Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 9 d’agost de 2019

Decàleg



Aquest mes de juliol m'ha servit per descobrir el cine de Kieslowski gràcies a la filmoteca de Catalunya. Havia vist blau en el moment de la seva estrena i no em va agradar gens. Estava en un moment d'odi al cine amb pretensions intel·lectuals. Era una cosa que em passava sovint en aquella època. Ara he vist gairebé tot el decàleg, llevat del sisè manament que no es va projectar; en total vuit pel·lícules d'una hora i la versió estesa del cinquè manament, no mataràs. Veure-les en molt poc temps fou una bona opció, perquè fa més fàcil adonar-se de les connexions que Kielsowski estableix entre tots els films. Kieslowski en conjunt assoleix una obra en la que tot plantejant qüestions fonamentals, mai no perd el fil narratiu. La tonalitat general és ombrívola tot i que de vegades emergeix un humor negre que esdevé predominant al darrer episodi, el més proper a la comèdia, protagonitzat per dos germans que de maneres inesperada hereten una fortuna en forma de col·lecció filatèlica. És difícil triar-ne un per sobre dels demés. Personalment m'han agradat molt els que exploren la dimensió més fosca de la institució familiar com el quart, on la relació entre un pare i una filla es veu profundament alterada quan una carta de la mare, morta en el moment del part, afirma que el pare no és realment el pare i, per tant, la repressió edípica perd el seu sentit o la setena quan la protagonista decideix recuperar el seu rol de mare la seva filla, recuperant-la de la dóna que li ha pres, la seva mare (per la qual cosa la seva filla la considera com la germana). El primer episodi es pot llegir com una il·lustració reeixida del problema fonamental derivat del fet de la mort de Déu, el creat perquè un cop mort Déu, el seu lloc el pot prendre qualsevol cosa, com ara, per exemple un ordinador. L'episodi sobre el cinquè manament és possiblement l'alegat més sobri, honest i efectiu que mai hagi vist contra la pena de mort.
Cadascun dels films requeriria una entrada molt llarga i aquí, en definitiva, es tracta només de prendre nota d'allò que encara vaig fent. De fet, hi ha un munt de pàgines web que fan aquesta feina. També ho ha fet Zizek en en el seu llibre lacrimae rerum, que s'obre precisament amb un comentari de tota la filmografia de l'autor on el decàleg té un paper destacat. Com a tots els escrits de Zizek no és sempre clar el seguiment del seu fil, però dóna dues idees prou interessants i que constitueixen una bona base per a reflexionar sobre els films. La primera d'aquestes idees és que un tret comú de totes les històries rau en el fet els protagonistes en un cert moment han de viure, prendre decisions, que confronten l'ètica amb la moral, és a dir, han de qüestionar les morals vigents, estem a la Polònia dels vuitanta un país oficialment comunista però amb una identitat estructurada des d'un catolicisme reacciona, des d'un judici ètic necessàriament subjectiu. Evidentment, no sempre se'n poden sortir. Això era el problema de fons del vell llibre sobre Descartes. La moral és fàcil de fonamentar o des del mite o des del mer pragmatisme (tot i que allò millor és la combinació de tots dos). La fonamentació de l'ètica és el problema que Kant no va poder superar marcant així el camí de la desfeta de la il·lustració. La segona observació de Zizek també té relació amb aquesta problemàtica. L'autor eslové apunta que tot tractant el decàleg, el tema de fons és el de la trilogia posterior, els drets humans, però evidentment en forma inversa i negativa: afirmar els drets humans, és negar el caràcter absolut dels manaments, doncs cada llibertat concreta es pot entendre com la possibilitat, i des d'una lectura radical la necessitat, de transgredir algun manament en concret; així, per exemple, la llibertat d'expressió es veu restringida si assumeixo íntegrament el precepte de no mentir. El materialisme potser impedeix els vells mites fonamentadors, però també qüestiona una llibertat que ni que fos efectiva, serviria de fonament,

