Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 22 de juliol de 2015

les propies limitacions

Amb tot el que pugui admirar Nietzsche mai no he estat, ni estaré com ell. Per pensar, em cal estar segut.

dilluns, 20 de juliol de 2015

i tanmateix (en defensa de Kant)

Zu-en.-lai es va mostrar infinitament més perspicaç quan deia que era encara prematur parlar de l’èxit o el fracàs de la revolució francesa que tota la colla de filòsofs que exposen com a conclusió de la seva mirada del present, el fracàs de la il·lustració (cosa que evidentment no inclou als que són a priori detractors de la il·lustració com Heidegger)

diumenge, 19 de juliol de 2015

Algunes observacions sobre la crítica de la raó pràctica



Vaig llegir la crítica de la raó pràctica fa vint i vuit anys. L’ocasió fou propiciada pel Dr. Martínez Marzoa que impartia un curs sobre les tres crítiques. L’he reprès aquest juliol a les poques hores mortes que he tingut. La primera impressió que he assolit és el d’una certa satisfacció professional. Ateses les possibilitats existents, trobo que allò que he estat explicant a classe aquests anys s’assembla força a allò que deia Kant. Una altra qüestió és la valoració que ara en pugui fer del seu missatge, la qual, en aquell altre temps, era altíssima. Jo hi pensava llavors que la segona crítica no era un escrit d’ètica, sinó que era l’ètica (cosa que tampoc significaria restar-li importància a Aristòtil sinó pensar que ell estava fent altra cosa). A hores d’ara puc seguir pensant potser alguna cosa semblant, però sense defugir la conclusió de què possiblement llavors l’ètica és impossible.

Tal i com ho veig ara, la continuïtat entre Kant i Descartes és palesa en el sentit que tots dos s’enfronten al mateix problema: la preservació de l’autonomia de l’esperit humà per sobre de l’ordre de la materialitat. Descartes no se’n podria sortir del problema sense la demostració-descobriment de l’existència de Déu, Kant culmina la crítica amb la salvació d’aquest dualisme en el famós paràgraf dels dos infinits, (una idea que ja hi apareix a la conclusió de l’analítica A266) on aquest dualisme restà preservat i d’una manera lúcida Kant adverteix que l’admiració provocada per la llei moral, pot ser un camí de fanatisme i superstició. Els temps posteriors li haurien de donar la raó amb escreix. El problema, plantejat en línies més generals, és que la cultura post-darwiniana fa cada cop menys legítima i més difícil de representar aquest desig d’extra-naturalitat. D’altra banda, sembla clar que l’aspiració a l’autonomia moral no té res d’universal. Els humans estan generalment satisfets i tranquils amb uns graus d’heteronomia més aviat altets i no hem estat capaços d’inventar, tampoc ha fet gaire falta, marcs polítics on convisqués una humanitat disposada a acceptar únicament la veu de l’imperatiu categòric

La perspectiva dels darrers mesos em fa llegir tot text del període prenent com referència David Hume. Kant entenc perfectament el significat de la filosofia humeana quan afirma que parlar del costum és r no tant esmenar, ni limitar sinó negar completament la legitimitat de la raó (A25). La crítica de la raó pura, però, parteix de la impossibilitat d’una defensa, i per això és clau la distinció entre raó i enteniment i la segona crítica esdevé així molt més crucial, perquè es la darrera oportunitat de defensa d’aquesta raó, cosa que només assoleix mitjançant un recolzament immanent a la noció de ser suprem. L’ètica kantiana no és menys racionalista que teològica. Això afecta també a la seva concepció de la naturalesa que és interpretada com a font d’harmonia en una via que té molt de voluntarista (A50), Hume segurament tingué una visió més imparcial i menys afectada. D’altra banda Kant és ben agut quan, en contra de la tradició britànica on s’insereix Hume, considera essencial establir clarament les fronteres entre la moralitat i l’amor propi, però és del cantó d’aquests últims on es situa el realisme polític, això que als telediaris en diuen l’eficiència. El final del capítol segon és especialment clar en aquest punt quan Kant anuncia un vincle evident entre les nocions d’empirisme i degradació moral: l’empirisme ens diu és més perillós que el fanatisme, el segon té uns límits d’expansió entre els humans que no té el primer (A126). Empirisme, vida en el Hom, conformisme social, renuncia a la individualitat son maneres diverses de dir allò que essencialment és el mateix.



Els anglesos, potser més fidels a Aristòtil, volgueren oferir sobre tot una teoria de la sociabilitat. L’ètica kantiana té un fons essencialment antisocial perquè la llei moral és l’anihilació de tota vanitat i les societats, més o menys directament es fonamenten a la vanitat (A129) La reacció, justificada però ensems problematitzadora de les possibilitat d’una bona recepció del missatge a transmetre, és l’associació entre el compliment de la llei moral i el dolor. Més endavant parlarà del caràcter humiliant de la llei moral, una resposta als britànica i una indiscutible empremta de la seva primera formació teològica. (A 132). La superioritat moral del cristianisme envers totes les altres ètiques no és un tan fet implícit com explícitament reconegut a A154: La vida moral i la vida ordinària són dos reialmes diferents en la mesura en què la venerabilitat del deure és un fenomen complement separat de la fruïció de la vida. Més endavant l’afirmació de Kant torna a ser inapel·lable: la llei moral condueix a la religió (A233), tot i que certament sigui una religió desproveïda de tot element mític, confinada dins dels límits de la mera raó. De fet, la conclusió de Kant no per coherent amb la seva argumentació, deixa de resultar un xic sorprenent atès com es planteja el problema teològic, comunament. La noció de Déu és moral i no te rés a veure amb l’àmbit de la realitat física on ja els primers grecs se n’adonaren del seu caràcter contradictori (A 253).

