L'erotisme a la república

Tot passant des de l’anima individual fins a la ciutat, Socrates no deixa l’ambit de la introspecció o de l’experiència humana comuna; no transfereix la investigació simplement de l’interior a l’exterior. La transferència està ella mateixa basada a la nostra percepció comuna de la interioritat o la privacitat de la consciència humana. Tot pintat un quadre més ample, Sòcrates ens proporciona una il·lusió d’objectivitat. Però només és una il·lusió com és mostrat per l’altre pas des de les persones privadesa les accions públiques a la seva història de la decadència dels règims. Un cop hem entès el propòsit de les analogies entre la ciutat i l’anima, podem veure la seva deficiència tècnica amb un altre color. L’analogia és un intent de fornir-nos amb una il·lusió saludable i no pas de proveir-nos una base tècnica i enraonada per a un argument deductiu. Quelcom molt semblant s’esdevé amb la narració de la decadència dels quatre règims. Sòcrates vol  mostrar com aquesta decadència es segueix de la constant disminució del control dels desigs per l’intelect mitjançant l’acció del coratge. Si la narració és presa de manera literal i estreta com una anàlisi dels processos polítics reals no té sentit. No hi cap evidència històrica de que les ciutats decaiguin segons la narració socràtica. La terminologia política està utilitzada per donar un sentit de la més gran visibilitat a allò que és en el fons una narració psicològica de la disputa entre l’eros filosòfic i el sexual. Per concloure, si refusem les idees platòniques, l’emancipació de l’eros sexual és inevitable.

Stanley Rosen. Plato's Republic. A study  (p. 330)

Smile or die

Smile or Die ( hi ha traducció castellana per alguna editorial ,per això l’autora fou entrevistada a La contra de la Vanguardia) és un llibre militant contra el pensament positiu. La seva autora Barbara Ehrenreich és una veterana periodista que escriu amb un punt de ràbia per la seva experiència personal de persona afectada per un càncer, feliçment superat. Como molta gent a la seva situació li fou recomanat anar a un grup de recolzament psicològic i molt aviat va començar a veure que alguna cosa no anava prou bé. Més enllà de la finalitat legitima i necessària d’acceptar la malaltia, la pretesa ajuda tenia cada cop més com a resultat la culpabilització del malalt, lligant el progrés de la malaltia a una manca d’actitud positiva. L’èmfasi a la importància de l’actitud tenia com a resultat un enunciat, es miri per on es miri, fals: pensar que és  l’actitud la que determina l’evolució de la malaltia.

El llibre és interessant com a testimoni d’un temps, el nostre, on ha predominat la ximpleria. Més  o menys sempre és així, però darrerament ha estat exagerat. L’autora fa un recorregut pels orígens d’aquesta línia de pensament arrelada a moviments de renovació religiosa del XIX americà, respostes a l’asfixiant calvinisme que els primers colons importaren del vell continent.  Des d’un punt de partida psicològicament versemblant el moviment acaba generant una metafísica barata, en realitat, una mena de màgia, capaç de sostenir que hom per fer-se amb allò que desitja fent servir les lleis de l’atracció mental. Tot i la seva feblesa ha estat la base del programa educatiu, assumit per una psicologia pseudo-científica, dels americans des de fa molt temps, formació gairebé obligada a molts centres de pedagogia experimental des del llunyans temps de Dale Carnegie fins ara mateix. La darrera part del llibre és la més interessant i la més connectada amb la nostra situació ja que explica la penetració d’aquestes supersticions dins dels sectors que dirigeixen l’economia i com  fou utilitzat per tallar les veus dels que no veien clar que estaven passant. L’autora assenyala una simbiosi progressiva d’aquesta creença i el modern capitalisme americà. El pensament positiu és, per exemple, el suport de la indefensable, però bàsica, creença en el creixement econòmic continu.

Des de la meva perspectiva diguem-ne professional, aquest llibre que  no trobareu als prestatges de filosofia de les llibreries (les que en queden que en tenen) em semblà bàsic pels preocupats per la rellevància (la seva manca per ser exactes) del discurs científic, filosòfic a la nostra societat. La filosofia, la ciència i la raó són en el contrari de ser positius. Es basen al dubte, a la sospita, a no admetre res fins que no estigui verificat.  En un cert sentit, tampoc el sentit comú no és una excepció. Prendre cura d’uns petits, per exemple, passa precisament per no assumir que tot sortirà sempre bé i que els perills hi són realment. En un temps on  en general es menystenen les virtuts, la lucidesa ha estat la més perjudicada. Per tot això el llibre il·lustra perfectament allò que jo explico sempre a classe al començament de cada curs, que el pas del mite al Logos no és quelcom que és dóna única i definitivament a Grècia fa un grapat d’anys sinó que és un procés que podria donar-se a  qualsevol moment i que generalment no se’n dóna. 

