L'AVANTATGE DE L'ENSENYAMENT PER PROJECTES

 

Els meus companys del sindicat des de sempre han lluitat contra aquesta visió de l'ensenyament. S'han assenyalat totes les mancances que són implícites al plantejament i s'ha descrit per activa i per passiva les conseqüències que se'n segueixen generalment catastròfiques. Evidentment la intenció última és la primarització de la secundària, cosa que vol dir acabar amb el professor especialista, el qual està associat generalment a matèries específiques. Els projectes són una estratègia de treball que té prou amb professors generalistes. Tanmateix continuar amb matèries específiques té un problema que des del meu punt de vist era palès al funcionament dels instituts. Els alumnes fan massa matèries i qualsevol professor de qualsevol matèria té clar que una matèria de dues hores a la setmana no serveix de gaire i que les d'una són directament un acudit. Aquesta inflació de matèries és una conseqüència de les legislacions absurdes que hem anat patint, del convenciment de que cal posar matèries modernes (?) i de què tots els problemes del món es poden arreglar inventant-se una assignatura, més o menys doctrinària. Malauradament la discussió del que cal fer difícilment es podrà fer dins del claustre, massa poc disposat a la imparcialitat pel que li toca, i fora no se m'acut de cap persona o institució amb prou criteri com per prendre aquesta mena de decisions. Un consens sobre que els hi cal saber als alumnes, als futurs ciutadans, sembla una il·lusió del tot utòpica

Algunes reflexions, evidentment superflues, sobre El Sofista de Plató

 

    He estat el darrer mes fent una relectura de El Sofista de Plató, a la qual ha seguit la lectura del llibre de Rosen sobre aquest diàleg. He llegit tres vegades el Sofista. La primera fou a l'estiu de 1984. Possiblement no vaig entendre res i com és habitual en aquest casos em va confirmar allò que ja sabia abans de llegir-lo, que hi havia una correcció de la teoria de les idees i tal. La segona vegada fou a l'estiu del 2002 preparant el meu primer, i últim, curs com a docent universitari. Tampoc me'n recordo gaire però han quedat guardades les notes. Al curs finalment no vaig utilitzar-les, perquè vaig considerar que el meu públic, llicenciats en periodisme i coses així, necessitaven més retòrica de la que conté aquest diàleg, més aviat. sec. Ara tinc com a fita rellegir-me tots abans de morir-me i he triat aquest perquè la SCF n'oferia un curs. En aquestes anotacions no parlaré tant de El Sofista com de les meves sensacions en fer aquesta lectura de filòsof.ndy

    El meu problema l'estiu de 1984 era aprendre a llegir a poc a poc. No l'he solucionat del tot. Ni he pogut suprimir uns trets que són pròpiament temperamentals, ni m'ha ajudat viure un temps on està molt mal vist fer res a poc a poc. Cal anar a poc a poc no només perquè ho exigeixi el seguiment de l'argumentació, sinó perquè tot i que no tingui l'exuberància en els detalls de El Convit o El Gorgies, El Sofista també és una obra dramàtica que es desenvolupa en una palestra, un lloc disposat a la lluita, molts poc temps abans del judici a Sòcrates. Sòcrates hi és però parla molt poc. La veu fonamental del diàleg és la de l'estranger d'Elea. És molt acceptat que Sòcrates mai no fou el portaveu de la filosofia platònica, com a dada més bàsica i indiscutible no proposà res semblant a la noció d'idea. Per les mateixes raons, tampoc ho pot ser l'estranger, el qual, com Sòcrates, representa, però, indubtablement una opció filosòfica. Dues opcions que són en un cert sentit de filiació platòniques però que acaben sent oposades. Sòcrates és el filòsof practicant de la ironia, que no pot reconciliar-se amb la polis. L'estranger podria ser definit de manera anacrònica, però crec que no injusta, com un filòsof professional, professa un doctrina i no exerceix la filosofia política. Quan caracteritzi el sofista, dins de la seva dièresis queda inclòs la figura de Sòcrates que és la de un Sofista. Tanmateix l'estranger no disposa d'una tècnica capaç de fonamentat-se a ella mateixa i la distinció final entre el sofista i el filòsof acaba tenint un caràcter essencialment moral.

