David Mackenzie ofereix un retrat sintètic però poderós d’aquesta Amèrica esgarrada des de les seves contradiccions fundacionals.

divendres, 10 de setembre de 2021

Portugal IV: Convento de Tomar




 La tercera gran obra de l'arquitectura religiosa portuguesa a  Estremadura és el convent de Tomar.  Aquest és  molt visitat perquè en el seu origen pertanyè als templers  El convent fou fundat el segle XII i és un edifici de grans dimensions amb moltes dependències i diversos claustres doncs era un centre religiós molt important als país. Hi destaca molt poderosament l'església, la charola, de 16 costats a imitació de la del Sant Sepulcre de Jerusalem. Sembla que el motiu fonamental de la peculiar construcció era que els cavallers templers poguessin seguir els oficis religiosos sense haver de deixar el seu cavall. És un espai molt singular, però dins del recinte encara és més famosa la finestra exterior del cor; per a molts la cimera de l’art manuelí i un homenatge a la gran gesta històrica dels portuguesos: les navegacions de l’edat moderna.

dijous, 9 de setembre de 2021

Lectures d'estiu (VIII). estupor y temblores


 

    Estupor y temblores és la formula amb la que es recomanava als súbdits de l'emperador del Japó presentar-se enfront d'ell. És també el títol de la novel·la que Amelie Nothomb va publicar fa vint anys i que jo he llegit aquest estiu en la versió castellana de Sergi Pàmies. La novel·la humorística no és un gènere que freqüenti gaire, ni que em motivi especialment, però la veritat és que aquesta em va fer passar una molt bona estona els dos matins que vaig llegir-la a la platja. La protagonista és una jove belga, però educada al Japó, que s'incorpora a una gran empresa japonesa. La noia té l'ambició d'integrar-se i progressar, cosa que es veu obstaculitzada per la rigidesa de l'organització i la poca confiança dels japonesos per la gent amb el nas gran. La seva trajectòria és doncs un camí de descens des de les tasques més humils de l'oficina a atendre els serveis de la seva planta. Tot aquest procés va acompanyat d'una mena d'enamorament masoquista amb la seva superiora; l'única dóna de l'empresa amb un càrrec, tot i que subaltern, la qual és al mateix temps el més cruel del seus botxins.

    Hi ha moltes coses que em poden interessar del Japó, però em costa molt compartir l'admiració que per aquest país mantenen molts membres de les generacions molt joves. Hi ha poc d'admirable en els japonesos de la novel·la. L'empresa on treballa Amélie, aquest és el nom de la protagonista, és una institució on en el manteniment de la jerarquia està per sobre de l'eficiència i de qualsevol consideració de racionalitat i on  imperen obertament la xenofòbia i el masclisme. L'autora Nothomb és nascuda al Japó i, si més no el llibre serveix per donar un testimoni fefaent de què ni el masclisme, ni la xenofòbia són invents occidentals, ni en tenim cap mena d'exclusivitat ( de fet, el feminisme sí és un invent occidental)Totes aquestes consideracions són però un motiu secundari per llegir el llibre, molt més important és la capacitat irònica de Nothomb i la intel·ligència amb la que narradora interpreta el seu paper, barreja de víctima enamorada i antropòloga innocent.