Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 20 de juny del 2012

Apodicticitat i valor de la vida


Després del fracàs de la publicació del Tractat Hume decidí canviar la direcció dels seus treballs literaris i optar per l’assaig. La fortuna l’acompanyà en aquest gir de manera immediata tot i que avui el Tractat segueix sent llegit i la importància dels Assaigs és molt menor. Els assaigs són desiguals però són imprescindibles per qui vulgui fer-se una idea cabdal del legat de l’escocès més important del segon mil·lenni (això no hi dic jo sinó que ho digueren els escocesos al voltant del canvi de mil·lenni. La popularitat de Hume superà la del seu contemporani i amic, Adam Smith). Entre els assaigs va incloure una sèrie on expressava filosofies diferents des del punt de vista dels seus seguidors. És un exercici poc habitual entre els filòsofs que tindria com a únic precedent possible els diàlegs platònics. De tota la sèrie l’assaig  més interessant és el dedicat a la figura de l’escèptic, la posició clàssica més propera al plantejament de Hume. Tradueixo el seu final:
Per dir-ho en un mot, la vida dels homes està més governada per l’atzar que no pas per la raó, cal que sigui considerada més com un entreteniment avorrit que com una ocupació seriosa i està més dirigida per l’humor de cada moment que per principis generals. Ens hem de comprometre amb ella amb passió i ansietat? No val prou la pena. Ens cal ser indiferents envers tot allò que s’esdevé? Llavor perdem tot el plaer del joc per la nostra apatia i semenfotisme. Mentre raonem sobre la vida, la vida se’ns va i la mort, tot i que potser es rebuda de manera diferent, al capdavall tracta igual al filòsof que al babau. Reduir la vida a una regulació exacta i un mètode és generalment una ocupació penosa i sovint estèril. I no és això mateix una prova de què sobrevalorem el preu pel qual estem competint? Fins i tot raonar de manera acurada per tal de fitxar una idea cabdal sobre ella seria sobrevalorar-la, si no fos perquè, per alguns tarannàs, aquesta ocupació és una de les divertides amb les que potser podem anar passant.
Més enllà de la distinció entre racionalisme i empirisme, em sembla que aquest text fora perfecte per  definir allò que suposa el pensament de Hume i el balanç que es segueix de la reflexió sobre el coneixement feta al Tractat.  El text podria ser llegit com una resposta directa a la pretensió amb la que Descartes inicia les seves Meditacions i, de passada, el pensament modern. L’inici de les Meditacions és una crida a la realització d’un ideal, allò que Husserl anomena com l’ideal de viure a l’apodicticitat. Aquesta pretensió es definida a la meditació com un projecte de vida. Aquesta aspiració segueix viva de manera diferent i més o menys incerta a tota la gran generació dels filòsofs post-cartesians. La filosofia de Hume, i aquest text ho resumeix perfectament, és la constatació d’aquest projecte per dues raons bàsiques: l’apodicticitat està molt lluny de les migrades possibilitats de l’enteniment (aquest fora el tema fonamental del Tractat) però també per el fons d’aquest ideal és d’una incongruència i manca de mesura radical. Els dos termes es contradiuen i la pretensió dels Descartes, Husserl Kant, en definitiva de tots els que sobrevaloren el lloc de l’home a l’univers és, es miri com es miri, sempre una exageració.

dimarts, 12 de juny del 2012

Causa i efecte


Seguim amb el vell amic Nietzsche i la dificultat dels humans per distingir entre causes i efectes. Ahir La Vanguardia ens oferia una bona mostra en una entrevista amb la doctora Laura Vidal, autora d’un llibre entorn de com enfrontar-se al càncer. La doctora explica que és freqüent que alguns pacients li demanen modificacions del tractament de quimio per tal de no perdre el cabell, un senyal inequívoc de la malaltia que tens. El motiu és que la seva por a ser acomiadats és més gran que la por a la malaltia, i per tant, a la mort. En algun moment de l’entrevista se’ns diu que això  és causa de la crisi. Immediatament vaig pensar al meu amic Julio, enginyer i treballador per una important empresa que va patir el tràngol d’un càncer especialment agressiu i dolorós. Va rebre la carta d’acomiadament dos dies després de sortir del quiròfan. La crueltat de la seva companyia fou a més gratuïta perquè va sobreviure poc més d’un any. Estic parlant de l’any 1998. Llavors la crisi no hi era, ni se l’esperava. Resulta dubtós dir que la lògica que ens porta a acomiadar un malalt sigui una conseqüència de la crisi. El mon de l’empresa fa temps que funciona per aquesta lògica.  Segurament és més adient pensar que fets com aquest són més aviat causa i que aquesta lògica depèn  d’una visió del mon que ens ha dut on som. Tampoc vull moralitzar contra les empreses. Tenen un ordre de valors clar i l’apliquen. Més putrefactes són sense cap mena de dubte els que des de posicions teòriques fan la defensa d’aquesta lògica prescindint de les conseqüències. Figures isomòrfiques a la dels intel·lectuals d’esquerra defensors del stalinisme.

