Religió i gust

Hume no tenia la tendència de l’escepticisme cristià que tanmateix coneixia perfectament des de Huet i Bayle, ará bé si no tenia aquesta tendència, al capdavall, era més per una qüestió de gust, que no pas per una qüestió de principis.

Superació del jo

Que Hume sigui els tres personatges dels Diàlegs o que tots tres emprin les seves idees pot ser entès com la demostració més radical i irònica de la inanitat del jo i de la superació pels nosaltres que és constitutiva del diàleg

Antics i moderns

Allò antic en Hume: el fet de construir un pensament absolutament al marge de qualsevol distinció entre teoria i pràctica, allò modern, el fet que la filosofia, com en el cas de Kant, només pugui ser saber sobre allò humà.

Heroïcitat i filosofia

Hume, com Hegel d’altra banda, no dubta mai del caràcter heroic de la filosofia cartesiana, la qüestió veritable, però, és la de si calen herois filosòfics. (quan vaig escriure la tesi, tenia clar que si. Ara, és diferent)

INCONVENIENTS DE SER UNA NACIÓ

Allan Ramsay ha passat a la història per ser un dels pintors de primera línia del Regne Unit a finals del XVII., Fou pintor de cort de Jordi III i és un dels autors d’un dels retrats més coneguts dels seu bon amic David Hume. Fou també, cosa menys coneguda, un comentarista polític de cert mèrit i entre les seves obres figura el pamflet “A succint review of the American Contest” publicat mentre estava tenint lloc la guerra de la independència de les colònies americanes. Per Ramsay la guerra estava sent perduda pels britànics perquè estaven adoptant una estratègia equivocada. Allò que calia fer des del seu punt de vista era aprofitar la mobilitat de la flota britànica per bombardejar i atacar directament la població civil dels ports claus com els de Nova York, que les tropes de Washington no tenien possibilitats de defendre. Era una proposta radicalment nova perquè en el context del XVIII, hom donava completament per sobreentès que la guerra era un afer dels exercits, del qual la població civil estava exclosa. El mateix Ramsay reconeixia que la seva proposta seria jutjada com un acte de barbàrie. Allò que resulta més interessant és la seva replica. Per iniciar-la, fa un paral·lelisme amb la guerra anterior entre França i el Regne Unit, quan 6000 soldats anglesos tenien al seu abast la ciutat de Cherbourg, famosa després pels paraigües, sense que fessin cap acció contra els seus habitants. Per Ramsay, allò hagués estat una injustificable barbàrie perquè la guerra havia estat declarat contra Lluís XVI, dels quals els habitants de la vila francesa eren súbdits. El Rei de França ostentava la sobirania i per tant fora injustificat el càstig als seus súbdits. La diferència amb el cas americà és clar. Els americans s’han atorgat la sobirania, per la qual cosa tots i cadascun dels seus ciutadans poden ser considerats com a enemics i tractats com a tals. La distinció és bàsica, perquè suposa el començament de la guerra moderna, entesa com a guerra total, en la qual resulta justificat el bombardeig de poblacions civils o les deportacions massives. La guerra moderna és així no només el resultat de la tecnologia sinó una conseqüència de la manera en la que els pobles moderns, civilitzats, conceben la política; un conseqüència del significat rebuts per termes com “nació” o “voluntat general”. Jordi III no seguí les propostes de Ramsay, els anglesos van perdre la guerra i després vingueren altres que sí ho feren, potser entre els primers hi era precisament un americà, Abraham Lincoln. Els actes contra la població civil després s’han incrementat fins al punt que a bona part de les guerres, la situació menys insegura, paradoxalment, és la del combatent. Sempre, però, hi ha una teoria filosòfica per tal de cercar una justificació. Era potser això al que es referia Hume quan parlava dels perills de l’entusiasme filosòfic.

