Beckett

 El rei i el canciller reflexionen sobre les forquilles

    Beckett és una de les mostres més notòries del cine històric britànic dels seixanta. Explica la historia de la relació entre Enric II, Peter O'Toole, i Thomas Beckett, Richard Burton, el seu col·lega fins que el rei decidí que fora arquebisbe de Canterbury i passa a ser el seu rival. Basada en una obra de Jean Anouilh, sembla que aquesta filiació és la causa de diverses inexactituds històriques la més important de les quals és que Beckett no era saxó com es repeteix al film. Sembla que la documentació del dramaturg francès quan l'escriví un segle abans no fou òptima. Més important però és segurament el fet que el respecte a l'obra original fa que els diàlegs no tenen la brillantor d'altres obres britàniques del mateix període, per entendre'ns les que escrivia el gran Robert Bolt. El director, Peter Grenville, equilibra amb professionalitat les exigències d'espectacle i el fet que el film tracta d'un tema prou important com el de la relació entre el poder secular i el poder espiritual. Seixanta anys després el film mereix ser vist pel duel interpretatiu entre els dos protagonistes, tots dos en un gran moment, Burton acabava de ser Marc Antoni al Cleopatra de Mankiewicz i O'Toole havia enlluernat tothom com el coronel Lawrence. Els estils interpretatius de tots dos són del tot oposats en correspondència amb els seus personatge, O'Toole desfermat, extravertit i brillant i Burton introvertit, contingut i sobri. Quatre anys més tard O'Toole reprengué el mateix personatge d' Enric II, el rei més important de la història de l'Anglaterra medieval segons el judici de David Hume a la seva història d'Anglaterra. Pot ser anecdòtic però jo no ho veig del tot així, cap dels dos intèrprets és anglès. Si és anglès el secundari més important, John Gielgud, que fa de rei de França.