Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 28 de novembre de 2020

Sobre la por a la mort


 

Llegint Hume, el budisme i Gray, entre d’altres coses ajuda a no tenir por a la mort. El problema de la mort ve motivat per la por a saber que hi ha més enllà. Però el problema depereix des de la consideració del caràcter epifenomènic del nostre jo, de la nostra consciència. No cal torturar-se  pensant que hi ha en el més enllà, quan constatem que no hi ha gaire aquí mateix.  En tot cas, i en conseqüència, les lectures esmentades impossibiliten l’acció feble i poc elegant d’una conversió a última hora

divendres, 27 de novembre de 2020

Filosofia felina


 

Vaig començar a llegir Gray, sense saber res sobre ell, el primer any de la meva estada a Londres. Des de llavors, no m’he perdut cap dels seus llibres. Gray no és especialment popular, més aviat al contrari, entre el gremi filosòfic britànic i és evident que com ens passa a tots, no s’ho ha llegit tot i, per tant, algunes de les interpretacions que fa són discutibles, perquè, també com tothom, li agrada ser el guionista de la història del pensament. Certament, però si l’he seguit no ha estat pas per casualitat i em sembla que els nostres pensaments han tingut una trajectòria convergent, en un camí marcat per l’escepticisme i el desencís envers tota mena d’idealisme i especialment contra el més important i perillós l’idealisme que en du a postular l’existència del jo

El que potser  és el seu llibre més important, Straw Dogs, acaba preguntant-se , si potser el sentit de la vida no consisteix únicament en el fet de veure. Aquesta pregunta retòrica  és la que d’alguna manera desenvolupa el seu darrer llibre Feline Philosophy. Cats and the meaning of life. La tesi és que hi ha més a aprendre sobre el sentit de la vida observant els gats que no pas llegint la major part dels filòsofs. Del tot, tampoc és una observació nova. Un dels autors més citats en aquest llibre és Montaigne, un dels seus referents més utilitzats, amant dels gats i ben escèptic envers la capacitat de raonament humana. I quan parlem de convergència el descobriment que vaig fer en els meus anys d`estudi intensiu de Hume és la importància dels capítols que aquest dedica al raonament animal, els quals no tenen gens d’anecdòtic i constitueixen elements fonamentals de la seva argumentació,

El llibre desenvolupa històries de gats, reals i fictícies provinent d’obres literàries, amb reflexions amb idees recollides d’altres autors.  En un cert sentit allò que ens poden ensenyar els gats és el mateix que podem aprendre de la filosofia de Spinoza, no hi ha millor vida que la viscuda d’acord amb la pròpia natura. La premissa inicial certament és la fragilitat de la ment humana, que fa que la proposta filosòfica vagi molt més enllà de les nostres possibilitats reals. En aquests sentit Gray és el pensador dels límits per excel·lència. Però aquesta no seria l’única objecció contra la filosofia potser, més important encara és que amb la recerca del sentit acaba sent el fonament de la negació real de la nostra  naturalesa. L’aspiració de la lluita contra l’alienació no pot deslligar-se de la justificació de l’alienació

 Gray segueix  parlant de la peculiar relació que tenim amb els gats, animals de domesticitat dubtosa, especialment pel fet que no és del tot clar qui és el que domestica i qui és el domesticat. En un segon capítol la tranquil·litat felina li serveix de contrapunt a la ansietat característica de la vida humana, contra la qual hi ha poc remei des  de la filosofia, fins i tot des de la filosofia epicúria que fou la que potser es va centrar més clarament en aquest problema tot i que la solució a la que arriba fou la d’una proposta vital no gaire atractiva. El tercer capítol dedicat a l’ètica, té una clara fonamentació spinozista, del qual reté la noció de conatus i descarta la seva vessant més racionalista. Si la llibertat és una ficció, la pretensió socràtica de la vida examinada no és una proposta de vida, ni factible ni atractiva.

El quart capítol parla de l’amor i tot que hom retreu als gats el seu egoisme, hom ha de considerar que pel que podem albirar sobre el seus afectes  no semblen tenir mai fonamentació a l’avorriment, la solitud o la desesperació. Per corroborar aquesta impressió Gray es recolza a la descripció del sentiment amorós efectuada per Proust. El cinquè capítol sobre la mort torna a mostrar els gats com un contrapunt al nostre malestar, tan evident que és aquí segurament on rau la raó de la seva divinització en algunes cultures.

