Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 25 de setembre de 2018

the road to unfreedom


Tot i el gran èxit del llibre de Snyder sobre la tirania, no ha aparegut encara, pel que sé, cap versió espanyola del seu darrer llibre, the road to unfreedom, i és una pena perquè em sembla no només una lectura important sinó necessària. La notícia principal del llibre és que tot i l’aclaparadora victòria sobre els russos que va suposar l’esfondrament de la URSS el 1991, les coses han canviat i en el mon posterior a l’atemptat de les torres bessones els russos tenen opcions, i estan en un bon camí, per prendre’s una revenja completa sobre els Estats Units i la unió europea, una victòria que, però, ja no té cap forma de progrés de la humanitat, ni que sigui il·lusòria, sinó que comportaria el triomf de la desigualtat i la consolidació de règims oligàrquics i cleptocràtics.
Snyder és d’entrada un expert en la historia de l’Europa de l’est i el llibre comença amb un estudi del règim de Putin i de la guerra amb Ucraïna però el darrer capítol acaba amb la figura de l’actual president americà, un producte de la intel·ligència russa en un grau molt més elevat del que els diaris deixen imaginar. No és ja que Trump digui moltes mentides és que la seva pròpia imatge d’empresari d’èxit és en ella mateixa una mentida.
El llibre aplega i fa intel·ligible moltes d’aquestes notícies que, com veiem ràpidament i sense parar gaire esment als diaris, no acabem de pensar a fons i constitueix una crònica fefaent de la capacitat manipulatòria i de la toxicitat del govern rus, però Snyder va més enllà de la crònica i fa un bon munt de reflexions que no podem deixar de tenir en compte com, per exemple, la relació que estableix entre les polítiques de la inevitatibilitat, ben conegudes entre nosaltres des de ja fa molts anys, i les polítiques de l’eternitat, que constitueixen un element essencial qualsevol mena de feixisme.
Molt interessant és també la descripció que fa de la importància que té a hores d’ara en Rússia la figura d’Ivan Ilyin, un filòsof totalitarista  antiboltxevic  i antioccidental que posà les bases del que volia ser un feixisme rus i que ha esdevingut el filòsof de capçalera de Putin i dels dirigents del seu règim legitimant la seva pretensió de presentar-se com redemptors.
El darrer capítol mostra de manera elegant i contundent les moltes analogies que es poden establir entre l’Amèrica que ha votat Trump i la Rússia que segueix Putin, cap de les dues s’entén, sense tenir en compte un escenari de desintegració social, al qual no se li pot donar una altra resposta que propiciar l’esfondrament d’altres escenaris, l’Europa unida, que resulten millors en una comparació.  Snyder també crida l’atenció sobre l’estret lligam entre la pèrdua de qualitat de la democràcia i la desaparició del periodisme de qualitat i independent un fenomen generalitzat des de la darrera crisi.

diumenge, 19 d’agost de 2018

Sartre


L'existentialisme est une humanisme és un escrit circumstancial amb una voluntat molt clara de, tot explicant-se, definir una situació i marcar un camí des d'un context històric i filosòfic molt concret, la fi de la segona guerra mundial i la mort de Déu nietzschiana. Setanta anys després els francesos segueixen considerant-lo prou important com per considerar-ho un text de referència ara quan tant la fi de la segona guerra mundial com la mort de Déu són esdeveniments ben oblidats, cosa que no vol dir que no hi siguin presents. Setanta anys després allò que la lectura del llibre m'inspira és d'una banda el fet que tot i que Sartre tingués les seves sospites, la victòria sobre el feixisme ha acabat sent molt més il·lusòria del que l'entusiasme de 1945 deixava permetre. La segona qüestió és que al llibre el fa difícil ara la irrellevància real dels dos moviments religiosos amb els que polemitza i contra els que intenta explicar-se. A hores d'ara l'assumpció de la contingència, en el sentit més primari del terme, està del tot assumida.

