Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 22 de juliol de 2021

Dues notes sobre el budisme

 

France Culture en el seu programa de filosofia dedica una sèrie de quatre programes al budisme. El primer entrevista a Philippe Cornu que es planteja si el budisme es pot interpretar com un pensament de la felicitat. Quan vivia a Londres vaig començar a estudiar una mica aquest pensament que si puc reprendré més endavant, en els dies d'estudi, te i roses que potser hauren de venir. Hi ha un element que m'atreu poderosament d'aquesta concepció, a la que jo he arribat també per via humeana, la definició del jo com una convenció, convicció poc compartida pel budisme folklòric, molt present també a la cultura occidental contemporània.. Cornu feia una xerrada introductòria però utilitzava dues fórmules que em sembla val pena retenir per a pensar el que significa aquest pensament. La primera està manllevada de Nietzsche que distingia entre el budisme com a religió definida per la lluita contra el patiment i el cristianisme definit com a religió que lluita contra el pecat. És una manera elegant de dir que allò més valuós del budisme és la seva renuncia a la metafísica o, el que és el mateix, el caràcter indefensable de la metafísica inherent al cristianisme. La segona noció de Cornu és que només es pot pensar el budisme,oblidant Aristòtil: no hi ha substàncies, ni essència,, ni ser en si, ni ser per a si. Alguns occidentals ho varen intuir, però el pensament budista desenvolupa de manera molt més radical i coherent que la realitat és sempre un procés. En relació a la pregunta plantejada al títol, la resposta seria afirmativa. El budisme és un camí a la felicitat, però a una felicitat difícil que s'ha d'entendre com el deslliurament absolut de tota mena de condicionaments.

dimecres, 21 de juliol de 2021

Queridos camaradas


 Queridos Camaradas és el darrer fil del veterà Andrei Konchalovsky, l'autor de Siberiada que als vuitanta abandonà la URSS per a integrar-se en el cine americà dels vuitanta. Aquesta pel·lícula és en canvi totalment russa i explica un episodi especialment sinistre de la història de la URSS, la massacre de més d'un centenar de treballadors en vaga a la ciutat de Novocherfassk. Els fets són presentats a partir de la peripècia de Ludmila, treballadora de la fabrica i membre del comitè local del partit comunista. Ludmila , meravellosament interpretada per Yulia Vysotskaya, no és una dóna especialment simpàtica. La veiem al començament del film demanant una intervenció expeditiva de les forces de seguretat contra els vaguistes i simultàniament aprofitant-se del privilegis reservats als membres de l'apartat, privilegis relatius com una ampolla d'una dubtosa beguda alcohòlica d'origen hongarès. Ludmila viu amb un pare amargat que espera la mort amb una samarreta imperio, fumant constantment i conservant amagat el seu uniforme de l'exercit zarista i una filla de divuit anys que invocant el comunisme de Lenin acaba afegint-se als manifestants que protesten contra una reducció del 30% del seu salari. De fet, la part més intensa de la pel·lícula és la recerca de la noia que desapareix després del tiroteig i la mare se n'adona que part de l'amagament dels fets passa per l'enterrament clandestí de les víctimes.

Konchalovsky no fa una posada en escena especialment dramàtica.És una posada en escena freda, amb un blan i negre poc contrastat i enquadrant sempre una mica de lluny, emfatitzant el tancament de l'horitzó dels seus protagonistes. No estalvia el caràcter grotesc de tota la situació en la què ni els propis oficials de la KGB i l'exercit no poden evadir-se de la perplexitat causada per matar obrers en nom de la defensa del socialisme. Allò que la pel·lícula mostra amb molta precisió és la capacitat manipuladora del règim mitjançant la descripció de l'operació de signatura d'una declaració d'ignorància dels fets per a tots els possiblement presents, la decisió d'asfaltar el lloc de la manifestació per a esborrar les restes de sang o la convocatòria d'una revetlla popular l'endemà dels assassinats. Un poder, però, insuficient per a evitar que quasi tots els protagonistes experimentin una radical dissociació entre les seves expectatives ideològiques i la realitat que viuen. De fet, el film corrobora allò que hom pot llegir a moltes de les cròniques d'aquell moment: l'absolut escepticisme d'una bona part de la població i l'absoluta confusió d'una altra, com la protagonista, que acaba atribuint tot el desgavell a l'absència de Stalin.

