Living in the end times

Han acabat les vacances de Nadal i estic ben content. La necessitat de la rutina m’és cada cop més essencial. Tinc del tot clar que  per continuar escrivint, ni que sigui això que faig, la rutina és una condició indispensable però no suficient. Tot i així vaig poder fer unes línies sobre el llibre que vaig estar llegint aquest desembre, living in the end times de Zizek. Les línies hi són en un pen drive perdut pel camí de Valladolid a Barcelona. El llibre el vaig deixar a Barcelona. Els comentaris que puc fer  ara mateix estan caracteritzats per la seva fragmentarietat i manca de fiabilitat.  De totes maneres diré alguna cosa perquè no vull deixar passar tot el mes,el temps que trigaré en tornar a la ciutat adoptiva de Leo Messi.

Zizek és una presència estimulant però finalment, coincideixo plenament amb la sensació transmesa per JJ Sánchez al seu blog bajo la lluvia, decebedora. La magnitud dels desafiaments que accepta es queden, generalment, curt en relació a allò finalment ofert al lector. En el meu cas he de confessar que les seves pàgines alterno moments de gran complicitat amb d’altre d’un avorriment infinit. Els primers tenen a veure sovint amb l’atenció dedicada i la seva capacitat per analitzar, les pel·lícules que no veuen els filòsofs, des de The sound of music fins als darrers Batmans de Nolan, o també a la seva utilització d’un filòsof tan injustament oblidat com Hegel.  Els moments d’avorriment generalment s’han de posar en relació amb la utilització de Lacan, una línia per la que mai no he acabat de tenir ni interès, ni curiositat (cosa que evidentment en cap cas és un argument en contra de Lacan).

El títol del llibre és prou eloqüent i la seva estructura vol descriure els estadis de consciència experimentats pels malalts sabedors de què el seu final està pròxim. Des de la primera negació fins a l’acceptació passant per l’empipament i el regateig. L’estructura però no estic segur de que sempre sigui consistent amb el pla. De manera paradoxal la facilitat de Zizek per l’anecdota i el seu sentit de l’humor és també el seu màxim inconvenient si pensem en termes lògics i doctrinals. Tanmateix a un nivell més profund l’humor és indispensable perquè Zizek és un  revolucionari radical i convincent en mostrar la necessitat de la revolució, o dit de manera més literal la putrefacció de tot plegat, però prou lúcid com per saber que no hi ha cap mena de possibilitat de revolució, pel contrari, els canvis radicals que es poden produir, que es produïren ben segur, tindran quasi segur una direcció reaccionaria de buidament de la democràcia i intensificació de les desigualtats socials.  Per això la conclusió es una defensa i revindicació del comunisme de caràcter problemàtic. L’única manera de ser comunista es considerar no pas el comunisme com la solució, sinó com el problema. El problema de defensar un espai comú, negat des de lògica imperant i falsa dels models actuals hegemònics, des de la naturalesa fins als mínims de vida acceptable passant pel nostre patrimoni genètic.