Més sobre Todd

Tornant amb el que dèiem ahir. Hi ha prous motius per recomanar la lectura del llibre de Todd. El fet més conegut relacionat amb aquest autor fou la seva predicció de la desfeta de la URSS en el seu primer treball on aplicava els seus coneixements en demografia. Mentre que tothom, no sols l’esquerra, estava convençut de la solidesa de l’imperi regit per Breznev,  l’estudi dels percentatges de mortalitat infantil li serviren per adonar-se dels elements de regressió a la situació social soviètica. A Europa no li feren massa cas, però a la URSS una mica més, perquè poc després deixaren de fer públiques les seves estadístiques. Els fets de final dels vuitanta mostraren la validesa de la seva reflexió.  El llibre de l’any 1998 és una argumentació contra el que ell percebia llavors com una mitificació del saber econòmic. (recordem el moment, final de la presidència Clinton, Encara no ha esclatat la bombolla dels .com) El subtítol parla sobre l’estancament econòmic a les nacions desenvolupades i aquí  sembla que la seva, no reivindidicada per ell mateix, capacitat profètica torna a fer-se, catorze anys després, ben palesa.

El llibre és una denúncia del caràcter ideològic i pseudocientífic de la teoria econòmica, tot mostrant com a molt més determinant les estructures antropològiques. Les diferències entre els diferents països trobarien la seva base a com estan estructurats a cadascun d’ells les organitzacions familiars.  És evident que quan Todd cau en la temptació de fer d’aquesta primacia de l’estructura familiar un esquema determinista es veu abocat a reconèixer excepcions que fan trontollar la seva teoria, però això no treu valor al seu àtac al caràcter irreal i poc fonamentat de les descripcions de la teoria econòmica, en un temps on aquesta crítica no tenia res d’obvi.  El primer element definidor de la situació per Todd era llavors la regressió educativa palesa a Estats Units i que començava a fer-se evident a Europa. Aquesta situació de regressió és un element determinant en tot els factors d’involució política i cultural (entre els que inclou el renaixement de la religiositat de l’extrema dreta o fenòmens acadèmics com els estudis de gènere) i té la seva expressió més clara al sostre educatiu, a la impossibilitat de fer créixer els percentatges d’invidus amb educació superior a partir d’un cert nivell. Aquí sembla funcionar la correlació entre el grau d’èxits educatius i els sistemes familiars. La crisi educativa és màxima en uns països anglosaxons on l’estructura familiar és d’una lleugeresa extrema, mentre que les institucions educatives semblen resistir millor als llocs on predominen les estructures de família troncal. La crisi educativa ve de lluny i els seus efectes es notaven llavors als indicis de futur desgavell econòmic i ara són molt clars. Alguns de les preteses virtuts dels sistema americà estan connectades intrínsecament, per exemple, la mobilitat de la massa laboral americà és un correlat de la seva real falta de qualificació, com ell mateix diu per poder fer qualsevol cosa en general, cal no saber fer res en particular. En tot cas aquest estancament suposa un punt d’inflexió a la història d’Occident, la qual des de la reforma luterana s’havia caracteritzat per l’augment fins arribar a la universalització de la alfabetització, la crisi actual de l’educació significa que no hi ha bones formules per assolir la universalització de l’educació secundària o la superior.

