Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 6 d’agost de 2020

Els sonàmbuls



Bona part del juliol he estat llegint The Sleepwalkers de Christopher Clark una llarga crònica, el llibre comença amb el regicidi serbi de 1903, sobre com es desenvoluparen els esdeveniments que varen dur a la primera  guerra mundial. La seva prosa és àgil, tot i que la lectura no  és fàcil per la complexitat de  la situació i el gran nombre d’actors. Més o menys jo pertanyo a una generació que ha estat  educada amb la idea de la culpabilitat alemanya.  La idea de Clark és que però la culpa està del tot  repartida.  A cadascuna de les cinc potències hi havia grups de pressió potents que volien la guerra i  totes comparteixen també la mateixa incapacitat de preveure les conseqüències del que estaven iniciant.  No mancaren certament veus profètiques que parlaven del final de la civilització però no foren escoltades i el que finalment fou clar és que fins i tot les que obtingueren algun guany, França fonamentalment, fou molt petit en relació amb tot el que es va perdre. Òbviament el cas dels grans imperis és molt pitjor. Però allò sorprenen és que ho perderen tot per a guanyar hipotèticament molt poca cosa.

Hi ha però sempre guanyadors. La primera guerra confirmà el poder dels grans mitjans de comunicació. Hom pot dubtar de si efectivament fou tan universal l’entusiasme amb la que gent anà a la guerra, que reflecteix per exemple, la primera pàgina del Voyage au bout de la nuit, però el que si constatà Clark és que tothom hi anà convençut de la justícia de la seva causa o, el que és el mateix, que ningú es considerava agressor.

Fa poc parlava amb uns amics de com hem mitificat alguns elements negatius de la història d’Espanya, de manera potser injusta. Pensem, per exemple, al paper de l’exèrcit, certament ben negatiu. Però no pas únic. Allò que a Espanya són els africanistes, són a Itàlia els irredentistes intervencionistes i en general resulta evident després de la lectura de Clark que la catàstrofe fou una conseqüència de societats altament militaritzades. En definitiva com deia el vell Clanton a My darling Clementine, quan hom té una arma ha d’usar-la. En aquest sentit ara sembla que estem una mica millor si més no a Europa que de la resta del món no estic tan segur.  Una millora més consistent si comparem amb el nostre temps  i on si podem parlar de progrés és que si bé encara estem lluny de la república universal, com a mínim tenim òrgans de mediació internacional; la seva eficàcia és millorable però en tot cas molt superior al no res que hi havia un segle


