La duplicitat britànica

Nietzsche és admirable però deixà algunes bajanades per la posteritat. De les més grans són les que expressen el seu menyspreu vers la simplicitat dels anglesos. Pel contrari, jo penso que en molts sentits són una gent terriblement complexa, especialment en el seu sentit moral. Cap altre poble ha tendit a refusar tan completament la noció maquiaveliana de què el poder és un bé mateix. Orwell tenia raó en aquest punt i per això fou possible esdeveniment com la batalla de cable street Cap altre estat ha tingut unes elits governants que practiquessin amb més eficàcia el realisme de l’autor del Princep. Hume és un bon exemple. Hom pot llegir la seva teoria moral com una teoria de la decència ordinària i al mateix temps els seus assaigs polítics mai no discuteixen la genialitat del florentí.

Modernitat i opinió

Allò que comparteixen Hume i Maquiavel és una mateixa consciència, pròpiament moderna i adreçada contra el platonisme convencional, de què a les societat no hi ha cap alternativa real al govern de l’opinió. Res no pot ser més inacceptable per un neotomista, per un nacionalista, (de qualsevol mena) per un marxista o per un liberal ....

L'opció de vida filosòfica a la modernitat

Mazza té raó, Maquiavel és el primer modern, no tant pel que diu, que potser també però ara no ve al cas, sinó perquè la seva manera de viure la filosofia, clandestinament a la solitud d’una cambra en un llogarret perdut però vestit amb les seves millors pertinences, és l’única opció digna que deixaren els seus temps i també els nostres. Hi ha, però, també la possibilitat de ser professor de filosofia.

Maquiavel a la torre de Londres

Dimecres mentre veia la nova representació de Ricard III a l’Old Vic, dirigida per Sam Mendes i amb Kevin Spacey com el rei geperut, no vaig poder deixar de pensar a l’obra de Maquiavel. No n’estic prou assabentat de com fou la difusió per Europa del Príncep, tot i que em sembla recordar que a finals del XVII ja estava a disposició dels lectors anglesos, ja que em sembla que una obra de Marlowe se’n fa referència. En tot cas, fóra ben probable que Shakespeare el tingués al cap mentre redactava aquesta obra, la qual en molt bona part està manllevada de fons més antigues. Una molt bona part dels consells que Maquiavel adreça al seu príncep són seguits fidelment per Ricard. L’escena de la seva coronació, especialment, quan es fa passar per un homes pietós i devot, coincideix plenament amb l’esperit del capítol del Príncep on es diu que un bon príncep no ha de ser religiós però ha de semblar-ho.  Igualment fa recordar el text de Maquiavel, el tractament del  rei  Ricard envers la seva mà dreta, Buckingham, un cop ja té el poder. 

Com sempre passa en tots aquest casos, el programa esgrimeix diferents raons per defensar l’actualitat de l’obra, cosa que queda suficientment explicada amb aquesta relació amb Maquiavel i la consideració de l’actualitat permanent del pensador florentí. Allò que caldria afegir però és que des del muntatge de Lawrence Oliver a la dècada dels quaranta, hom ha tendit a presentar Ricard com una anticipació dels dictadors feixistes. En aquest  muntatge es segueix amb aquesta línia i es fa explícita al final quan el cadàver de Ricard es penjar d'un ganxo de carnisser, com fou penjat el del dictador italià. Tanmateix hi ha un cert reduccionisme i oportunisme en aquesta lectura que potser vol focalitzar en el feixisme allò que és una característica del poder en ell mateix i per això potser fóra més valent i interessant explorar les connexions que poden ser establertes entre Ricard i, per exemple, Toni Blair que no pas Gaddafi o Mussolini.