Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 1 de juliol de 2018

Calasso


Molt coincident en alguns aspectes amb la reflexió de John Gray és la que podem trobar al darrer llibre de Roberto Calasso. Com l’anglès Calasso es preocupa de mostrar la pervivència dels vells esquemes religiosos, molt fonamentalment de la pervivència de la fe, en el pensament progressista, pretesament alternatiu. El secularisme humanista mateix, aquesta és una de les seves tesis fonamentals, es pot entendre bàsicament com una nova forma religiosa. Aquesta religió, com ha vist també Gray difícilment és compatible amb el que sabem sobre la naturalesa. L’aspiració màxima d’aquest humanisme fora una demostració científica de què evolutiva ment és convenient ser bo, cosa que no acaba mai de sortir. Resumint molt el nostre mon es basa en l’existència del lliure albir i de la ciència. La comptabilitat entre tots dos és dubtosa i enfront d’aquesta dificultat es tendeix a elidir aquesta pregunta.
Per Calasso el fenomen que caracteritza la nostra època és la inconsistència, per això les dues figures fonamentals del nostre temps són el turista i el terrorista. Un terrorisme que ja no es fonamenta en cap mena de motivació convencional sinó en l’atzar. El turisme per Calasso és l’exponent màxim de l'home dedicat a viure des de l’allunyament de la realitat. En aquest sentit la culminació de la via turística es troba en l’addicció al mon virtual.
Tanmateix la intuïció que m’apareix més valuosa és la que m’ha permès il·luminar la meva pròpia experiència. Per Calasso després de la mort de Déu, quin acaba prenent el seu lloc és la noció abstracta de societat com nom que serveix per designar un tot omnipotent i omnicomprensiu al qual no podem deixar d’estar sotmesos. Els seus punts de recolzament són variats començant per Durkheim i Mauss i seguint amb Simone Weil que ja havia descrit la mimesi progressiva del social pel religiós. A tot això podríem afegir el 90% de les coses que escriuen els meus alumnes que necessàriament parteixen d’aquesta tesi. Allò social és l’únic ídol possible i el problema fonamental és que després de gairebé dos segles de societat secular en les que hem estat ensinistrats per ignorar allò invisible, ara ens manquen mitjans per reconèixer-lo . El problema de la secularitat, per Calasso, es mostra finalment idèntic al problema de la democràcia. No consisteix tant en uns continguts com en unes regles, però com ja veia Sòcrates al Gorgies, els humans apassionats per la geometria són sempre poquets. En aquesta situació, el perill, del qual també podem trobar exemples ben propers, consisteix en fer el pas, no gaire gran, que separa el procediment del ritual.
La segona part del llibre consisteix en un recull de citacions i anècdotes de coses esdevingudes a Europa entre el 1933 i el 1945. El fil no és massa aparent però la impressió deixada pel conjunt és colpidora i potser ens mostra que aquella gran crisi es va tancar en fals. Algunes són ben remarcables com per exemple la comunicació de Elie Halevy el 1936 en la societat francesa de filosofia on ens explica que des del punt de vista intel·lectual la tirania implica una estatalització del pensament, que assumeix dues formes: la primera negativa, mitjançant la supressió de totes les opinions considerades contraries als interessos nacionals i la segona positiva, mitjançant allò que podem anomenar l’organització de l’entusiasme. Significativa resulta també la sensació de colpiment sentida per Simone Weil el 1941 quan llegeix el treball de Planck, el qual li sembla molt més revolucionari que el d’Einstein i per tant una possible nova fonamentació del món. Això contrasta amb la pràctica irrellevància del tot el que diu Plank quan no parla de mecànica quàntica. El mon es fonamentarà en un ciència que no podem acabar de concebre, descoberta per un home que fora de la ciència no té res a dir. És aquesta ciència la que fonamentarà el prestigi i el domini de l’home blanc, fent un paper no gaire diferent del que la religió catòlica feia Cortes i Pizarro, però si més no aquests sabien una mica que eren els sagraments

divendres, 29 de juny de 2018

Acabant amb Gray


Tres anotacions finals sobre les set menes d’ateisme abans de deixar Gray tranquil per una temporada
1.       L’objecció més gran que hom pot fer contra el neo-ateisme que va sorgir a l’inici del segle és que aquest pensadors intenten reconstruir la teoria il·lustrada des de l’horitzó obert per Darwin però obliden que la ment humana està programada per sobreviure no pas per cercar la veritat, aquesta distorsió fonamental del darwinisme troba l’exemple més clar en la noció de meme que considera anàloga als fantasmals àtoms lògics de Wittgenstein.
2.       L’altre gran miratge és considerar com a compatible la visió del mon liberal i una ètica de caràcter cientista. La  tolerància fora necessària i injustificable en un món on els judicis de valors  fossin deixats als experts científics.
3.       La importància de Schopenhauer rau en el seu caràcter obertament anti-gnòstic atès que el gnosticisme, tot i que radicalment metamorfosejat, és el fons de gairebé tot el pensament progressista i il·lustrat