dimecres, 5 d’agost de 2020

La desaparición de los rituales


Llegeixo la desaparición de los rituales de Byung chul-han. És el quart llibre que llegeixo d’aquest autor. Els tres anteriors els havia llegit molt ràpidament i oblidat més ràpidament, però això crec que diu més sobre com he viscut aquests anys que no pas sobre els llibres en ells mateixos. No del tot, però, perquè la tesi que apareix repetidament en aquest llibre, la realització personal com forma d’autoexplotació, la tenia ben clara, potser perquè ens és fàcil recordar els autors que semblen expressar els teus propis pensaments. Aquest llibre segurament em deixarà més emprenta per què ara estic més atent i he copsat més aquesta convergència d’idees de les que parlava abans. Em sembla molt afortunada la seva definició del nostre temps com aquell en el que es produeix la comunicació sense comunitat i del ritual com allò que fa habitable el temps, cosa que incideix a l’obsessió platònica per excel·lència, la de no ser tan Menó, de fer certa resistència al flux.
No conec la tesi de l’autor que és sobre Heidegger. Fer una tesi et porta  a adorar un autor o a odiar-lo molt profundament. No en faré pas una presumpció, però em sembla que l’autor coreà compartiria el meu rebuig a un dels legats més maleïts del pensador alemany: la importància conferida a la noció d’autenticitat, premissa insubstituïble  a alguns dels més nefastos raonaments dels nostre temps, els quals tenen com a conseqüència allò que per a Chul-han  constituieix l'element més característic de la nostra situació: la coexistència entre la moralització i la brutalització.
 Dues de les idees de Chul-Han em semblen especialment importants per entendre on som i totes dues apareixen cap al final del llibre. La primera és la consideració del dataisme com la tendència que posa punt final a l’humanisme i l’idealisme de la il·lustració. Ja no cal pensar, n’és prou amb  calcular. El saber ja no és res produït per l’home sinó una construcció mecànica que es produeix amb total  independència de l'acció humana. Aquesta és la premissa subjacent a totes les reformes educatives que m’han amargat la meva vida laboral; no cal aprendre res doncs Google ja ho sap tot. La segona és la impossibilitat de la seducció, la qual en tots els casos no deixa de ser una forma sofisticada de ritual. El triomf de la naturalitat, i en un cert sentit de l’autenticitat, impliquen una concepció de la sexualitat que n' és antitètica.  Això no és bo ni dolent, però implica clarament que quasi cap dels meus alumnes pot entendre Madame de, ni de fet quasi res del que s’ha produït als darrers segles. Post-humans, superhumans o autenticament humans, no discutirem pas per això, el fet és que són una altra cosa.
 D’altres de les seves nocions caldria parlar-ne més. El narcisisme és important al nostre temps però no sé si tan definitiu com ell pensa. Tampoc voldria compartir la premissa on sembla dur-nos. Doncs és un fet amplament compartit que allò que anomenem Occident és un producte de la Il·lustració. La il·lustració ha mort, un altre fet amplament compartit. Però parlar de desaparició del rituals, com ell afirma explícitament, és parlar de la impossibilitat de la religió. No sembla doncs haver-hi sortida i si hi ha alguna  no pot ser gaire diferent de la cerimònica del te de la que parlava Kojeve

dimarts, 4 d’agost de 2020

Publicitat i educació


Per la radio una noia molt simpàtica explica els seus intents de fer menys sexista el món de la publicitat. Constata que hi ha progressos però que la imatge de la dóna segueix sent definida per estereotips masclistes i  que no han passat avall els temps en que posar una noia en bikini ajudava  a vendre, posem-hi, un cotxe. El compromís  de la noia era ferm i sincer, però ella mateixa reconeixia que el mon de la publicitat és un món dominat pels homes, tot i que a la facultat la majoria dels estudiants són dónes.  El que sembla evident és que si aquesta mena de publicitat funciona els que la promouen deuen estar satisfets i aquesta és segurament la dada fonamental de l’equació.  Com a mínim mentre segueixi sent vàlid aquell principi ideològic català de que qui paga mana. Em repeteixo, però em sembla que com a societat patim massa per trobar un equilibri entre la ingenuïtat i la hipocresia. De fet, el moment on la contradicció és feu més palesa es quan digué que la publicitat havia d’ajudar a educar a la gent. Jo,més aviat, penso que perquè la publicitat funcioni més aviat cal que d’educació no hi hagi gaire. Imagino però que això és difícil d’explicar a qui ha estudiat la publicitat en un lloc anomenat universitat.