divendres, 2 d’agost de 2019

The pirate



Si Truffaut hagués tingut raó, The Pirate (V. Minelli, 1948) hagués estat sense dubte el millor musical de la història. No és el cas i tampoc Truffaut en tenia raó. Com sabem des de fa unes dècades, el cine no es pot explicar només a partir del director. És un art col·lectiu, però tampoc aquí hi hauria una explicació, perquè fer un musical amb Kelly, Garland, Freed com a productor i Cole Porter com a autor de la música és tot un dream team. Tanmateix, el film fou un fracàs econòmic, perdé diners, i no ha tingut cap gran recuperació posterior. The Pirate és pràcticament un film de tesi i la seva tesi era una amb la que Minelli havia de combregar necessàriament. Allò que defensa el film és la superioritat de la ficció sobre la realitat. La protagonista és una noia promesa al ric del poble, un senyor vell i gras, i secretament enamorada del llegendari pirata Macoco. El còmic Serafí, interpretat per Kelly, enamorat de la noia decidirà fer-se passar pel pirata, el qual en realitat és precisament el promès de la noia. El film però no reeixí. Veient la reacció del public el dijous diria que el principal problema és que The Pirate és poc musical. L'origen era una obra de teatre convencional i fou després que es decidí convertir-la en musical. Això segurament implicava un treball que els deu mesos de rodatge no van permetre fer. Garland estava en un mal moment, dels 135 dies del rodatge va faltar 99, la MGM va contractar un psiquiatra per que estigués permanentment en el ¡plató i a l'acabament s'anuncià el divorci de Minelli i Garland. La impressió final és que hi ha poques cançons, poc ball i masses escenes de diàleg, la qual cosa es desaprofitar triplement tant Garland com Kelly. Malgrat tot el film mereix una consideració millor si es jutja pel que és, que no pel que podria haver estat. Es deixa veure en tot moment i la cançó final és molt bona, be a clown. Tan bona que la veiem dues vegades de manera consecutiva, Kelly i Garland, tancant el film i a l'escena immediatament anterior, Kelly amb els Nicholas Brothers. Aquesta fou la primera vegada que el públic americà va poder veure una escena compartida en igualtat entre blancs i negres. No tot el públic, però, perquè l'escena fou tallada a tots els estats del sud

dijous, 1 d’agost de 2019

Rumba tres de ida y vuelta



La projecció a la filmoteca de del documental sobre el grup català rumba tres, Rumba tres de ida y vuelta, m'ha donat l'oportunitat de recuperar una part molt significativa de la banda sonora de la meva infància, quan sentia aquestes cançons al radiocassete del cotxe dels meus pares. No diria que m'agrades, ni que em desagrades perquè era el que hi havia. Després a l'institut vaig aprendre a menysprear el que sortia a la tele on ells estaven inclosos. Vist amb perspectiva potser el canvi no era del tot encertat. Si més no a hores d'ara, em sento molt més proper a la perspectiva que identifica la felicitat amb dir que del trabajo hi hablar, que amb el sinistre reciclatge del maoisme demanant que naixessin flors a cada instant. De fet, allò més valuós de la història del poble gitano és la seva capacitat de resistència enfront d'aquest gran procés de domesticació, anomenat als llibres revolució industrial.
El documental de Joan Capdevila permet recordar que el seu so era prou trencador en relació al que oferia, per exemple, Peret (el qual intervé al documental per explicar que perdido amor és una de les millors rumbes catalanes de la història). El documental segueix un fil clàssic combinant entrevistes a figures properes (família i antics companys) i confessos admiradors (ben variats de Ferran Martínez a Magda Oranich) que recreen una trajectòria d'èxit, més internacional que nacional, fins que deixa de ser-ho ( no es van atrevir a fer el pas que feu, per exemple, Julio Iglesias d'instal·lar-se a Miami) i comença un camí d'oportunitats perdudes (com per exemple refusar la possibilitat de gravar el Bamboleo) Ella apareixen només a l'ultima part que és la més colpidora, Dos del membres en Josep i el Pere, són germans. A la postguerra essent fills d'un militar esgarrat de la república que no podia mantenir tots els fills, van acabar als serveis d'auxili social del franquisme, la “prote” de Wad Ras. Si no hi haguessin molt més motius, només l'experiència viscuda pels dos germans serviria per mostrar la indecència d'aquell règim, cada cop més blanquejat. L'alegria mostrada a les seves cançons fa impossible després del seu relat qualsevol de les acusacions habituals, esgrimides sovint contra aquest gènere, d'intranscendència o superfluïtat