dijous, 28 de juny de 2018

Gray sobre Mill


  Tres anys després d’haver tornat a Catalunya no m’acabo d’avenir a haver de dedicar una bon part del curs de segon, on molts filòsofs importants són gairebé omesos, a J. S. Mill (de fet, aquest any atès que cap alumne tenia interès a fer la selectivitat no ho he explicat). Segurament  per això em ve molt de gust  reproduir aquesta valoració feta pel seu compatriota Gray en el seu darrer llibre
Com he fet notar, Mill fou una excepció per no haver estat educat en cap fe tradicional. Pero com qualsevol altre membre de la societat victoriana de mig segle, els seus pensaments i sentiments estaven formats pel cristianisme. Quan insistia en què la moralitat no depenia de la religió, invocava una idea de moralitat que prenia prestada de la religió cristiana. Quan afirmava que la humanitat estava millorant, es recolzava a la creença que l’animal humà és un agent moral col·lectiu, una idea que també deriva del cristianisme. Cap d’aquestes observacions  por trobar recolzament la observació empírica que suposadament és la base de la filosofia de Mill.
(seven types of atheism, 36)

dilluns, 25 de juny de 2018

Ponsati

Entre l'allau de proparganda trobar algú que diu la veritat és reconfortant, parlo d'aquesta entrevista amb l'anterior consellera d'ensenyament

dissabte, 23 de juny de 2018

Insuficiència de la filosofia

Deixo a Gray parlar, tot comentant un llibre de Keith Lowe

A liberal rationalist disturbed by the persistence of unreason in politics, Lowe believes that progress can be made more secure by deconstructing myths. But not all myths should be demolished by rational criticism. Some express the better side of humanity, and may help us when we face the return of old evils. 

divendres, 22 de juny de 2018

Set menes d'ateisme


         Avui acaba aquest curs que, per potser més d’un motiu, ha estat el pitjor de la meva vida. L’estiu apareix ara com un temps  de relativa treva i això m’hauria de permetre reprendre no l’escriptura, però si la possibilitat de fer alguna anotació de tant en tant. En el temps de silenci precedent han passat algunes coses, fins i tot alguna de bona, entre elles, l’aparició d’un darrer llibre de John Gray que vaig poder llegir a començaments d’aquest mes. El seu tema és l’ateisme, el títol en concret és “seven types of atheism”. Com em passa sovint,  aquesta lectura ha estat una font peculiar d’un goig molt concret, el de trobar-se amb un llibre que m’hagués agradat i que hagués volgut escriure. Gray és ell mateix un ateu però enfrontat a la major part dels ateismes que s’han donat a la història del pensament. Al capdavall, per ell la major part d’ateisme han acabat constituint-se en maneres de seguir sent monoteista i en aquest sentit ni Nietzsche, ni Marx constitueixen cap excepció. Allò que hom anomena ateisme ha estat generalment una substitució de l’ens suprem per la humanitat. En aquesta via estudia un ampli ventall de pensadors, començant pels que li mereixen una pitjor consideració, Dawkins  i els propagandistes de l’ateisme al començament d’aquest segle, fins a l’ateisme caracteritzat per l’odi a Déu que troba la seva millor expressió en el marques de Sade. Enfrontat a aquesta tradició els darrers capítols ens ofereixen la seva visió d’un conjunt de pensadors amb els quals s’identifica més,els que no han caigut en el parany d’adorar la humanitat. En aquesta llista s’hi troben Santayana, Joseph Conrad, Spinoza, Shestov i sobretot Schopenhauer, l’autor que millor ens ha ensenyat que no és possible pensar la història com un camí de redempció, cosa que li fa ser el descregut per excel·lència.
                                  L’ateisme, recuperant una terminologia que fa anys que no s’utilitza, no difereix especialment dels teismes més potents en configurar una filosofia de la totalitat,  pel contrari Gray pensa, com diu a la conclusió, que ens cal pensar més aviat en quins són els límits de l’enteniment humà, la qüestió que els aparents antagonistes tendeixen a oblidar. Això ens situa en una posició propera a un escepticisme que troba la seva millor expressió no pas en cap filòsof sinó en un novel·lista, sospito que molt poc llegit a hores d’ara, com Josep Conrad, la millor expressió d’una actitud que va molt més enllà d’un cert escepticisme clàssic, dels grecs antics a Descartes o Hume, que es limita a plantejar qüestions sobre la possibilitat del coneixement, pel contrari allò plantejat a les seves novel·les és el qüestionament del valor del coneixement, començant molt fonamentalment pel coneixement d’un mateix. No és estrany que sigui en Conrad, un mariner fonamentalment aliè a l’acadèmia on es trobi aquest qüestionament. Gray comença el llibre amb l’observació de que la insistència en el valor de la fe és una peculiaritat occidental, doncs és pràcticament absent de les altres religions, de la mateixa manera allò que finalment defineix el pensament racionalista no és al capdavall més que una altra forma de fe.

dilluns, 2 d’abril de 2018

Loving


Vaig amb els alumnes de Sociologia a veure Loving, film americà de no fa gaire anys, que explica la història de Richard Loving i la seva dóna Mildred, el primer matrimoni interracial de l'estat de Virginia protagonistes d'un dur enfrontament judicial al tribunal suprem dels EEUU, el matrimoni interrracial estava prohibit a Virginia. Fou un moment decisiu de la lluita contra la segregació racial dels seixanta. Després de la projecció, mentre tornàvem a Castelldefels, comentem la pel·lícula i molts m'expliquen que veien inimaginable que hagués existit una prohibició d'aquesta mena en un país com els EEUU fa només cinquanta anys. Tot plegat una mica obvi però també, em temo, molt perillós. La inconsciència de la fragilitat de les victòries assolides les fa de fet més febles, especialment mirant un futur proper en el que res no està, ni pot estar, garantit.