dilluns, 3 d’agost de 2020

Records insubstancials




Aquest matí plovia a Vilanova i no he sortit a fer la caminada habitual. Quan més tard he tornat a Barcelona no hi ha havia risc de pluja, bufava una mica d’aire i la temperatura era molt enraonada en relació als dies anteriors. He sortit doncs a caminar. No és una situació habitual per a mi estar a aquesta hora a Montjuic en un mes d’agost. Era quasi al migdia i el contrast era molt marcat entre les zones ombrejades i les colpejades directament pel sol. Llavors he recordat un altre agost on passejava per Montjuïc a aquella hora. Molt llunyà doncs era el de l’estiu del 69 quan l’home arribà a la lluna. A casa meva estàvem per altres coses. Cap a l’època de les revetlles, llavors encara era festiu San Pere, ma mare es va començar a trobar malament. El metge va parlar d’una possible infecció al ronyó, però era un diagnòstic errat i tenia una apendicitis. Es va perdre un temps preciós i l’operació va ser a vida o mort. La convalescència molt lenta. Jo tenia set anys i el meu germà només un, així que vam acabar passant  tot l’estiu a casa de la meva avia, al carrer Reina Amalia. De fet, en els seus 40m2 ja hi vivien cinc o sigui que no venia de dos més que eren petits. Fou un estiu de molt balcó, TV, que no començava fins les sis, i, això sí, cada dia un Tebeo de l’editorial Bruguera. No era de fet molt greu. El carrer no tenia ja la vida que havia tingut abans de l’arribada massiva dels utilitaris però encara era força distret. Els meus avis però es preocupaven perquè em toques l’aire i alguns matins preníem el funicular i anàvem a Montjuic.  Duia la pilota i el meu avi em xutava mentre jo m’esforçava a mirar de fer alguna aturada. L’avi jo el veia gran perquè era el meu avi, però atès que havia nascut el 1912 era, si fa no fa com jo ara, una mica més jove. Feia temps que no hi pensava i avui me l’ha recordat aquest ambient estiuenc a la muntanya urbanitzada.  No és fàcil d’expressar però em sembla com si la connexió entre aquests dos moments refutés el pas del temps i per tant la seva mort. Pot semblar il·lusori intentar refutar la transitorietat del meu avi amb un argument basat en la permanència d’un objecte igualment transitori com és el sol, però potser de fet aquí rau la força de l’argument.

diumenge, 2 d’agost de 2020

Madame de


Durant tota la meva carrera quan me n'he recordat i ha vingut al cas he fet treballar als alumnes l'entrada sobre l'amor del diccionari de ociosos de Joan Fuster, la que comença dient que l'amor és una invenció del provençals del segle XII. N'és una excel·lent entrada, penso, per qüestionar llur concepte de naturalitat, el qual es fonamentalment el producte d'una mitificació. És cert que ara ho faig menys perquè és menys oportú, doncs l'amor romàntic és una noció quan va més, més anacrònica i intempestiva i em penso que pels casos més aguts ja hi ha un nom fornit per la ciència mèdica i, per tant, una solució més o menys basada en el consum legal d'estupefaents.
És clar però que l'article de Fuster tot i dir essencialment la veritat no ens hauria de dur a la precipitació; que l'amor sigui una invenció no és d'entrada res a retreure. Hi ha invencions que estan molt bé i aquesta en concret ha possibilitat una gran quantitat de productes, en forma de poesies, novel·les, cançons que ens han ajudat a passar la vida d'una manera agradable, indubtablement l'objectiu mes important que hom pugui concebre Una d'aquestes invencions i penso que la millor celebració de l'amor mai filmada es troba al Madame de de Max Opuhls. Ara mateix, si m'encarreguéssim de fer un canon tipus Sigth & Sound, no tinc cap dubte de que estaria entre les meves deu primeres. És una història de triangle amorós entre un altiu general francès, interpretat per Charles Boyer, la seva, en principi, frívola esposa, Danielle Darrieux i un aristocràtic diplomàtic italià, paradigma d'educació i cortesia, interpretat per Vittorio de Sica. Tots tres estan perfectes. Hom diu, no és del tot cert, que Murnau va inventar el travelling i quaranta anys després Godard va dir que un travelling sempre una qüestió de moral, però en Opuhls el travelling és l'element definidor de la seva escriptura. No existeix gairebé cap pla fix, i quant hi ha algú és amb una intenció sempre molt determinada. Cap film millor que aquest per definir en què consisteix un estil cinematogràfic, un estil que ens fa acompanyar uns personatges alhora molt sofisticats però ensems presoners d'uns sentiments que no poden de cap manera dominar, i que Opuhls mai cau en la vulgaritat d'explicar, fins al punt de capgirar les personalitat establertes socialment, les seves màscares. El clip de més amunt és potser el millor moment del film i una mostra meravellosa de la construcció sobre el temps que segons Tarkovski era allò que definia l'art cinematogràfic.