dimecres, 15 d’agost de 2018

la cueva del viento


El quatre d'agost vaig visitar la cueva del viento a Icod de los vinos..És la cinquena més llarga del món de les formades per una erupció volcànica, ja fa uns quants milers d'anys. Només són visitables uns centenars de metres, tot i que el seu conjunt abasta tres nivells, disset sots-nivells i molts kilòmetres d'extensió. Cap al final de la vista el guia, òbviament un espeleòleg, va voler-nos fer sentir el món soterrani. Ens vam relaxar i varem apagar totes les llums. La foscor era absoluta i oblidada la vista, els altres sentits van començar a treballar de debò, cosa que ordinàriament tampoc fan del tot. Efectivament la sensació de pau ara absoluta i ens va costar reprendre la marxa cap a l'exterior. La sensació fou molt forta i dies després encara hi pensava. D'una banda, l'experiència em feu entendre que el costum, entre d'altres, cristià, de l'enterrament sota terra és, evidentment, convencional però en cap cas arbitrari. De totes maneres tampoc és una idea que et faci replantejar res perquè a hores d'ara encara que no siguis incinerat tampoc t'acull la terra. Més importat des del meu punt de vista és que la cova de Tenerife em va fer pensar en la cova més important de la història del pensament, aquella de la que em toca parlar cada any i vaig sentir un cop més que no hp faig prou bé, que no acabo de transmetre quelcom que és important i que no ignoro, en concret, el caràcter radicalment violent de la filosofia. Si ens limitem a dir com fan la major part dels textos que la sortida de la cova és un alliberament estem falsejant l'essència del relat: el caràcter traumàtic d'aquest alliberament; cap culpa, però, aquí de Plató, que si hi explicà molt bé.

diumenge, 1 de juliol de 2018

Calasso


Molt coincident en alguns aspectes amb la reflexió de John Gray és la que podem trobar al darrer llibre de Roberto Calasso. Com l’anglès Calasso es preocupa de mostrar la pervivència dels vells esquemes religiosos, molt fonamentalment de la pervivència de la fe, en el pensament progressista, pretesament alternatiu. El secularisme humanista mateix, aquesta és una de les seves tesis fonamentals, es pot entendre bàsicament com una nova forma religiosa. Aquesta religió, com ha vist també Gray difícilment és compatible amb el que sabem sobre la naturalesa. L’aspiració màxima d’aquest humanisme fora una demostració científica de què evolutiva ment és convenient ser bo, cosa que no acaba mai de sortir. Resumint molt el nostre mon es basa en l’existència del lliure albir i de la ciència. La comptabilitat entre tots dos és dubtosa i enfront d’aquesta dificultat es tendeix a elidir aquesta pregunta.
Per Calasso el fenomen que caracteritza la nostra època és la inconsistència, per això les dues figures fonamentals del nostre temps són el turista i el terrorista. Un terrorisme que ja no es fonamenta en cap mena de motivació convencional sinó en l’atzar. El turisme per Calasso és l’exponent màxim de l'home dedicat a viure des de l’allunyament de la realitat. En aquest sentit la culminació de la via turística es troba en l’addicció al mon virtual.
Tanmateix la intuïció que m’apareix més valuosa és la que m’ha permès il·luminar la meva pròpia experiència. Per Calasso després de la mort de Déu, quin acaba prenent el seu lloc és la noció abstracta de societat com nom que serveix per designar un tot omnipotent i omnicomprensiu al qual no podem deixar d’estar sotmesos. Els seus punts de recolzament són variats començant per Durkheim i Mauss i seguint amb Simone Weil que ja havia descrit la mimesi progressiva del social pel religiós. A tot això podríem afegir el 90% de les coses que escriuen els meus alumnes que necessàriament parteixen d’aquesta tesi. Allò social és l’únic ídol possible i el problema fonamental és que després de gairebé dos segles de societat secular en les que hem estat ensinistrats per ignorar allò invisible, ara ens manquen mitjans per reconèixer-lo . El problema de la secularitat, per Calasso, es mostra finalment idèntic al problema de la democràcia. No consisteix tant en uns continguts com en unes regles, però com ja veia Sòcrates al Gorgies, els humans apassionats per la geometria són sempre poquets. En aquesta situació, el perill, del qual també podem trobar exemples ben propers, consisteix en fer el pas, no gaire gran, que separa el procediment del ritual.
La segona part del llibre consisteix en un recull de citacions i anècdotes de coses esdevingudes a Europa entre el 1933 i el 1945. El fil no és massa aparent però la impressió deixada pel conjunt és colpidora i potser ens mostra que aquella gran crisi es va tancar en fals. Algunes són ben remarcables com per exemple la comunicació de Elie Halevy el 1936 en la societat francesa de filosofia on ens explica que des del punt de vista intel·lectual la tirania implica una estatalització del pensament, que assumeix dues formes: la primera negativa, mitjançant la supressió de totes les opinions considerades contraries als interessos nacionals i la segona positiva, mitjançant allò que podem anomenar l’organització de l’entusiasme. Significativa resulta també la sensació de colpiment sentida per Simone Weil el 1941 quan llegeix el treball de Planck, el qual li sembla molt més revolucionari que el d’Einstein i per tant una possible nova fonamentació del món. Això contrasta amb la pràctica irrellevància del tot el que diu Plank quan no parla de mecànica quàntica. El mon es fonamentarà en un ciència que no podem acabar de concebre, descoberta per un home que fora de la ciència no té res a dir. És aquesta ciència la que fonamentarà el prestigi i el domini de l’home blanc, fent un paper no gaire diferent del que la religió catòlica feia Cortes i Pizarro, però si més no aquests sabien una mica que eren els sagraments

