La Tempestat a l'hospital de la Santa Creu

Soler sobre la seva feina
 

    A la Biblioteca de Catalunya es representa la Tempestat de Shakespeare dirigida per Oriol Broggi. És una adaptació amb nou actors, per tant alguns han de doblar papers que dura unes dues hores, imagino que retallant alguna escena no essencial. Hi hi diversos punts forts en aquesta adaptació. M'han agradat molt tres coses: primera la disposició de l'escenari que aquest cop abasta una gran part de la sala, senzilla però molt eficaç en la recreació de la illa perduda al mediterrani entre Africa i Europa, la segona, la utilització de la música amb un músic acompanyant en directe la representació i aprofitant la peculiar sonoritat de la kora per evocar l'atmosfera màgica de l'obra. El repartiment és potser irregular però l'obra es fonamenta en molt bona mesura en el treball de Lluís Soler que té tota l'autoritat que cal per ser un Pròsper perfectament creïble sobre l'escenari. Badou Cham, com a Ariel, i el veterà Xavier Boada tenen també moments de molt lluïment

Fa dos anys el TNC va fer una altra representació del tot oposada en esperit, aquí no hi ha cap mena d'actualització ni posada al dia, sinó una confiança plena en les paraules, el vers, de l'autor de Strafford-on.avon. Confiança del tot justificada. Jo tinc una especial afecte per aquesta obra, una de les que va determinar el meu amor pel teatre des de que la vaig veure representada fa vint anys al Globe. Abans d'això però havia gaudit de la lectura de Yates en la seva La filosofia oculta en la época isabelina, lectura clau per descriure l'entrellat ideològic de l'obra on Pròsper és una encarnació de John Dee, el defensor més important a l'època isabelina del que M.A.Granada ens definia com el paradigma màgic-naturalista. Tanmateix més enllà de l'adopció d'un punt de vista renaixentista, l'esperit de l'obra participa del, immediat en el temps, barroc pels dubtes que introdueix sobre les nostres representacions i també amb la reflexió del segle XX, en la seva mirada sobre l'existència humana i per la matateatralitat de l'acte final. Tota aquesta estructura intel·lectual, força complexa, està feta per mantenir un missatge moral no tant complex però del tot indiscutible, com ens recorda Broggi a la presentació de l'obra: considerar la capacitat de perdonar com el major senyal de la potència de l'anima humana,