dijous, 25 de juny de 2015

Dos llibres sobre els nous temps

A la tornada de Londres he estat llegint alguns dels llibres que vaig adquirir sobre la situació política del país. Un d’ells és el llibre d’Owen Jones, The Establisment and how they get away with it. Hi ha, em sembla, traducció al castellà. Va ser una lectura relativament decebedora, en comparació amb el llibre anterior del mateix autor sobre la demonització de la classe obrera, del qual aquest és un revers, em sembla, menys vigorós i més mancat de novetats. En tot cas una lectura profitosa pels que encara tenen dubtes provocades per les tonteries que es deien fa uns anys sobre la superació de la guerra de classes a la societat occidental, quan el fet cert és que possiblement mai no ha havia estat tan virulenta i tan poc equilibrada.  Possiblement el més recomanables són els capítols dedicats a la mediocracia, és a dir al caràcter totalment mític de la noció d’un “quart poder” independent (no sé pas que podria dir de l’Espanya i la Catalunya actual) i la reflexió que fa sobre el caràcter quasi completament virtual de la noció de sobirania estatal. La possible solució, la revolució democràtica, no té gaire contingut i és quasi una contradicció en termes.
Kerry-Anne Mendoza fa un balanç al seu llibre Austerity de la política social dels anys posteriors a la crisi que han suposat la demolició de l’estat de benestar i l’emergència del que ella anomena l’economia Zombie, cosa prou corroborada per quasi tots els observadors de l’economia mantenidors d’una certa independència, que ens han alertat del caràcter fictici d’allò que anomenem creixement des de fa vint anys. L’autora utilitza la noció de feixisme corporatiu, molt propera a la idea plantejada en aquest bloc fa uns mesos, que considerava que la llavor del feixisme incipient es troba a la hegemonia de tota mena concedida a l’empresa privada. Això fa de mal dir en un país on el model d’excel·lència és ESADE, però em trobo reconfortat veient que no estic sol pensant aquestes coses. De fet abans que una exclosa del sistema i algú tan marginal com un professor de filosofia, gent potser més respectable havia dit  coses semblants. Veieu, per exemple, la següent citació:
La primera veritat és que la llibertat d’una democràcia no està segura si el poble tolera el creixement del poder privat  fins un punt on aquest esdevé més fort que el del mateix estat democràtic. Això, en la seva essència, és el feixisme, la propietat del govern, per un individu, per un  grup o per qualsevol poder privat que prengui el control.

Aquestes paraules foren pronunciades per  F.D. Roosevelt al congrés americà el 29 d’abril de 1938

dimecres, 29 d’abril de 2015

Gray parla: Debord com paradigma del problema de la revolució




Debord creia que si els sers humans poguessin d’alguna manera esquinçar l’omnipresent vel de la societat de l’espectacle, exigirien una vida que no estigués mediada ni distorsionada. Però que passaria si la majoria preferís una existència vicaria en un mon virtual?.



Autoproclamant-se com seguidor de Machiavelli i Sun Tzu Debord es considerava ell mateix com un realista despietat. Si mai hagués tingut poder, segurament hagués estat despietat exercint-lo, d’entrada contra els que havien estat els seus amics. La seva capacitat pel pensament realista és més qüestionable. Com els revolucionaris de tot arreu, es pensava que la massa de sers humans compartien els seus valors. No podia concebre que d’altres no volguessin ser com ell imaginava que volia ser.

diumenge, 26 d’abril de 2015

GRAY PARLA: Constants més enllà de les ideologies

Al segle XX, els pitjors episodis d’assassinats massius van ser perpetrats amb l’ànim de refer la humanitat. Si els seguidors de Lenin varen somniar amb una humanitat socialista, els nazis es pensaven engendrar una raça superior. Els governs occidentals que comencen guerres per tal de forçar un canvi de règim poden semblar d’una divisió diferent, però els impulsos que els condueixen no són gaire diferents. Els seus crítics afirmen que aquestes aventures tenen un caràcter geopolític, controlar el petroli a algun altre avantatge estratègic, i no cal dubtar de que la geopolítica té molt a veure, però una mena de pensament màgic també n’és important. No servint per a realitzar cap objectiu estratègic, les guerres de canvi de règim són un intent d’assegurar-se un lloc a d’història. Intervenint en societats de les que no en saben res, les elits occidental fan avançar un futur que creuen prefigurats en elles mateixes, en nou món basat en la democràcia,la llibertat i els drets humans. Els resultats són definitius, estats fallits, zones d’anarquia i tiranies noves i pitjors, però per tal de veure’s ells mateixos com figures que canvien el mon, els nostres líders han triat no veure allò que han fet.

dimarts, 23 de desembre de 2014

Felicitat

Cada any he d’explicar als meus alumnes l’ètica aristotèlica. Cada any he de fer l’afirmació, suposada obvia per Aristòtil, deque l’acció humana s’explica des de la finalitat última d’arribar a la felicitat. Cada any hi està tothom d’acord. Cada any refreno el meu desig de dir que no estic d’acord, per dues raons: he der fer el programa i ningú no està per debats. Cada any, així em quedo per expressar que, com deia aquell, la felicitat està un xic sobrevalorada i que fóra mes modest, enraonat i útil a la humanitat prendre com a fita, simplement, el mirar de no molestar gaire.