La tercera fuga

 

        Al TNC veig la tercera fuga de Victoria Szpunberg i Albert Pijoan. Ella és l'autora que l'any passat ve tenir un gran èxit amb l'imperatiu categòric. Com a aquella obra també aquí tenim una barreja de comèdia i drama, però en diferent proporció, perquè malgrat moments molt divertits, aquí tendeix a predominar la tragèdia. La diferència més important és que mentre el lliure oferia un espectacle de petit format amb només dos actors, aquí en tenim 13 actors, dels quals tres són també músics i una noia és cantant. Spunzberg s'ha inspirat en la història de la seva família per articular una història en tres actes. El primer té lloc a Berditxiv (Ucraïna) el 1923, el segon a Buenos Aires, el 1978 i el tercer a Barcelona fa un parell d'anys al començament de la fase actual de la guerra d'Ucraïna. En els entreactes s'escenifica el pas de les fronteres, argentina primers i espanyola després. El narrador però no és de cap d'aquestes ciutats sinó de Sao Paulo, on va a parar una branca de la família. El primer acte ens presenta la celebració d'una boda jueva. És potser l'acte amb més comicitat, perquè mentre quasi tothom, els nuvis són una excepció. vol fer-ho seguint estrictament el ritual ortodox, cadascun té una opinió diferent sobre com és aquest ritual. Tanmateix la boda no es celebra mai perquè un progrom la interromp i han de sortir literalment per cames del país. El lloc on arriba el nuvi és Buenos Aires, el seu germà és refusat a la frontera i acaba a Sao Paulo. Durant mesos ell cada dia va al port a esperar la seva núvia, però no arriba mai. No sabrà mai de cert si va poder fugir de la seva ciutat o va morir en el progrom.

            El 1978 el jove ha esdevingut un vell, s'ha cassat amb una altre, ha enviduat, ha treballat tota la vida de rellotger i té una filla i dos nets. És el dia en què Brasil i Argentina es jugaven la seva plaça a la final del mundial i ells tenen una celebració familiar han preparat uns gnochi all'arancia, (els nets són mig italians com bons argentins) però el net petit, músic toca el bandoneó, mai arribarà. Com tants altres desapareixerà i també la seva mare quan vagi al local del tangos on treballa. Quan l'avi prengui consciència de la situació posarà literalment a l'altre net i a la seva dóna embarassada en el primer avió que surt del país i arribaren a Barcelona. La seva besneta naixerà en els banys de l'aeroport de Prat. Darrerament estic llegint les memòries de Martin Caparrós i em va semblar que la recreació de aquella tragèdia és força exacte i emotiva, reflectint aquella tragèdia injustificable.

        El tercer acte té lloc a Barcelona. La noia ha crescut, té una família amb dos fills i una parella, que no és el pare dels fills, i té feina com "treballadora de l'espectacle", la qual li resulta tanmateix insuficient per poder viure a Barcelona. La família està reunida i esperà un convidat que és el cosí germà brasiler del pare, ja mort, que ve de Sao Paulo. Tots plegats preparen, o haurien de preparar, el seu trasllat a Verges, Mentre esperen a la televisió veuen com els russos bombardegen Berdivitx. El familiar brasiler Joao, tampoc arribarà ,de fet, mai.

        Tot i que la conclusió és més fluixa que la resta (d'altra banda com posar ara un final, quan mirant el futur només es veuen més raons per fugir i menys llocs on anar?) estem enfront d'un espectacle brillant. Els actors fan una gran feina, fent sempre molts papers. Clara Segura, per exemple, és l'escriptora i també la seva avia i la rebesàvia, a més de dos policies de frontera. Em sembla però que tots tenen molt bons moments, tot i que destacaria el treball del narrador, Ton Viera, que és també una personificació de la mort, cosa que li dóna molta feina durant tot l'espectacle i li permet expressar unes molts bones aptituds pel ball i l'expressió corporal.

            A l'acabament de l'obra Clara Segura va llegir un manifest de solidaritat amb la gent de Gaza i condemnant  l'estat d'Israel, potser conscients de què, com diu un dels actors dins de l'obra, no és el millor moment per explicar històries de jueus. (tècnicament però només són jueus els dos germans que fugen d'Ucraïna, doncs tots els seus descendents no poden ser-ho perquè les mares són goy)