dimecres, 29 de juliol de 2020

L'evolució de la universitat


L'autor d'aquest article  és segurament un reaccionari però té tota la raó. No hi ha gaire avantatges per a ningú de fer arribat tothom a la universitat i sense dubte qui pitjor surt parada és la mateixa universitat, la qual no serà mai bona i efectiva com a instrument ocupacional.No tinc a hores d’ara gaire contacte però la meva impressió és que la desnaturalització de la universitat en aquestes tres dècades no ha estat menor a la de l’ensenyament secundari. L’accés massiu ha significat una pèrdua de significat i una reconversió en una formació ocupacional sense pretensions però amb costos perquè l’allargament artificial de  moltes carreres només pot fer-se mitjançant la difusió de pseudo-sabers.  Així arribem al fet denunciat recentment per Todd una població més títolada però més inculta i  més incompetent

dimarts, 28 de juliol de 2020

Cheyenne Autumn


Segueixo amb Richard Widmark. Si ahir parlàvem de la seva presència a un film relativament menor, avui en parlem d'un altre film on és protagonista i que constituïa, en principi, una producció de primer ordre, Cheyenne Autumn, el darrer western rodat per John Ford. Em sembla que és un dels seus westerns més oblidats a hores d'ara. Per exemple, l'esplèndid llibre de Cecile Gornet, del que vaig escriure a l'abril, l'utilitza molt poc. Certament a John Ford no li agradava gaire i a les entrevistes no va cansar-se dir tot allò que no li agradava i no l'havia permès gaudir d'aquest treball: la imposició de la panavisió, format que ell trobava poc natural, l'excés de música, la banda sonora és d'un bon compositor Alex North però no certament el tipus de registre que ell generalment utilitzava, tenir a Caroll Baker de protagonista, la qual feia un bon treball però era molt més jove que el personatge real en el que s'inspirava , i el fet que estava massa gran i cansat per lluitar amb l'aparell administratiu d'una major, fins al punt que fou un altre qui va rodar l'escena final entre els caps indis i el secretari d'estat, algun altre a més poc inspirat. A hores d'ara podem afegir altres defectes. Per la nostre sensibilitat resulta estrany un film sobre els cheyennes on no en surt cap, doncs els figurants del film són navajos i els protagonistes són actors mexicans i Sal Mineo, actor d'etnicitat confusa. I com que, precisament gràcies a John Ford, tots ens sabem de memòria com és Monument Valley, resulta xocant que aquest paisatge aparegui al començament i dues hores després quan figura que el Cheyennes ha fet 1000 km. de camí
I tanmateix és un gran film i constitueix un acomiadament perfectament digne del gènere. Reveient-la m'ha agradat molt el començament amb l'escena de la humiliació infligida a la tribu índia esperant sota un sol de justícia l'arribada, que no es produeix, del caps de Washington. Visualment és de les seves pel·lícules mes belles però sobretot allò que no recordava és la coherència absoluta amb la direcció que havia pres finalment la seva obra, doncs, d'alguna manera el tema és el mateix que el de Liberty Valance, mostrar la contraposició absoluta entre la realitat que el film aspira a mostrar, i la llegenda, mostrant com es produeix la fabricació d'aquesta. El film alterna les escenes on veiem un grapat, de fet petit, d'indis emprendre la seva fugida icònica i la manipulació que essencialment la premsa, l'exercit i altres grups de pressió fan d'aquest drama (els distribuïdors espanyols foren víctimes d'aquesta operació segurament i per això l'anomenaren el gran combat, títol poc relacionat amb el contingut del film on de fet no hi ha mai cap gran batalla). De fet, és coherent amb el final i amb el principi, perquè si els cheyennes es poden relacionar amb algun altre personatge dels films de Ford, és evidentment a la família Joad. Amb ells comparteixen aspiració, tornar a casa, pobresa i dignitat. La versió que he vist a Movistar inclou la generalment omesa escena de la batalla de Dodge City, que jo només havia vist a una còpia projectada a la Filmo fa trenta-tres anys. L'escena pertany al bloc central on el protagonista és Wyatt Earp, interpretat per James Stewart. Hom ha parlat del caràcter extemporani d'aquestes escenes. Jo ahir no ho vaig veure així. Doncs el personatge de Stewart és caracteritza pel seu caràcter llegendari i per la seva consciència del caràcter fictici, hiperbòlic del seu propi personatge.