dilluns, 4 de juny del 2012

Responsabilitat moral


Llegeixo a un diari que són cada cop més freqüents les agressions i els maltractaments, no només verbals, als treballadors de les entitats bancàries. Aquest òbviament es defensen i ens expliquen que no tenien la culpa i tal. De fet, em sembla que molts dels agressors ho deuen saber molt bé. No hem de menysprear mai el fet que molts humans en frueixen de maltractar els altres i en frueixen prou com per que la justificació sigui inexistent. Al capdavall, no és inhabitual escoltar com actors que fan el paper de “dolents” a sèries televisives són recriminats públicament, tot i que ben segur a hores d’ara tothom sap que significa ser actor o actriu.  Més interessant és la justificació adduïda per respondre a l’acusació d’haver estar venent productes discutibles: la resposta de que només complien ordres. Sembla que els professors d’ètica no haurem de remuntar-nos al procés d’Eichmann quan ens calgui parlar de la responsabilitat moral (cosa cada cop més feixuga atès l’experiència del mon dels estudiants actuals, els quals no saben res de ni la segona guerra mundial, ni de l’estat d’Israel). Tinc clar que en un cert sentit tenen raó. També que tenen el dret de pensar que cal fer el que sigui per defensar el dret a gaudir del l’apartament a la platja o per pagar un cuidador que prengui cura del pare o la mare impossibilitat. No crec que jo m’hagués comportat de manera gaire diferent ni, de fet, que la meva practica professional no tingui paral·lelismes inquietants amb el d’aquests professionals. El problema és que, aplicant la mateixa mesura, també Eichmann tenia raó.

diumenge, 3 de juny del 2012

irrealitat del temps


Potser malgrat tots els discursos abstrusos dels filòsofs, era Priestley qui tenia raó i la naturalesa del temps seria allò esbrinat pel fill fracassat i feliç de la família Conway. Em sembla per exemple que tenen aquesta intuïció, intuïció no pas intel·lectual o sensible sinó sentimental, els pares i mares que han estimat amb intensitat els seus fills i que veuen a la imatge de l’infant, una realitat permanent, cosa no necessàriament vinculada amb pensar que el nen no s’ha fet gran. Potser tot plegat, és una fantasia per defensar-nos de l’inexorable, però fora d’aquesta mena d’il·lusions que al capdavall acaben constituït l’únic real.

dissabte, 2 de juny del 2012

The pursuits of philosophy


The pursuits of philosophy, obra de  la filosofa neozelandesa Annte C.Baier,  és un llibre de divulgació però efectuat per una bona coneixedora de Hume que havia estudiat a fons, la temàtica de les  passions en el Tractat. El llibre de fet es presenta com un comentari a My own life l’escrit que Hume acabà pocs mesos abans de morir  i on presentava la seva vida i les seves obres. Baier es centra així a la biografia per anar presentant l’obre des del seu ordre cronològic. L’element biogràfic predomina sobre l’explicació de les teories filosòfiques fins al punt de què es parla molt poc, de l’obra que cada cop considero com la més important de l’autor: els diàlegs sobre la religió natural. El llibre no servirà doncs gaire als que vulguin reflexionar sobre els problemes plantejats per la lectura de Hume, però si que em sembla interessant com Baier  justifica l’actualitat d’aquest filòsof, el qual a hores d’ara sembla tan oportú com en el seu moment. Hume es destacat així pel seu paper de predecessor de diferents línies que compleixen un paper decisiu al pensament actual com la psicologia cognitiva, per Baier és un predecessor del funcionalisme ja que avença la seva tesi fonamental: la idea de que les nostres creences estan determinades pels nostres fins, o totes les línies d’investigació de la conducta humana que beuen de la font de l’evolucionisme. Fins i tot, la teoria de la simpatia és vista com un anticipi de les molts celebres a hores d’ara, neurones-mirall. Com a filòsof social i polític, allò destacable de Hume és la seva mínima tirada envers qualsevol mena d’extremisme. Baier subratlla positivament que cap de les ides de Hume pot ser relacionada amb el corrent ideològic d’on brollà la revolució francesa, mentre que sovint nocions de Hume constitueixen les bases dels projectes de reforma desenvolupat pels britànics al XIX, que asseguraren de manera molt més tranqui-la el progrés social. També considera un element que parla a favor de Hume, la importància que donà a les qüestions econòmiques. Algunes de les seves idees foren després desenvolupades pel seu amic Adam Smith. Hume mai no feu grans il·lusions sobre el gènere humà  i aquesta és la clau de la seva moderació, cosa que podem expressar també, amb la formulació de l’autora el seu vertader escepticisme que el feu abstenir-se sempre de totes les qüestions on no podem anar més enllà de la creença i la inclinació partidista.