Al final del llibre Gray ens ofereix els indicis que ens poden donar els gats sobre com es pot viure bé:

1.      Mai hem de mirar de persuadir altres humans de que siguin  raonables

2.      És d’idiotes queixar-se de què  no tenim prou temps

3.      No hem de cercar significat al patiment

4.      És millor ser indiferent vers els altres que sentir l’obligació d’estimar-los

5.      Si ens oblidem de recercar la felicitat, podríem arribar a ser feliços

6.      La vida no és una història

7.      No cal tenir por a la foscor, molt d’allò que és preciós es troba  a la nit

8.      Dormiu pel goig de dormir

9.      Aneu amb compte amb  qualsevol que vulgui fer-vos feliç

10.  Si no es pot aprendre a viure una mica com els gats, torneu sense remordiment al mon de la diversió ( en el sentit pascalià del terme)

Tots aquests consells són portes vers l’eternitat, entesa l`eternitat no pas com una realitat alternativa, sinó com el mon vist sense ansietat

dimecres, 25 de novembre de 2020

Adéu a Maradona


 

M’ha tocat avui la mort de Diego Armando Maradona. Per tot arreu llegirem coses sobre el que ha suposat com a futbolista i argumentacions a favor i en contra de considerar-lo com el millor de la història. Es parlarà també del seu pas pel Barça que no feu especialment reeixit, però que sense cap mena de dubte contribuí a la universalització del club.  Sobre tot això ni  cal  ni em sembla que hagi d’afegir res. Potser em toca més el fet que som pràcticament coetanis i sobta el comiat, pel que té d’anunci, a algú de la pròpia generació. Explicat més pràcticament, Maradona fou el primer futbolista que jo no veia com una persona gran sinó com un paio que es situava en unes circumstàncies vitals, no pas en unes possibilitats, properes a la meva.  Des d’aquí sempre ha estat, amb un rol secundari certament, en el meu paisatge. Com molts dels que érem joves als vuitanta la vida de Maradona  ha estat marcada per la seva addicció. Aquest no ha estat el meu cas, però podria haver-ho estat i ha estat el cas de molts amics i companys meus.   Això també me’l fa sentir proper. Hi ha poc dubte que moltes de les coses que feu i digué podrien permetre qualificar Maradona com un idiota, però això no és cap gran objecció. Tots podem esdevenir, i més o menys ho fem, idiotes. Una última cosa queda per dir i és un del motius que em fan sentir una simpatia positiva . Malgrat els molts diners que va guanyar, prou potser per no poder malbaratar-los tots, Maradona és un clar exemple d’heroi de classe treballadora.  Mai no va passar per una altra cosa. Tampoc cal idealitzar la classe obrera, però no podem passar per alt aquest caràcter en un temps fastigosament classista com és aquest i, em temo, seran els anys que vindran,

diumenge, 22 de novembre de 2020

La LOMLOE i el brahmanisme

 


Des de començaments de curs vaig llegint, quan tinc una estona, el llibre de Piketty, capital i ideologia, que estudia l’evolució de la desigualtat humana i de les seves justificacions ideològiques. Potser algun dia en parlaré més, però hi ha un concepte que m’ha interessat molt dels que empra al llibre pel que té de confirmació de quelcom que ja sospitava, la noció d’esquerra brahman: és a dir el canvi de significat de la noció d’esquerra en els últims cinquanta anys. En el seu origen l’esquerra era la defensora de les gents excloses de la propietat i de rendes més baixes. El nivell d’ingressos baix era el principal tret identificatiu del votant d’esquerra.  Progressivament  aquesta identificació es va perdent i es va reemplaçant pel nivell d’estudis fins a arribar a un punt en què, en el sector més educat, el predomini de l’esquerra sobre la dreta és aclaparador. La part més valuosa del llibre és la corroboració estadística d’aquesta tendència. Les conseqüències que se’n segueixen són evidents: el nostre escenari polític ja no representa tant la lluita entre una elit poderosa  i sectors populars, sinó entre dues menes d’elits. Precisament, per això, aquesta confrontació es centra en temes culturals ideològics que en cap cas es plantegen modificar cap aspecte fonamental, econòmic, del règim existent. L’altra conseqüència és que de fet les classes populars queden excloses del joc polític, refugiant-se en les files dels abstencionistes. Piketty és un continuador de l’esquerra clàssica, però el que explica aquí  no agrada gaire  a la gent d’esquerres, perquè els posa enfront d’un mirall incòmode. El canvi no és però sorprenent.  De la mateixa manera que la població d’origen immigrant d’un país ja assimilada sovint es la  que defensa polítiques més dures contra la immigració, un cop ells ja hi són no tenen res a guanyar amb que vinguin altres com eren ells, també un cop gent d’origen humil ha fet servir l’educació com ascensor social i ja ha pujat, no té cap interès real en que l’ascensor segueixi funcionant. L’anàlisi de Pîketty és prou clar més enllà de Reagan, Thatcher o figures puntuals, la correlació estadística entre canvi de l’esquerra i extensió dels estudis universitaris a un sector més ampli de la població és claríssima.