        Quan treballava el meu curs sobre la comunicació la part que més em pòdia interessar era la primera part de la diaresis, on es presenten les successives definicions del sofista, segons Rosen totes defectuoses des d'un punt de vista lògic però totes coherents des d'un punt de vista fenomenològic. Hi ha autors que s'han esforçat a mostrar com l'esquema inclou tot allò que havia estat dit sobres els sofistes als diàlegs primers, sovint anomenats amb el nom d'un sofista. Possiblement tenen raó. Més rellevant pel meu fil de pensament actual és que Rosen sembla apuntar a considerar que sense diners no hi hauria hagut ni sofistica, ni sofistes (cosa que és només una banalitat pels que pensin que els diners són una realitat inevitable). En el mateix sentit és important la utilització que els sofistes fan del criteri de la veritat com a conveniència, que defineix el seu recolzament teòric essencial, allò que els permet passar com filosofia. De fent sent més exactes podríem dir que és el criteri des del qual es dissol la filosofia

        La qüestió del sofista és la del filòsof. En el meu cas, quan aplicava aquesta distinció a les tècniques de comunicació contemporànies em posava en el risc caure massa sovint en "jeremiades" doncs essent fàcil enunciar el mal, era extremadament difícil assenyalar on és el remei. O potser no és una qüestió de facilitat sinó de coratge, una virtut que no es suposa per exercir un treball de professor associat amb satisfacció dels clients i quedar bé amb els que et paguen o et recomanen. El problema com ho veu Rosen és que sense percepció de les formes, no és fàcil la distinció entre el sofista i el filòsof. Jo he conegut una bona quantitat de professors de filosofia. D'una gran part d'ells tinc clar, i hi hauria consens amb més gent, de què tenien molt més de sofistes que de filòsofs. Fora d'aquest grup, només queda un altre que és els dels que estan en dubte. Essent generós, aquest estar en dubte és la posició més generosa que em puc atribuir a mi mateix quan reflexiono serenament sobre el meu treball. En aquest sentit, és important una de les nocions sobre les que més insistia llavors i que també ocupa un lloc predominant al diàleg: la de Polimatia. Presentar-se com un polimata és un dels trets més característics del sofista. Les hereves més il·lustres al nostre temps de la sofistica es presenten com polimaties, les "ciències" de l'educació i les "ciències" econòmiques. La polimatia és però un perill per a la filosofia mateixa, que no pot deixar-se de plantejar el problema del tot. Potser hi ha fins i tot filòsofs que no aspirin a una altra cosa, que ser ells també polimates. Pensant en l'exemple que més és més conegut. Descartes no en presenta cap de polimatia . Aquesta afirmació és pot recolzar en un text, el final de la sisena meditació, i en un fet, no va escriure mai el tractat del mètode que n'hagués estat el fonament. El cartesianisme però va degenerar ràpidament en polimatia. En va haver prou amb oblidar-se d'alguns textos i inventar-se, més o menys figuradament d'altres.

Podria ser però que la sofistica, malgrat que en l'origen sigui una aposta per la convenció enfront de la naturalitat, tingui un lligam més profund amb la naturalesa humana, del que la filosofia pot tenir. El sofista està centrat a la mimesi, la imitació. Hi ha pocs humans que facin gaire més, ni aspirin a cap cosa massa diferent. De fet, sense imitació no hi ha vida humana. La filosofia com a alternativa pot esdevenir no tant una millor opció de vida, com una existència invivible. Dit altrament, la proclamació de la llibertat, allò que al capdavall constitueix la sofistica per Rosen, pensar que no hi ha límits ni estructures formals objectives que interfereixin les satisfaccions dels nostres desigs és més afalagador que acceptar la necessitat, ja no parlem d'estimar la necessitat. És difícil acceptar una cosa que no agrada i que si, no hi ha percepció de les formes, pot ser qualificada finalment com a fonamentalment arbitraria. Rosen apunt en aquest sentit quan diu que les figures del sofista i del "filòsof professional" són del tot intercanviables. De fet, aquesta és una de les conclusions del diàleg. L'estranger no sols no defensa la pretesa, i idealment necessària, neutralitat moral de la ciència sinó que afirma seva forma d'investigació com font definitiva de valors defensant que només la dialèctica és la ciència de l'home lliure