Filosofía analítica i ciències de l'educació

Els filòsofs analítics són a l’activitat científica, el que els experts en ciències de l’educació a la teoria educativa. Aquesta és una de les conclusions certes de la filosofia de Hume (que pot ser llegit com el  a pare d'aquesta secta superficialment, però que entés a fons és el seu crític més impecable) que avui veig que puc extreure del llibre, simultàniament un amic, i tanmateix professor de la facultat de filosofia de la UB, m’explica amb fonament que la facultat serà analítica o no serà (amb quasi tota certesa, no serà).

el discret encant del conservadorisme

No hi ha manera de ser revolucionari sense ser dogmàtic, això constitueix el discret però ferm atractiu intel·lectual del conservadorisme.

Hume i Husserl

Husserl fou l’home del XIX i començament del XX que millor entengué Hume. En un cert sentit tots dos arriben a la mateixa idea nuclear, però malgrat alguns esforços notables, Hume acabà tenint molt poc a veure amb la Fenomenologia. Allò que ho impedeix precisament és el Tractat de les passions.

Història i paradoxa

La paradoxa fonamental del seu temps per Hume és que la llavor de la llibertat política de la vida anglesa es degué a la defensa de la seva posició feta pels puritans, els quals, per la seva metafísica inherent, eren més aviat enemics de la llibertat. Això segurament no és una casualitat, sinó la matèria de la que està fet la història. La perplexitat sentida per Hume és la mateixa que vol provocar Zizek quan afirma que fou el Gulag de Stalin qui salvà Occident i, per tant, el lliure mercat

Modernitat i opinió

Allò que comparteixen Hume i Maquiavel és una mateixa consciència, pròpiament moderna i adreçada contra el platonisme convencional, de què a les societat no hi ha cap alternativa real al govern de l’opinió. Res no pot ser més inacceptable per un neotomista, per un nacionalista, (de qualsevol mena) per un marxista o per un liberal ....

Conservadorisme filosòfic

La gran tradició política conservadora comença amb l’obra de Burke, el qual evolucionà des d’una primera adscripció als whig a una oposició aferrissada contra la revolució francesa. Després vingueren tot un seguit de pensadors que compartien amb ell el refús dels esdeveniments que obriren, segons la convenció, l’època contemporània. Hume sovint es posat a un mateix nivell, tot i que ell no conegué la revolució francesa i fou de fet favorable a l’única revolució que pogué viure, l’american. Allò interessant i el que resol la paradoxa, és que el conservadorisme de Hume té una arrel diferent del de Burke i la subsegüent tradició conservadora. N’és plenament intel·lectual i no pas emocional. La seva arrel és el refús al principì d’autonomia de la raó, la destrucció del qual és el propòsit del llibre primer del Tractat. L’arrel del seu conservadorisme és la desconfiança envers la raó humana que té com a conseqüència la desconfiança envers qualsevol aplicació radical d’un principi teòric a la política. Aquesta és essencialment la tesi d’un dels seus millors estudiosos de Hume, Donald Livingston, amb la que clou el seu assaig sobre Hume com a filòsof de la vida comú. Allò deplorable per Hume és la intromissió de la metafísica racionalista  a la vida política.  (una intromissió que troba la seva culminació al pensament de Locke, malgrat la reducció del pensament d’aquest autor a merament empirista). És clar que la conceptualització feta per Hume és aliena a allò que avui qualifiquem com pensament d’esquerres, però també al de dretes, perquè  sovint el punt de partida són abstraccions com Deu o la Naturalesa que es fonamenten als esquemes d’aquesta metafísica.  Per això, òbviament, aquesta mena de conservadorisme no mostra cap afinitat ni cap tirada vers la defensa de l’ordre o els valors de la religió. L’obra on això es fa més palès és al volum de la història d’Anglaterra dedicada als primers estuards, la qual ha ser llegida des de l’observació feta per Hume que els puritans eren tant un moviment religiós com una tendència filosòfica, en el sentit que ell rebutja del terme. La rebel·lió dels puritans tenia una fonament final metafísic i no estava dirigida tant a reformar res de la realitat, com a canviar-la completament. La grandesa de Hume, per Livimgston, és que el seu discurs s’esqueia molt més bé amb el seu futur, el  nostre present i el nostre passat immediat, que no pas amb el seu propi temps, quan aquesta tendència només es podia intuir.