L’estancament educatiu es corresponia en Estats Units llavors a un estancament econòmic que trobava la seva millor expressió en la immobilitat de la renta mitjana. L’autor analitza la situació per desmentir les interpretacions desinteresades i ideològiques d’un temps on s’afirmava que el capitalisme havia trobat la manera de solucionar les crisis i de mantenir un creixement constant i ininterromput, l’equivalent al perpetum mobile. Aquestes consideracions  tenen un interès cert però més petit que la vesant sociològica del seu assaig on es descriu que aquesta societat tendent a l’estancament es veu abocada quan més va més a una polarització social, animada per una ideologia del desigualitarisme extrem, el qual troba una primera expressió al creixement constant d’unes desigualtats salarials més enllà de qualsevol justificació en termes de producció i fins i tot de  racionalitat econòmica. L’augment de la desigualtat està també intrínsecament vinculat a l’evolució de l’educació. L’educació superior no s’universalitza però es fitxa a un sostre prou gran com per que els que ho assoleixen puguin constituir un grup social gairebé funcionalment independent de la resta de la societat. És el grups on pertanyen els sectors dirigents de la nostra societat, l’evolució natural dels quals ha de ser en contra de la democràcia i en favor de fórmules polítiques més o menys tecnocràtiques tot i que mantenint rituals democràtics com les eleccions. Aquest moviment d’äillament està justificat políticament tant des de la dreta,  com des de l’esquerra amb la seva defensa dels gettos per les diferents races o per les diferents tendències sexuals. Un element fonamental de la ideologia d’aquests nous grups dominants és l’antinacionisme, doncs necessàriament la idea de nació porta implícita la d’igualtat  i solidaritat entre tots els seus membres (un fet que hauria d’haver tingut en compte Convergència quan precisament als noranta va girar ideològicament cap al liberalisme). Un altre element característic d’aquesta mentalitat és la defensa del lliurecanvisme, motor de la regressió social per a les classes populars i recolzat des d’una interpretació de la història econòmica que simplement no concorda amb els fets. (en contraposició Todd connecta el proteccionisme amb  l’ideal democràtic). Maasstricht i el projecte d’unió monetària europea foren també el fruit d’aquest estat  de coses. També la desaparició de tota mena d’ideologies. Ja que la seva capacitat de relligar, com en el cas de la nació també era definitòria i està mancada de sentit on les classes no es comuniquen i la superior pot fins i tot sentir que la inferior és innecessària.  Em sembla interessant retenir la definició d’aquesta classe:

Nunca había existido una masa cultural tan en lo alto de la sociedad, cuya capacidad de dominación es infinitamente más real que la del capital. Al contrario que la burguesía  del pasado, a menudo inculta, la nueva clase asocia educación y fuerza económica. Podemos obtener una medida de este poder global combinando nivel universitario e ingreso: el 20% más instruido debe de captar el el 40% del ingreso nacional, por sus salarios y sueldos superiores. La combinación del bienestar económico  relativo y de capacidad cultural es lo que crea el efecto de dominación. Es la aceptación por ese mundo del pensamiento cero lo que establece el poder omnímodo de la nada. Una vez establecida la existencia  de esta categoría, una buena parte de las contradicciones morales del período se borran. Las buenas intenciones de una clase muy educada se invierten en la defensa de los valores morales, en la hostilidad a la pena de muerte, en el rechazo del racismo y en una adhesión irrenunciable a la libertad de expresión. Sus altos ingresos y su buena inserción en el mercado de trabajo se expresan a través de la pasividad: aceptación del librecambismo y de la política de la moneda fuerte indiferencia (o probablemente deberíamos decir tolerancia) a los sufrimientos de las clases bajas

                Des d’aquest punt de vista és molt injust pels capitalismes del XIX analitzats per Marx, comparar-nos. Aquell capitalisme produí riquesa i un augment real del nivell cultural, res d’això s’ha produït als darrers quaranta anys.

 La darrera part del llibre fa algunes prediccions pel futur immediat que és el nostre present. La més assenyalada és del tot encertada, l’empobriment d’un jovent condemnat a treballar infraqualificat i de manera precària, una classe cultural definida per la frustració. També una societat més desigual però més estable políticament, perquè les revolucions i els canvis històricament han estat lligats a moment d’increment del nivell cultural i la nostra situació és la contraria 

estancament educatiu

Movent llibres d’aquí cap allà trobo un que vaig llegir fa deu anys,  La ilusión económica d’Emmanuel Todd. El títol i el tema semblen ara encara més adient que quan es va publicar. En parlaré un altre dia de les impressions que m’han provocat la seva relectura.  Avui, simplement vull reproduir un paràgraf de la pàgina 134 que em sembla molt més il·luminador sobre el que ha passat i passa a l’educació que la major part de les coses dites i publicades :