A place in the sun

         Veig A place in the sun de George Stevens. Feia segurament més de quaranta anys que la vaig veure per darrera vegada. D'entrada el film no està mancat de motius d'interès. Adaptació de l'obra de Dreisler, An american Tragedy fou el projecte que Einseinstein va intentar filmar mentre passava per Hollywood abans del seu inacabat que viva Mexico. Un dels que signa el guió és Michel Wilson, un dels més il·lustres blacklisted. Vist a la Wikipedia la carrera de Wilson és impressionant. Guanyà l´oscar per aquest film després d'haver treballar sense acreditar a It's a Wonderful life. Era l'any 1951. Dos anys més tard fou nominat per Five Fingers, la biografia de l'espia Ciceró filmada per. Manckiewiz Després ja no va poder treballar amb el seu nou nom però estigué (sol o en col·laboració) en films com the salt of the earth, Friendly Persuassion (que en els crèdits apareixia sense cap guionista), The bridge over the river Kwai (signat per Pierre Boulle, l'autor de la novel·la que no sabia un borrall d'anglès, trenta anys més tard li fou atorgat l'oscar a Wilson pòstumament), Lawrence of Arabia (tampoc apareixia al crèdits) o The planet of the apes, signada també només per Boulle,

            A place in the sun és una pel·lícula que parla molt francament del tema de les diferències de classe. Explica la història de George Eastman un noi pobre, fill de uns pares que han consagrat la seva vida a una institució semblant a l'exercit de salvació, que comença a treballar a la fabrica del seu oncle, immensament ric. La família és molt propera, però la situació social és molt diversa, indicatiu de què en aquella societat els diners són l'únic tret distintiu. Eastman comença a un lloc humil i es relaciona amb una de les treballadores de la fabrica Alice Tripp (cosa prohibida pel reglament de l'empresa) mentre està fascinat per una noia de l'alta societat que ha conegut a casa de l'oncle, Angela Vickers. George mentre desenvolupa un nuviatge convencional i clandestí amb Alice, té oportunitats d'ascendir a l'empresa i de seduir Angela, amb la qual finalment està en disposició de casar-se. El problema és que Alice està embarassada i fracassat l'intent d'avortament, la noia li exigeix matrimoni. En aquesta situació un passeig en barca per un llac molt solitari desenvoluparà el final tràgic per Alice que morirà ofegada, i per George que acabarà a la cadira elèctrica com responsable del seu assassinat.

            Aclamada com a obra mestra per crítica i públic en el seu temps, amb els anys la seva reputació ha disminuït una mica i ha rebut alguns retrets. Estic molt en desacord amb una part dels mateixos, els que retreuen al film la seva insistència en una situació social superada. A mi em sembla que si les classes existeixen encara, el film és oportú. Pocs films he vist que mostrin millor com ser pobre vol dir sovint ser invisible. De fet, durant la major del film em va sembla una pel·lícula digna d'ésser gaudida. El director George Stevens no és d'aquests autors que tenen un món propi, però el seu ofici era excels i aprofità perfectament els molts recursos del que disposà. El trio protagonista és de primer ordre. Shelley Winters, segurament la millor actriu del repartiment, és Alice. Elizabeth Taylor, amb 19 anys quan feu el film, és del tot creïble com a bellesa de l'alta societat i Montmogery Clift, el protagonista, tenia una categoria especial. Més enllà de la seva capacitat com actor, molt alta, era clar que la càmera l'estimava i que tenia una capacitat de transmetre innocència i sinceritat extraordinària.

        Tot plegat, però, el film em sembla més aviat deshonest. A la darrera mitja hora,el centre d'interès deixa de ser del tot la diferència de classes, el drama dels desclassats, per centrar-se en la història d'amor bigger than life de George i Angela. En aquest sentit si que ha un esllavissament massa abrupte pel melodrama. El problema però que això està possibilitada per una decisió ambigua de Stevens Quan Alice i George són a la barca, sabem que George ha pensat a matar-la. Inferim també que la naturalesa de George, recordem-ho un cop més Montgomery Cliff, no és la d'un assassí. Tanmateix la barca volca accidentalment. Stevens ens ofereix un pla general i zenital molt llunyà on veiem tots dos a l'aigua. La següents escena Eastman ha sortit de l'aigua i troba uns excursionistes al bosc que l'orienten. La qüestió clau és la si Eastman, un excel·lent nedador, podria haver-la salvada. Tot el que hem vist al film apuntà a que sí. Ell diu que no la va veure, cosa que resulta poc creïble, però que queda sustentada per l'omissió de l'escena que permet acceptar la seva versió i convertir a ell i a Angela en el centre de la nostra compassió. Alice esdevé invisible, com ho era George al començament del film i com ho són en general, els que es deixen la vida per quatre duros. Stevens acabà adoptant la mateixa actitud que ell tan bé havia reflectit.