dimecres, 31 de juliol de 2019

Major Dundee

Major Dundee fou el tercer film de Peckinpah.  Rodat al començament de la presidència de Johnson, com molt bona part dels westerns americans dels seixanta es pot llegir com una narració indirecta de la guerra de Vietnam, però té l’indiscutible mèrit de ser el primer en explorar aquesta via. Era un projecte que en principi fou pensat per a John Ford, com que aquest no pogué acceptar-ho perquè la filmació de Cheyenne Autumn es retardava, fou substituït  pel que la crítica considerava llavors el seu successor natural, Peckinpah que havia obtingut un gran triomf personal amb Ride the High Country.  Vingué llavors un rodatge molt difícil del que sortí finalment una pel·lícula de dues hores, amb un final afegit per la productora, enfront de les quatre hores  proposades per Peckinpah  amb una manca efectiva de final, ja que el director volia que Dundee seguís buscant eternament Sierra Chariba el cap de la banda dels indis apatxes. Com que no podem jutjar allò que no va existir mai, ens hem de conformar amb el que hi ha i malgrat els talls i un final incoherent, hi ha molt de cine en aquest projecte.  Ride in the high country era un film, entre d’altres coses, sobre l’amistat, aquí el film gravita entre dos personatges antagònics, el Major Dundee del film interpretat per Charlton Heston i un oficial confederat presoner que es pressionat per Dundee, interpretat per  Richard Harrris.  Mentre que el primer és federal, el segon és confederat però a més Tyrell havia estat expulsat abans de la guerra de l’exèrcit per un tribunal del que formava part Dundee. La pel·lícula es centra molt més en Dundee que en Tyrrell, però allò que fa interessant la relació és un cert caràcter de doble del segon envers el primer. Totes les accions per les que Dundee odia a Tyreell, es basen en decisions que Dundee podia haver pres ell també. Tyrrell odia Dundee perquè el considera un arribista, Dundee té molts motius  pensar que en el fons del seu cor  Tyrell té raó.
El film fou parcialment produït per Heston en una decisió interessant perquè Dundee és al capdavall un dels herois més desagradables engendrats pel cine americà. Després de Ride.. Peckinpah volia fer un film sobre Custer,  on es plantegés la qüestió de com podia haver esdevingut un heroi americà un individu que era alhora un militar incompetent i un ser humà defectuós. Molta de la seva reflexió sobre Custer  va servir per a definir la figura de Dundee. Heston ve fer un dels seus millors papers, tot i que no va incrementar la seva popularitat, que ja era molta. Tampoc el seu compte corrent, perquè és conegut que va renunciar al seu salari perquè fos distribuït un film més semblant al que Peckinpah havia pensat. Penso però que les raons eren equivocades, Heston pensava que el film podia mostrar una imatge de la unitat en la diversitat americana, pel contrari,  els tres grups que constitueixen les forces de Dundee, els soldats de la unió, els presoners confederats i els voluntaris civils, mai no arriben formar cap grup d’unitat. La tensió entre ells no s’esvaeix al llarg del metratge. La cavalleria recreada per Ford quinze anys abans, idealització de les tropes vencedores a la segona gran guerra,  constituïa una antítesi perfecta  a la tropa de Dundee.
Com a Wild Bunch, del que en un cert sentit aquest film consisteix en una mena d’esborrany, Peckinpah comença amb un inici impactant, la matança d’un escamot de l’exèrcit  i un grup de colons per Sierra Chariba. Tot i la evident relació amb Ford, jo veig clara una relació amb Hawks. Allò  hawksià en el film és que no havent-hi història, allò que acabes seguint són finalment els personatges i Peckinpah era un molt bon  director d’actors. En aquest sentit val la pena retenir la mort del personatge de Warren Oates, una escena pel lluïment d’aquest actor fonamental en la filmografia de Peckinpah