divendres, 29 de juny de 2018

Acabant amb Gray


Tres anotacions finals sobre les set menes d’ateisme abans de deixar Gray tranquil per una temporada
1.       L’objecció més gran que hom pot fer contra el neo-ateisme que va sorgir a l’inici del segle és que aquest pensadors intenten reconstruir la teoria il·lustrada des de l’horitzó obert per Darwin però obliden que la ment humana està programada per sobreviure no pas per cercar la veritat, aquesta distorsió fonamental del darwinisme troba l’exemple més clar en la noció de meme que considera anàloga als fantasmals àtoms lògics de Wittgenstein.
2.       L’altre gran miratge és considerar com a compatible la visió del mon liberal i una ètica de caràcter cientista. La  tolerància fora necessària i injustificable en un món on els judicis de valors  fossin deixats als experts científics.
3.       La importància de Schopenhauer rau en el seu caràcter obertament anti-gnòstic atès que el gnosticisme, tot i que radicalment metamorfosejat, és el fons de gairebé tot el pensament progressista i il·lustrat


dijous, 28 de juny de 2018

Gray sobre Mill


  Tres anys després d’haver tornat a Catalunya no m’acabo d’avenir a haver de dedicar una bon part del curs de segon, on molts filòsofs importants són gairebé omesos, a J. S. Mill (de fet, aquest any atès que cap alumne tenia interès a fer la selectivitat no ho he explicat). Segurament  per això em ve molt de gust  reproduir aquesta valoració feta pel seu compatriota Gray en el seu darrer llibre
Com he fet notar, Mill fou una excepció per no haver estat educat en cap fe tradicional. Pero com qualsevol altre membre de la societat victoriana de mig segle, els seus pensaments i sentiments estaven formats pel cristianisme. Quan insistia en què la moralitat no depenia de la religió, invocava una idea de moralitat que prenia prestada de la religió cristiana. Quan afirmava que la humanitat estava millorant, es recolzava a la creença que l’animal humà és un agent moral col·lectiu, una idea que també deriva del cristianisme. Cap d’aquestes observacions  por trobar recolzament la observació empírica que suposadament és la base de la filosofia de Mill.
(seven types of atheism, 36)

dilluns, 25 de juny de 2018

Ponsati

Entre l'allau de proparganda trobar algú que diu la veritat és reconfortant, parlo d'aquesta entrevista amb l'anterior consellera d'ensenyament