Tornem-hi sobre el progrés moral

 

Sota d'aquest monument vaig ésser atracat

De jove em van atracar alguna vegada pels carrers de Barcelona, a l'esquerra de l'Eixample i al Gòtic les que recordo. Els atracadors pertanyien al grup genèricament denominats com "quinquis". Els seus argument eren ser més, més forts i dur alguna navalla. Tots ells, inapel·lables. Eren, com jo i com tothom, un producte de la seva època, del desarrollisme. Avui m'han intentat atracar cibernèticament. No ha passat res, perquè m'he donat compte a temps. Comparant les dues situacions, però hi ha una diferència aclaparadora. Els meus atracadors del començament de la democràcia eren gent deixada de la ma de Déu, sense estudis ni possibilitat d'haver-ne tingut, en la majoria dels cassos. Els ciberdelinqüents són els beneficiaris d'una educació altament sofisticada, tot i que possiblement també massa especialitzada. No sé si això pot tenir a veure alguna cosa amb l'essència d'allò que diuen progrés.

Les dépossédés

 

     Les dépossédés és el títol del darrer assaig del geògraf Christophe Giully, famós pel seu No society en el qué feia una descripció molt acurada i referida a França de l'articulació espacial de la guerra de classes en els nostres dies. És un llibre sorprenentment optimista. És també un llibre que pot resultar difícil de pair per l'esquerra realment existent, la qual en molts casos està relacionada amb grups directament beneficiats per l'evolució del capital i que ha acabat assumint, tot i una gran quantitat de negacions merament retòriques, la defensa del sistema. Parlem de l'esquerra que ja no es ni socialista, ni comunista, ni, Déu ens és guard, anarquista (una bandera que ara vol prendre la dreta) sinó progressista i que utilitza la seva ideologia progressista per legitimar un procés de recomposició social, en el qual gran part de la població perdrà les seves opcions de mobilitat, en nom de l'ecologia (parlem és clar de la gens democràtica i menys sostenible imposició del cotxe elèctric) o d'assegurar l'ordre existent de les coses mitjançant una anul·lació de les potencialitats dels sistema educatius basada en uns principis morals que mai de la vida s'aplicarien a ells mateixos. Per Giuly difícilment s'ha produït en cap altre època un decalatge tan gran entre els fets i la representació; entre la proclamació retòrica d'uns valors, el combat per la societat més inclusiva, i una política real basada en la indiferència a la sort de les gents ordinàries, de les quals, allò que realment es vol és que estiguin el mes lluny possible

           La segona part del llibre es diu la brume i parla del paper de la cultura i els mitjans de comunicació com creadors d'una boira que ens amaga la realitat. És una part certament interessant pels catalans que, des de fa onze anys, hem substituït la política pel seguiment d'un serial, que ara ja quasi tothom comença a percebre com fonamentalment avorrit. Giuly es centra molt en el cinema, el qual generalment aspira a construir una narrativa alliberada de les coaccions de la vida ordinària. A les sèries i pel·lícules més vistes, imagino que les de Netflix, la pobresa apareix com a maledicció i espectacle però mai en termes d'injustícia. La nova burgesia satisfà la seva necessitat de veure's humana, de sentir capacitat de compadir, però obviant la pregunta per les causes de les coses (és el qua fa tres anys volia explicar quan comparava Nomad Land amb The Grapes of Wrath). És allò que l'autor anomena "brume compassionelle". D'altra banda l'efecte més immediat dels nous mitjans d'entreteniment és l'atomització de la societat causa directa de l'abandonament de la vida associativa per les classes populars

         La tercera part es on es manifesta l'optimisme del llibre. El relats de les elis no es sosté. Cada cop mes el wokisme (al capdavall, un subproducte de Nike) esdevé irrisori i no és ocultable el caràcter autodestructiu de l'opció de les elits i la nostra decadència cultural. Aquí certament la seva lectura em sembla massa voluntarista. Està bé que la majoria de la gent rebutgi la buidor de Hillary Clinton o de Macron, les alternatives, però, són les que són, tot i que de vegades apuntin a mesures que caldria prendre. Allò que fa poc anys era mica menys que una heretgia (tot i que com recorda l'autor, en termes culturals l'esquerra francesa sempre ha estat proteccionista), aturar la globalització, quan més va més, n'està esdevenint una obvietat. Tant de bó, Giully tingui raó i Trump o LePen no acabin mostrant-se més que com titelles utilitzades per l'autodefensa de la gent ordinària, una apostasia contra unes elits que només poden dir-li a la gent ordinària, que no són res, que no valen res i que els seus valors, d'origen si hom vol religiós però poc discutibles sovint, ja no valen en el nou món que s'està obrint.

