Antes que nada

 

    He acabat el llibre de Martín Caparrós antes que nada, que segurament serà el seu darrer llibre. L'autor pateix una esclerosi lateral amitròfica que avança amb la inexorabilitat pròpia d'aquesta malaltia. De fet, el llibre va alternant els capítols pròpiament biogràfics amb capítols dedicats a la malaltia on l'autor ens explica la vivència de la malaltia que és la d'una degeneració on qualsevol activitat, per mínima que sigui, saps que pots estar fent-la per darrer cop. En aquests capítols hi projecta tota la força de la seva escriptura i són una lectura obligada pels que no estiguin del tot convençuts de la fragilitat inherent a la condició humana. Els capítols pròpiament biogràfics són descripció d'una vida indiscutiblement aprofitada i no em sembla que calgui massa més per poder dir que està a prop d'això que vulgarment es coneix com felicitat. Tot i estar vivint ara a Espanya i els nombrosos viatges, és al seu país natal on va viure més temps i la seva biografia ens serveix com a introducció i i recordatori de la història del seu país, normalment tan difícil d'entendre pels que no som argentins, molt especialment del temps ignominiós de la dictadura i el previ govern d'Isabelita. Llavors ell estava connectat amb el moviment montonero i possiblement fou la intuïció de la seva mare la que li va salvar la vida.. Caparrós ha estat un autor d'èxit cert en el sentit que ha viscut sempre de la literatura i el periodisme. Una mica per causalitat es pot considerar sinó com l'inventor, si el refundador d'una manera de fer crònica que ell es va anar trobant perquè la seva vocació més clara era la de novel·lista. Per això no deixa de mostrar certa perplexitat perquè a hores d'ara el seu llibre més reconegut és el Hambre, que va publicar sense cap mena d'expectativa, cosa que contrasta amb el fracàs de La Historia que va estar escrivint més de deu anys i que és més aviat desconeguda, un llibre tan ambiciós com desmesurat.