dimarts, 20 de juliol de 2021

Sabor de Rumba


Vaig a veure l'espectacle de sabor de Gràcia, sabor de rumba, al teatre Apolo. El grup català ha tingut el coratge de fer tot un mes de concerts al teatre del Paral·lel, cosa poc habitual en aquesta ciutat. Els graciencs fan una retrospectiva de la història de la rumba catalana començant amb Peret, “el muerto vivo” y “una lagrima cayo en la arena”, i seguint amb Antonio González, los Amaya, Rumba 3, els gipsy kings (que no són catalans però tenen un lligam directe amb la rumba catalana) i records als derivats madrilenys com Las Grecas. Com que estàvem a 200 metres del carrer del poeta Cabanyes també varen sonar, a ritme de rumba és clar, “les paraules d'amor” de Joan Manuel Serrat. També van incloure composicions pròpies, una de les quals era un himne religiós, doncs tant el Sicus, líder i ànima del grup, com el guitarra, el seu cosí Ramon, varen dedicar aquesta part de l'espectacle al seu culte evangèlic, fe vertebradora en aquest moment de la comunitat gitana. Com he dit el Sicus és l'ànima del grup, però també és molt important el treball de la Carol Duran, la qual amb el seu violí confereix al grup una sonoritat peculiar i original.

Jo he tingut contacte estret amb gitanos catalans en dos moments de la meva vida. El primer, quan era petit, als primers cursos de primaria i compartia aula amb molts nens d'aquesta ètnia dels que vivien a prop del carrer la Cera. Quedaria bé dir el contrari, però no vaig tenir cap afinitat ni lligam especial amb cap d'ells. Sabia que eren d'un grup apart, que entre ells feien molta pinya a llocs com el bar, “el Salchichon”, ja desaparegut i que entre ells sovint hi era una gran estrella de l'època, el Peret, veí del barri. Si recordo l'excitació intensa que es desenvolupava al cine del carrer, el cine Padró que després seria seu de la Filmoteca, quan es projectava alguns dels films protagonitzats per aquest cantant.

El segon moment fou a la segona meitat de la dècada dels noranta quan la LOGSE va dur per primera vegada massivament als membres d'aquesta ètnia als instituts d'ensenyament secundari. Aquesta arribada era una victòria indiscutible del progrés i la raó només relativitzada per dos fets: ni ells tenien gaire ganes d'anar-hi, ni l'institut d''acollir-los. En mig, hi era jo, el cap d'estudis del centre, responsable de qüestions problemàtiques com, fonamentalment, l'abesntisme. Fou un bon moment per tenir una experiència de primera mà sobre la diferència entre la retòrica de les administracions i els seus objectius reals. No fou una experiència professional d'èxit, però amb els anys si que puc dir que fou una experiència humana enriquidora,

Tot això ho anava recordant mentre veia les cançons de Sabor de Gracia, les qual d'alguna manera conformaven una de les possibles bandes sonores de la meva vida. La rumba catalana ha estat ara revalortizada i ningú vol recordar que als setanta era una musica dels que no arribaven a classe mitja i eren xarnegos. Era una música de mal gust, “hortera”. El canvi vingué després del 92 quan Maragall o algú del seu equip decidí que era millor cloure els Jocs Olímpics amb Peret que no pas amb un concert de Roc català; la millor decisió presa a Catalunya en els darrers cinquanta anys. Jo no negaré que algunes d'aquestes cançons eren fàcils i ximples. D'altres però es mantenen cinquanta anys després i això tampoc pot ser per casualitat. A la rumba conflueixen moltes tradicions i corrents de musica autènticament popular de tot arreu. Significativament gran part de la música contraposada a aquest i legitimada socialment com superior era d'uns autors que ningú no recorda i ningú no troba a faltar.


diumenge, 11 de juliol de 2021

Més sobre la immersió

 