dilluns, 29 de juliol de 2019

la catalunya real



En algun lloc vaig llegir que  en els temps de la segona república, o potser una mica abans, l'ateneu de Madrid va posar a votació el tema de l'existència de Déu. Fou una mala tarda pel ser suprem que perdé l'existència per uns pocs vots. Sembla que aquest era un moment suprem i insuperable de la raó universal, però el va superar el parlament català, la setmana passada, celebrant un debat sobre la Catalunya real. El debat fou proposat per Ciutadans, però els seus adversaris del govern no van participar amb menys entusiasme. Es fantàstic pertànyer a un país en què el parlament no només serveix per a fer lleis, bé de fet fa temps que no en fa cap, sinó que té capacitat d'intervenir i pronunciar-se sobre les qüestions més profundes. No sé si estic d'acord amb les conclusions perquè vaig fer el meu seguiment des del gimnàs mentre feia  cardio en un monitor de TV sense só i com ens va mostrar Richardson, fa molts anys a la solitud del corredor de fons, els polítics, en general, guanyen molt si els treus el so. Em queda el dubte de si els publicistes que dirigeixen Ciutadans van copiar descaradament dels de la imatge o de manera inconscient

diumenge, 28 de juliol de 2019

El llarg procés





Llegeixo el llarg procés de Jordi Amat, una història de la relació entre política i cultura des del fí de la guerra al començament del procés. El llegeixo ràpid perquè l’escriptura és prou àgil. Me n’assabento d’algunes coses i confirmo d’altres. M’interessa moltíssim la carta d’Estelrich a Cambó després de la segona guerra mundial, on es fa palesa la por del primer a una caiguda del règim franquista, a la qual hagués hagut de seguir una depuració encara més radical que l’efectuada per la quarta república. Malgrat la repressió cultural, molts catalans tenien raons per preferir el franquisme. No coneixia tot l’enrenou provocat pel llibre de Solé-Tura sobre catalanisme i revolució burgesa, i al capdavall hom pot dir que ha estat un llibre decisiu, encara que no l’hàgim llegit. Em sembla que en línies generals hom pot coincidir amb el tarannà de Jordi Amat i la seva interpretació sobre la centralitat cultural del pujolisme, però com a filòsof la conclusió és del tot devastadora. La història cultural del país acaba sent la desfeta del Logos envers el mite. L’onada d’entusiasme, comunament anomenada procés, no és al capdavall més que el darrer episodi i el triomf potser en un cert sentit definitiu del mite.

divendres, 26 de juliol de 2019

Rebelió al claustre


Després de trenta anys d’ofici,  podia semblar que ho havia viscut tot, però el final d’aquest curs m’he trobat amb una situació nova: un mal ambient palès al claustre provocats per motius que podríem qualificar de generacionals. Sembla que part del professorat, la més jove, ha fet comentaris públics i d’un cert mal gust sobre les mancances del professors veterans, que no dominen les noves tecnologies i que no saben gestionar bé les emocions dels alumnes d’aquests temps que corren. Personalment no he estat implicat i m’ho puc mirar molt des de lluny i el que m’estranya és que això no hagi passat abans. Al menys fa deu anys, des del temps infaust de l’home que va voler ser alcalde de Barcelona, que aquest és el missatge de l’administració. Allò que aquests joves repeteixen és la veritat oficial.   El contrast amb els temps en que vaig començar és aclaparador. Evidentment  hi havia gent tocada pels anys de treball, però en general la veterania despertava un sentiment de respectabilitat. Al capdavall, els professors eren gent centrada a la vida d’estudi i si has viscut més,  has hagut d’estudiar més i en saps més. La feina de professor d’institut ja té, però, poc a veure ni amb la vida d’estudi ni amb la vida intel·lectual