Tota aquesta reflexió ens pot donar una resposta a la pregunta, molt repetida i que aquesta setmana d’aprovació de la LOMLOE agafa un altre cop actualitat, de perquè l’esquerra recolza propostes educatives, bé de fet sempre és la mateixa proposta i la mateixa llei, que amb retòriques igualitàries i progressistes  acaba afeblint les possibilitats d’educar-se dels sectors menys afavorits. L’esquerra que escriu la LOMLOE podria ser considerada traïdora respecte al que era l’esquerra clàssica, però no respecte a la seva dimensió brahmànica, que defineix el que ara realment és. De fet, batalles com l’establerta contra l’ensenyament religiós no són tant, com jo pensava fins no gaire maniobres de distracció, sinó completament essencials perquè són el veritablement substancial des del seu punt de vista

dijous, 19 de novembre de 2020

Si puede, no vaya al médico


 

Si puede no vaya al médico és un llibre del tot necessari per raons essencialment polítiques. En general, pensem poc als metges. Només quan estem malalts i en principi no en tenim mai ganes d’estar malalt. Quan ens passa, sovint no estem en nosaltres mateixos, sinó que podem estar molt alterats per la por o el dolor i sovint per totes dues. En aquesta situació el nostre esperit crític, si en tenim, es relaxa. Volem confiar en el metge i assumim obeir en quant albirem una mínima possibilitat de defugir situacions del tot indesitjades,  Imagino que fa un parell de milers d’anys, quan el metge era el bruixot connectat amb el més enllà, podia ser més fàcil. Actualment els metges no tenen cap connexió amb el més enllà. Són membres d’aquest món i com tothom són víctimes i agents dels problemes estructurals i de les tendències que ens han convertit en una societat tan obertament decadent. A explicar aquesta situació i, per tant, a despertar el nostre sentit crític, es dedica el llibre del Dr. Sitges-Serra, el qual escriu des de l’autoritat que dona una trajectòria mèdica i docent brillant i el fet de ser un competent lector d’autors com Heidegger, Patocka, Arednt, Ellul o Leo Strauss

La problemàtica de la medicina actual es conseqüència dels problemes que no han pogut superar els dos grans models d’organització política del segle XX.  La medicina pública ha estat el gran èxit de la socialdemocràcia, pensem per exemple en el que fins fa molt poc el NHS representava com motiu d’orgull pel ciutadà britànic, però enlloc ha pogut defugir del tot el perill de la burocratització i de la consegüent esclerotització. D’altra banda  la medicina privada entesa com mitjà de lucre, condueix de manera inevitable a un  dispendi excessiu i a la multiplicació d’actes mèdics, profitosos pels que el fan, però amb molt poca incidència real sobre la situació mèdica dels pacients, cosa que  un tecnoadicte, com són bona part dels metges actuals, difícilment pot veure ni considerar. De fet sovint l’allargament de la vida es produeix al preu d’una disminució de la qualitat intolerable, malgrat el que aquest allargament suposi d’èxit estadístic. Quan parla de la tecnoadicció de ls metges introdueix un concepte interessant i significatiu els del VOMIT (victims of modern technology).També és és un factor important que analitza en un dels capítols la influència creixent del lobby medico-farmacéutic

Allò  però que  m’ha resultat més interessant és l’extrapolació que fa  l’autor de dos fenòmens ben coneguts però que, potser per mandra potser per por, no havia pensat la influència que tenen en el desenvolupament de la medicina: la degeneració de la institució universitària i el retrocés cultural implicat per l’esfondrament dels nostres sistemes educatius. Pel que fa la primera l’autor s’estén amb molt detall sobre l’absurditat del sistema de publicacions, en el qual mai no hi ha elaboració qualitativa real i tot acaba anant a l’engròs.  .La diferència entre les humanitats i la medicina és que aquesta última mou molt més diners. També hi ha ha una mirada molt crítica sobre els programes universitaris i la formació que suposa el  MIR.  El retrocés cultural té com a conseqüència la degradació de la mateixa professió mèdica. Això s’esdevé per dues raons fonamentals: la primera és que com ens recorda l’autor,  un metge que tan sols sap medicina, ni tan sols sap medicina i la segona és que amb una formació cultural primeta resulta molt difícil resistir-se a allò que quan parlava dels problemes dels professionals de l’ensenyament designava com el culte a la màquina sabia: la  dependència de enginys tecnològics caríssims i de rendibilitat més que dubtosa . Un altre patologia comuna als mals docents i als mals metges és el culta a la innovació com innovació