La reflexió de Livingston enllaça amb el treball que alguns férem fa trenta anys quan parlàvem del vessant prudencialista de la modernitat i el veiem com l’arrel del refús a l’esperit totalitari des de la filosofia plantejat per Levinas. La consciència del límit és incompatible amb la idolització de la teoria Sembla que aquesta caracterització de Hume s’escau molt bé amb allò que plantejàvem. Més problemàtica seria la valoració de Descartes que fora el defensor per excel·lència del principi d’autonomia. Hom pot entendre el Discurs del Mètode com el principi de totes les diferents tradicions revolucionàries. És clar i evident que aquest inici es feu contra la voluntat del mateix Descartes. No és del tot clar que això sigui històricament important.

IRRELLEVANCIES

Axiomàtica fonamental; principis complementaris: 1/ el Subjecte és buit. 2/ L’alternativa a la buidor és la mimesi.

Si això és així positivisme, marxisme, Nietzsche, Freud i el post-modernisme són episodis de la purga necessària i llarga de l’episodi d’indisgetió que suposà el kantisme, primer i el hegelianisme després.

plantejament i resolució del problema de la inducció

El problema del raonament inductiu no només està plantejat a Hume, sinó des de la seva òptica del tot solucionat. Només cal desfer-se de la il·lusió de que tenim la capacitat de fer deduccions sobre alguna cosa diferent de la que nosaltres mateixos ens hem empescat.

Actualitat de Hume

L’actualitat de la filosofia de Hume es pot establir des del fer és que comptat i debatut és una filosofia de la religió. No sols els escrits adreçats a temes religiós són els més atractius sinó que el Tractat és, ell mateix, una obra centrada a la religió. Això el podia condemnar a l’ostracisme quan hom creia que les religions eren una relíquia del passat, però el fa interessant en un temps en què la filosofia està desapareixent, mentre que les religions no semblen perdre força i en un país on s’ha esvaït l’hábit de la discussió racional, substituït per l’ostentació sorollosa, i sovint fatxenda, de la pròpia fe

Hume sobre partits polítics i moral

Podem considerar que els homes són generalment més honestos a la seva dimensió pública que no a la seva dimensió privada i són capaços d’anar molt més lluny per a servir a un partit que quan és tracta només del seu propi interès. L’Honor és una considerable barrera per l’acció humana, però on un gran grup d’homes actuen conjuntament, aquesta barrera és, en una bona mesura, suprimida puix l’individu té prou amb l’aprovació del seu propi partit per tot allò que promou l’ interès comú i molt aviat aprèn a menysprear el clamor dels adversaris

Del bon govern

Segons Hume els principis fonamentals del bon govern són tres: la defensa de la llibertat, la recerca del bé públic i, ara cito textualment, refrenar i castigar l’avaricia i l’ambició dels individus particulars. Llibertat més o menys, en funció dels diners que posseïm, en tenim. Del segon punt no diré res, perquè ningú no sabem de què està parlant, però el tercer punt sembla molt lluny la praxi i les intencions dels nostres governants actuals, dels del passat pròxim i els del futur probable. De fet, el principi és tot el contrari que l’avaricia i l’ambició és bona. Recordem que Hume no era cap radical i si un enemic decidit de les virtuts monacals. Clarament era un il·lustrat i això hauria de fer pensar a tots els que han decidit que el trencament entre ètica i política era una gran conquesta.

Allò que ens falta segons Hume

Avui mentre redactava el quart capítol de la monografia sobre Hume (l`’assagista i el filòsof polític) he trobat aquest text que vull incloure en el meu llibre

Tots els governs lliures han de consistir en dues cambres, una més petita i d’altra més gran; en altres paraules, un senat i un poble. El poble, com assenyalà Harrington, mancaria de saviesa sense el senat. El senat, sense el poble, estaria mancat d’honestedat.

