Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 29 d’abril de 2015

Gray parla: Debord com paradigma del problema de la revolució




Debord creia que si els sers humans poguessin d’alguna manera esquinçar l’omnipresent vel de la societat de l’espectacle, exigirien una vida que no estigués mediada ni distorsionada. Però que passaria si la majoria preferís una existència vicaria en un mon virtual?.



Autoproclamant-se com seguidor de Machiavelli i Sun Tzu Debord es considerava ell mateix com un realista despietat. Si mai hagués tingut poder, segurament hagués estat despietat exercint-lo, d’entrada contra els que havien estat els seus amics. La seva capacitat pel pensament realista és més qüestionable. Com els revolucionaris de tot arreu, es pensava que la massa de sers humans compartien els seus valors. No podia concebre que d’altres no volguessin ser com ell imaginava que volia ser.

diumenge, 26 d’abril de 2015

GRAY PARLA: Constants més enllà de les ideologies

Al segle XX, els pitjors episodis d’assassinats massius van ser perpetrats amb l’ànim de refer la humanitat. Si els seguidors de Lenin varen somniar amb una humanitat socialista, els nazis es pensaven engendrar una raça superior. Els governs occidentals que comencen guerres per tal de forçar un canvi de règim poden semblar d’una divisió diferent, però els impulsos que els condueixen no són gaire diferents. Els seus crítics afirmen que aquestes aventures tenen un caràcter geopolític, controlar el petroli a algun altre avantatge estratègic, i no cal dubtar de que la geopolítica té molt a veure, però una mena de pensament màgic també n’és important. No servint per a realitzar cap objectiu estratègic, les guerres de canvi de règim són un intent d’assegurar-se un lloc a d’història. Intervenint en societats de les que no en saben res, les elits occidental fan avançar un futur que creuen prefigurats en elles mateixes, en nou món basat en la democràcia,la llibertat i els drets humans. Els resultats són definitius, estats fallits, zones d’anarquia i tiranies noves i pitjors, però per tal de veure’s ells mateixos com figures que canvien el mon, els nostres líders han triat no veure allò que han fet.

dimarts, 23 de desembre de 2014

Felicitat

Cada any he d’explicar als meus alumnes l’ètica aristotèlica. Cada any he de fer l’afirmació, suposada obvia per Aristòtil, deque l’acció humana s’explica des de la finalitat última d’arribar a la felicitat. Cada any hi està tothom d’acord. Cada any refreno el meu desig de dir que no estic d’acord, per dues raons: he der fer el programa i ningú no està per debats. Cada any, així em quedo per expressar que, com deia aquell, la felicitat està un xic sobrevalorada i que fóra mes modest, enraonat i útil a la humanitat prendre com a fita, simplement, el mirar de no molestar gaire.

dimarts, 30 de setembre de 2014

Bayle

Encuriosit per les bibliografia sobre Hume, estic llegint últimament a Bayle. La Biblioteca de la facultat de lletres, té un exemplar dels Pensées diverses sur la comète que no ha estat gaire utilitzat, com es dedueix del fer que h hagut d’obrir a ganivet les seves pàgines encara sense separar després de dues dècades d’estada a la plaça Universitat . La lectura que estic fent és apressada, potser cada cop em costa més fer les coses d’una altra manera, però tot i així en tinc prou per veure que el deute del Hume amb el francès és molt gran. La primera part del llibre Bayle vol mostrar l’absurd de pensar que un cometa pugui ser causa de res, ni bo ni dolent, en el nostre planeta. La lògica del seu raonament és pràcticament la mateixa que la de Hume quan reflexiona sobre el principi de causalitat, tot i que com Bayle està per una altra cosa, no té cap intenció de sistematitzar res. En aquest sentit hom por parlar del francès com un predecessor. L’altra qüestió que m’ha interessat és com Bayle introdueix la seva crítica al mon antic, tot vinculant la idolatria amb els temors supersticiosos provocat pels cometes. És un molt bon exemple de l’esperit antirenaixentista del segle XVII, suggerint que un dels avantatges de la nova ciència és que resulta del tot compatible amb el cristianisme (una línia de pensament molt important històricament i sovint oblidada pels que conceben la relació entre religió i ciència com d’oposició frontal). En aquest sentit, Bayle mostra un tarannà oposat al de Hume, que sempre mostrà condescendència envers la religió antiga i que a la polèmica entre els ancians i els moderns mantingué una posició equilibrada amb més simpatia pels primers.

divendres, 25 de juliol de 2014

Religió i gust

Hume no tenia la tendència de l’escepticisme cristià que tanmateix coneixia perfectament des de Huet i Bayle, ará bé si no tenia aquesta tendència, al capdavall, era més per una qüestió de gust, que no pas per una qüestió de principis.

dijous, 24 de juliol de 2014

Superació del jo

Que Hume sigui els tres personatges dels Diàlegs o que tots tres emprin les seves idees pot ser entès com la demostració més radical i irònica de la inanitat del jo i de la superació pels nosaltres que és constitutiva del diàleg

dimarts, 22 de juliol de 2014

bondat de l'escepticisme

El dubte mai no dóna la felicitat, però no genera violència, és a dir, desgracia.