              Més enllà de la perspicàcia o de l'optimisme polític la moral de Giuly és molt òbvia i té com nucli això que el progressisme nega: l'existència social no es fonamenta en tenir moltes prestacions socials, sinó en tenir una funció social (òbviament s'oposa a la renta mínima universal. Des d'un punt de vista moral el seu refús em sembla assenyat); tenir una funció social implica que el teu treball dugui una possibilitat d'autorealització i que la teva dignitat social sigui respectada. Néixer a la Banlieu, o a Sant Adrià, no hauria de conceptuar la teva existència com un fracàs. Potser com explica Rosen en el su llibre sobre el sofista, ningú no ha trobat la imatge original de la "bona vida" però ni els més eficaços recursos de la sofistica ens poden convèncer que el camí per trobar-la passa per consumir.

Napoleó

 

No he vist el Napoleó de Ridley Scott. Possiblement no la veure mai. Malgrat Blade Runner i Alien no tinc especial apreci per aquest director. Però potser la raó més important és que penso que mai de la vida un anglosaxó podrà fer un film mínimament just i correcte envers una figura com la de Napoleó, en general malentesa i distorsionada per la cultura britànica, el meravellós país bressol de la democràcia que en aquell moment no dubtà en alinear-se amb les monarquies més reaccionàries. A més de què els anglosaxons siguin anglosaxons, també m'emprenya recordar que a més de films importants com l'escenificació de la batalla de Waterloo dels setanta, Napoléo fou el protagonista del meravellós biopic firmat per Abel Gance, que la meva generació va poder veure gràcies a un americà, però no anglosaxó, Francis Ford Coppola. Un títol cabdal a la història del cinema però que sembla que no compta perquè és mut i perquè sembla que els francesos no coneixien el cinema fins que va arribar la nouvelle vague

L'home de teatre

 

        Heartbreak hotel fou un dels primers èxits d'Elvis Presley. Ara és també el nom d'un nou teatre barceloní. Un teatre de vocació off bradway, perquè si aquí hi hagués un Broadway, estaria lluny de la plaça de l'Olivareta, el lloc de Sants on està emplaçat, a tocar de les instal·lacions del CN Mediterrani. La primera funció ha estat l'home de teatre adaptació d'un text de Thomas Bernhardt i interpretat per Àlex Fons, Marwan Sabri i Andreu Benito. L'adaptació és d'Alex Rigola que és l'alma mater d'aquest nou espai. És un teatre per uns setanta espectadors amb un escenari relativament ample, però molt estret. Segut a la primera fila no gosava estirar les cames per no entrebancar els actors. L'obra explica les reflexions d'un conegut autor i actor de teatre que està a punt de representar la seva obra a Badal, però que està del tot disconforme amb pràcticament tot el que l'envolta. Rigola ha adaptat el text de Bernhardt adaptant-lo a la Catalunya actual. Tant el text com l'adaptació estan molt bé i tot plegat passem una gran hora de teatre. L'home de teatre són les reflexions d'un megalomà monumental, però també del tot lúcid. i per tant conscient de que difícilment sense aquesta megalomania es pot tirar endavant aquesta celebració de la mentida que és el teatre. Bernhardt odiava Àustria (aquest simpàtic país que com deia un dels seus fills més il·lustres "ha convençut al món de que Beethoven és austríac i Hitler alemany") i essencialment la considerava un país de mediocres, ximples, porucs i males persones. En aquest sentit passar l'obra de Àustria a Catalunya és ben fàcil (l'obra que han de representar és una història del mon centrada en Juli Cèsar, Napoleó, Hitler, Churchill i Rafael de Casanova). L'autor té una certa tirada a la filosofia i sovint expressa el seu acord amb la filosofia de Schopenhauer, cosa que m'agradà i em feu recordar que Schopenhauer fou dels grans educadors de moltes generacions alemanyes ( Durant tota la carrera em queixava de què a la meva facultat cap dels meus professors expliqués Schopenhauer, després en més de trenta anys de docència mai no he fet una classe sobre Schopenhauer) . Per acabar dir que val la pena anar només per veure el treball d'Andreu Benito que ofereix una exhibició de tècnica actoral