Llegint aquest text a hores d’ara sembla que si el vell mestre escocès té raó, ho tenim ben magre. Que no ens governa la saviesa sembla ben clar, els exemples de tota mena són nombrosos, des de les sàvies disquisicions de Lasch fins als còmics discursos de Cospedal, i no cal insistir. Sobre la importància conferida a la honradesa pel poble, les properes eleccions en donaran un altre testimoni i em temo que malauradament servirà per confirmar les tristes conclusions que podríem haver tret de les anteriors i és que la corrupció és quelcom natural, especialment, si ho fan els teus. L’honestedat no cotitza gaire més alt que la saviesa.

Conservadorisme

Si ens regim per un instint que ens fa pensar que el futur ha de ser igual al passat, com Hume pensava i les reaccions del públic enfront del que està passant confirmen, llavors el seu conservadorisme polític és una conclusió inevitable. Recordem d’altra banda que ser conservador no necessàriament significa ser de dretes, en els nostres dies, el conservadorisme ha estat més aviat una cosa d’esquerres.

Innatisme

Repensar a fons la qüestió del que vol dir naturalesa per Hume, deixa molt clar perquè no segueix la crítica a les idees innates de Locke. En el fons és defensable afirmar que és el pensador més radicalment innatista de la filosofia clàssica

Escepticisme

L’article sobre l’escepticisme té la mateixa llargària que tots els altes plegats i és l’únic que està escrit en primera persona. El seu punt de partida és el refús de la noció de principi, contradita per la pluralitat que caracteritza la naturalesa, cosa encara més evident, quan l’objecte de la nostra reflexió és la naturalesa humana. L’experiència, però, sempre acaba derrotant qualsevol principi i allò que els venç és la pluralitat i la mutabilitat de la naturalesa. Segurament això és l’element que més clarament marca la diferència entre aquesta posició i les anteriors: el bon escèptic, és el que sap que amb els humans mai no sabem que passarà. En aquest sentit, l’orientació vital depèn de la prudència entesa en un sentit merament instrumental i si hom vol enfrontar-se a la qüestió de la direcció vital filosòficament, l’únic principi plausible és el de la pluralitat causada per l’arrel subjectiva de tota valoració. La consideració teòrica ve recolzada pel tractament efectuat de les passions  i en particular per la seva reflexió sobre la subjectivitat de la bellesa, considerada paral·lelament a la reflexió moderna sobre les qualitats secundàries.

De tot plegat es dedueix que les diferències reals entre els homes consisteixen a la seva capacitat de patir o fruir  i des d’aquí des d’on cal fer-se una concepció de la virtut, la qual no pot consistir sinó en tenir unes determinades disposicions de la ment. El problema és que l’excel·lència en la ment és tan poc freqüent com l’excel·lència en el cos i per això el poder de la filosofia sempre serà necessàriament migrat i a una bona part de la humanitat li és del tot aliena. De fet, fins i tot a una mateixa vida, resulta molt difícil mantenir una determinació d’aquesta mena constant i per això de manera semblant a la que  pensà Montaigne, allò que defineix la relació de l’home amb la veritat és el seu caràcter ondulant. La virtut mai no serà universal. L’educació, però, pot millorar qualsevol i d’aquí neix la utilitat principal de la filosofia, que no es troba pas en les solucions que ofereix, sinó en els hàbits amb els que exercita la ment . La qual cosa però no acaba de servir per poder negar que en general la filosofia és impotent davant de qualsevol afecció. ) i quan en té algun efecte, es refereix tant a les afeccions positives com a les negatives  Des d’aquí  Hume desplega un atac força radical, contra totes les tendències a justificar la filosofia des del seu caràcter de consolació, cosa que per ell només serveix per fer reals, desgràcies hipotètiques. En tot cas, la conclusió que cal extreure és que sembla exagerat pensar que la vida humana és un afer de gaire importància  i que la capacitat de comparació recomanada pels filòsofs només és efectiva després d’una intensa exercitació i quan aquesta no hi és actua més com a remei que com a verí . Cal afegir que allò que fa la situació humana més difícil és que no admet proporcions ni mesures, (això fora la superació del platonisme; la lucidesa que els hi manca) . A la conclusió, l’escepticisme es mostra com la reflexió més subtil sobre la finitud de la vida, perquè és la que es fa des d’una consideració més realista de la ignorància sobre el tot i de la seva contingència essencial .