El ejemplo de Inglaterra prueba que ciertas tecnologías pueden tener como efecto la valoración del trabajo con independencia del nivel de formación de la población. Durante la primera revolución industrial, las cualificaciones de los proletarios ingleses eran inferiores a las de los artesanos alemanes de la misma época, resultado de una sociedad más alfabetizada. La informática es una revolución de este tipo. Para ser aplicada necesita, ciertamente, una población que sepa leer y contar. Pero puede prescindir de una generalización de las formaciones secundarias y superiores. Una vez que alcanza su plenitud, apela escasamente, en sus utilizaciones e incluso quizás en las concepciones de sus programas,  a las funciones cerebrales más complejas, más sintéticas. De hecho optimizan el uso de una instrucción primaria masiva. La informatización de la sociedad y el estancamiento cultural no son pues a priori contradictorios, incluso si Estados Unidos no se encuentra en la privilegiada situación de la Inglterra de finales del siglo XVIII, que no tenia competidor en un nuevo campo que ella misma iba definiendo.

L’evidència de l’afirmació de Todd és prou palesa per tots els que tenim algun contacte real amb el mon educatiu. La conclusió que se’n segueix em sembla evident. La crisi dels sistemes educatius és del punt de vista del poder un problema més aparent que real, cosa que dóna molt sentit a les decisions preses per les autoritats educatives des de fa molt temps. Llevat d’alguns moments d’extranya sinceritat com  quan la ministra Cabrera afirmà que el sistema educatiu espanyol està del tot adaptat al nostre sistema productiu,

Living in the end times

Han acabat les vacances de Nadal i estic ben content. La necessitat de la rutina m’és cada cop més essencial. Tinc del tot clar que  per continuar escrivint, ni que sigui això que faig, la rutina és una condició indispensable però no suficient. Tot i així vaig poder fer unes línies sobre el llibre que vaig estar llegint aquest desembre, living in the end times de Zizek. Les línies hi són en un pen drive perdut pel camí de Valladolid a Barcelona. El llibre el vaig deixar a Barcelona. Els comentaris que puc fer  ara mateix estan caracteritzats per la seva fragmentarietat i manca de fiabilitat.  De totes maneres diré alguna cosa perquè no vull deixar passar tot el mes,el temps que trigaré en tornar a la ciutat adoptiva de Leo Messi.

Zizek és una presència estimulant però finalment, coincideixo plenament amb la sensació transmesa per JJ Sánchez al seu blog bajo la lluvia, decebedora. La magnitud dels desafiaments que accepta es queden, generalment, curt en relació a allò finalment ofert al lector. En el meu cas he de confessar que les seves pàgines alterno moments de gran complicitat amb d’altre d’un avorriment infinit. Els primers tenen a veure sovint amb l’atenció dedicada i la seva capacitat per analitzar, les pel·lícules que no veuen els filòsofs, des de The sound of music fins als darrers Batmans de Nolan, o també a la seva utilització d’un filòsof tan injustament oblidat com Hegel.  Els moments d’avorriment generalment s’han de posar en relació amb la utilització de Lacan, una línia per la que mai no he acabat de tenir ni interès, ni curiositat (cosa que evidentment en cap cas és un argument en contra de Lacan).

El títol del llibre és prou eloqüent i la seva estructura vol descriure els estadis de consciència experimentats pels malalts sabedors de què el seu final està pròxim. Des de la primera negació fins a l’acceptació passant per l’empipament i el regateig. L’estructura però no estic segur de que sempre sigui consistent amb el pla. De manera paradoxal la facilitat de Zizek per l’anecdota i el seu sentit de l’humor és també el seu màxim inconvenient si pensem en termes lògics i doctrinals. Tanmateix a un nivell més profund l’humor és indispensable perquè Zizek és un  revolucionari radical i convincent en mostrar la necessitat de la revolució, o dit de manera més literal la putrefacció de tot plegat, però prou lúcid com per saber que no hi ha cap mena de possibilitat de revolució, pel contrari, els canvis radicals que es poden produir, que es produïren ben segur, tindran quasi segur una direcció reaccionaria de buidament de la democràcia i intensificació de les desigualtats socials.  Per això la conclusió es una defensa i revindicació del comunisme de caràcter problemàtic. L’única manera de ser comunista es considerar no pas el comunisme com la solució, sinó com el problema. El problema de defensar un espai comú, negat des de lògica imperant i falsa dels models actuals hegemònics, des de la naturalesa fins als mínims de vida acceptable passant pel nostre patrimoni genètic.