Abans d'ahir, aquí, Gregori Luri ens va fer palès, el que mots anem dient sense cap mena de resposta fora de ser denunciats com mals catalans i males persones: que el rei està despullat, o més concretament, que la immersió és una completa catàstrofe. L'únic fruit del sistema és que Catalunya és el lloc d'Europa on els alumnes es senten més allunyats de la seva institució educativa i menys integrats. D'altra banda, tampoc serveix ja no perquè l'alumnat no catalanoparlant faci la llengua seva, sinó perquè adquireixi una competència acceptable. De fet, jo havia apuntat això des de les meves impressions subjectives. Però ara sembla que el recolzament estadístic és prou concloent. Tant se val, imagino, el que digui Luri, autoritat ben reconeguda a hores d'ara, o qualsevol altre, perquè la immersió és sagrada i no es toca. Paradoxalment, el "sostenelle y no enmendella" és ben espanyol, més quan les evidències semblen anar en sentit contrari  i el corrent d'opinió a favor de l'independentisme sembla disminuir entre un jovent escolaritzat plenament amb la immersió. Hom pot rumiar si això pot servir per desmentir que l'escola catalana adoctrina o, pel contrari, que aquest desviament és el resultat esperable de l'adoctrinament, com va succeir a la religió catòlica durant el franquisme

dissabte, 10 de juliol de 2021

Coses de professors

 

L’altre dia llegia una entrevista amb un profe guay  d’aquest que guanyen premis a  millor professor del mon i una de les coses que deia,  a més de les bajanades previsibles, era que creia que un dels problemes de la feina era l’inevitable abisme generacional amb els alumnes que arribat un punt, una  certa edat,  feia molt difícil la comunicació.  La meva experiència, quan ja estic ben a prop del final de la meva carrera professional,  de fet és del tot oposada. La diferència d’edat del meus alumnes no m’és cap mena de problema i diria que ara els entenc millor que abans. Potser sigui perquè al capdavall parlem de les coses de la vida i els elements definidors de la situació humana sempre són els mateixos. Els adolescents sempre són adolescents, més enllà de que s’entretinguin amb unes coses o altres. De fet, no és que tinguin interessos realment diferents dels seus predecessors sinó que la seva educació els ha privat d’alguns dels instruments als quals podien recórrer els meus alumnes més antics,  fonamentalment els relacionats amb la lectura. Si que noto molt l’abisme generacional, fins al punt que és un motiu poderós per jubilar-me, però no pas amb els alumnes sinó amb la resta del professorat. Els adolescents sempre han estat adolescents, però la figura de l’adolescent de trenta o quaranta anys és un fruit del progrés al que jo no me’n sé avenir. Tanmateix, també es poden dir coses positives del professors, si més no d’alguns. Per exemple, dels membres dels claustres madrilenys que han demanat treure els seus centres dels programes d’educació bilingüe. Una retirada que professionalment els perjudica, a nivell de currículum i salari, però que constitueix l’única opció possible pel que no vulgui  sentir-se massa llunyà a la decència ordinària

divendres, 9 de juliol de 2021

Pedro Páramo


 Veig al Romea l’adaptació del Pedro Páramo de Juan Rulfo  realitzada per Pau Miró i dirigida per Mario Gas. No coneixent encara la novel·la no puc pronunciar-me sobre la bondat de l’adaptació. Com a espectacle teatral el treball de Gas és prou convincent. En recolza en dos actors, Pablo Derqui i Victòria Peña,         que fan un és magistral del seus recursos, de la seva gestualitat, de la seva veu i essencialment del seu ritme declamant per a ser del tot convincents en la munió de personatges que cadascun d’ells interpreta. L’escenografia és senzilla però molt precisa. Tot i no conèixer l’obra,si que en sé alguna cosa de Mèxic i segurament una de les raons per les que vaig fruir molt de l’espectacle era perquè fa ben viu  aquest  país, en concret, allò més característics dels mexicans: la peculiar relació d’indistinció a la seva cultura entre la vida i la mort, perfetament reflectida en aquesta adaptació.  Una concepció possiblement més enraonada del que hom tendeix a considerar des d’una fals supremacisme cultural

dijous, 8 de juliol de 2021

Sobre mite i logos

 Un dels trets de distinció fonamentals entre el pensament mític i el racional és que mentre el primer explica la realitat des del passat, en forma sovint de temps primigeni, el segon ho fa des del present i quan degenera en ideologia, ho fa des del futur.  Aquesta clara distinció trontolla però quan ens plantegem que potser el temps no és gaire cosa i que cal no sobrevalorar la distinció entre passat, present i futur.  Llavors deixa d'aparèixer com a palesa la superioritat del pensament racional sobre el mític i tots dos esdevenen les cares oposades d'una mateixa superstició