Anacronisme

Totes les històries de la filosofia són un anacronisme flagrant. Expliquen des de l’antiguitat l’evolució d’una figura que pròpiament no ha existit fins als nostres dies.

Preliminars a un estudi de Hume

Comencem un nou curs. D’ara en endavant les anotacions seran escadusseres i monotemàtiques, ja que el repte plantejtr  és compatibilitzar el seguir guanyant-me la vida amb els mitjans habituals i el fer un treball intensiu i extens sobre la figura de Hume, és a dir, treure un cert profit d’allò guanyat. Des de fa mesos ja he començat a preparar aquesta feina i en aquestes pàgines hi ha algun testimoni. D’entrada dues constatacions no sorprenents, però si importants. Atès que estic treballant Hume cabria esperar que la major part de la bibliografia fos escrita en anglès. La realitat, però, és que a la majoria dels textos consultats no es tracta de la major part sinó  de la totalitat. Allò no escrit en anglès simplement no existeix, encara que parlem de llengües amb una tradició filosòfica tan potent com l’alemanya, la francesa o la italiana. L’imperatiu que algun desgraciat va assumir en un passat remot de que calia com a mínim llegir amb fluïdesa aquestes quatre llengües, sembla difícil de justificar a hores d’ara. No crec que això estigui determinat pel caràcter britànic de Hume. Dins dels estudis platònics sembla passar el mateix. La segona és la confirmació del paper crucial i negatiu que la bibliografia anglosaxona moderna atribueix a Descartes. Ho varem veure en algun apunt sobre Descartes fet als darrers anys.  Les observacions actuals  ho confirmen. Per tots els que veuen la teoria de l’evolució com el fonament de tota veritat, Descartes és el corruptor d’Occident (mentre que Hume, amb el seu interès en el raonament animal, és vist com una mena de precursor). El recolzament d’aquest judici en el text cartesià és ben problemàtic i la comprensió de la problemàtica cartesiana, més aviat inexistent.