El problema però i això el llibre del Dr. Sitges també ho indica prou clarament, és que la nostra societat  no pot aspirar a cap altra mena de medicina. Si seguint Lasch, som una societat narcisisista aleshores som necessàriament una societat hipocondríaca, de fet abans que Lasch això ens ho assenyala Sòcrates a la República,  i la degradació de la medicina esdevé així un fenomen del tot lligat a la nostra impossibilitat d’acceptar els fets naturals de la mort i l’envelliment.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Sobre la immersió

 

Jo havia estat partidari de la immersió lingüística Fa molts anys quan era un professor novell. Llavors em sentia més a prop de l’esquerra que de la dreta i la immersió era la proposta de l’esquerra enfront de la idea general del pujolisme  de fer escoles segregades per la llengua materna. La major part de la població, llavors nombrosa, procedent d’altres parts de l’estat  volia de debò aprendre el català i majoritàriament no percebia aquest aprenentatge com una amenaça a la seva identitat o a la llengua castellana. Trenta anys després els fets han variat i quan varien els fets cal canviar les opinions. Jo n’era partidari i ja no en sóc. La immersió apuntava a una finalitat que era el domini de les dues llengües per part de l’alumnat en acabar el seu cicle d’estudis. Aquesta aspiració ja no es compartida per la major part de la ciutadania catalana i la quasi totalitat de les seves elits públiques. L’ideal monolingüe és aclaparadorament majoritari i es desprèn de la lògica de la seva acció política malgrat que es volguí amagar amb apel·lacions a l’estatut vigent o a una il·lusòria oficialitat del castellà en una Catalunya independent.

El fet més important és però el canvi en el context cultural. Fa trenta anys els alumnes dels institut sortien raonablement capaços de llegir i escriure. És clar que qui pot escriure i llegir en una llengua ho pot fer en una altra. Avui però no és el mateix.  La situació ha canviat radicalment després de vint i cinc anys de promoció de l’analfabetisme funcional mitjançant maquinetes i deliris constructivistes o competencials.  Allò que pretenia la immersió ja és massa,  A qui no sap ni escriure ni llegir en cap llengua, no se li pot demanar el bilingüisme.

diumenge, 15 de novembre de 2020

Umberto D


 Veig Umberto D, un  vespre  de desvagament i comprovo com és de fàcil recaure en l`error contra el que ens advertia el Jordi Sales a la facultat fa quasi quaranta anys: pensar que els clàssics sempre ens el sabem, perquè tot està dit sobre ells.  Jo mai no havia tingut devoció especial pel neorrealisme perquè, de manera no sempre justa, l’associava a una visió de l’art massa centrada en el missatge. Es evident que als film de De Sica, el treball de Zavattini és essencial, però no ho és menys que De Sica era un artista especialment dotat per narrar una història en imatges o, per ser més exactes, fer construir una història amb imatges. Fa un parell d’anys ho vaig comprovar quan de manera una mica sorprenent per mi, descobrí que els meus alumnes de batxillerat s’interessaven per les peripècies dels lladres de bicicletes, molt més del que ells, i jo mateix,  podíem pensar. Umberto D em sembla, fins i tot, millor. La pel·lícula presenta la vida d’un pensionista, antic funcionari d’un ministeri, que viu en una completa estretor a una casa de dispesa, sense lligams familiars només amb l`afecte del seu gos i l’amistat de la criada de la casa de dispeses: una noia de poble a punt de perdre la feina perquè està embarassada d’un soldat, però no sap ben bé quin. El film retrata una situació sense oferir cap desenllaç que sigui una solució als conflictes plantejats, la solució tots la sabem i De Sica ens l’estalvia. El protagonista es deia Carlo Battisti era un home gran, sense experiència prèvia actuant i que havia estat professor de lingüística comparada a la Universitat de Florència. La seva presència en el film és del tot memorable i indispensable per fer del film allò que em sembla que és: una de les millors apologies de la dignitat humana i un dels millors retrats de la vulnerabilitat a la que aquesta apareix sempre lligada. En el seu temps el fracàs fou absolut, els italians començaven a estar per altres coses, avui setanta anys després, quan els tontos pensen que les maquines serveixen per a superar la vulnerabilitat i la dignitat cotitza poc al mercat, la seva revisió és segurament més urgent que mai