Infinitesimal

 

    Llegeixo Infitnitesimal d'Amir Alexander professor de la UCLA. És un llibre ben curiós perquè pel títol podem pensar simplement a un llibre d'història de les matemàtiques, mentre que el sots-títol és potser més revelador, How a dangerous mathematical theory shaped the modern world, situant-no en el terreny, certament poc conreat ,de la intercessió entre la matemàtica i la política. El llibre esta dividit en dues parts que expliquen la qüestió en dos escenaris diferents: la Itàlia de la primera meïtat del segle XVII ii els l'Anglaterra de la segona mitat del mateix segle, en concret, l'època de la restauració dels Estuard. A tots dos països hi hagué una batalla entre els defensors del nou mètode, basant-se en raons poc idealistes i molt pragmàtica, i els enemics aferrissats que el consideraven un atemptat contra el veritable esperit de la Matemàtica que és el reflectit a l'obra d'Euclides. A Itàlia els adversaris dels nou mètode eren els jesuïtes seguint la inspiració de Clavius, mentre que els partidaris eren gent com Gallileu,Torricelli i Cavalieri, el darer vinculat a l'ordre del jesuats que potser no sona gaire perquè un dels danys colaterals d'aquesta guerra per l'infinitesimal fou la seva dissolució. A Anglaterra l'adversari del nou mètode més important fou Thomas Hobbes. Un dels capítols del llibre ens recorda que Hobbes tenia una competència matemàtica indiscutible tot i que no era tan genial com pensava (va morir convençut que havia trobat la quadratura del cercle). Els seus adversaris eren els creadors de la incipient Royal Society i especialment John Wallis (un cas únic a la història de la matemàtica, perquè la seva formació seriosa comença després d'haver estat nomenat Savilian professor of Geometry a Oxford l'any 1649 només amb una formació autodidacta partint de les matemàtiques aplicades per a l'activitat comercial. Coses que passen després d'una revolució). La batalla tingué resultats diferents a tots dos escenaris. A Itàlia el triomf jesuíta fou absolut i la conseqüència més important fou la desaparició dels italians de la història de la matemàtica i en part de la ciència. A Anglaterra en canvi Hobbes fou derrotat, la victoria de la Royal Society absoluta i això configura no només les institucions científiques futures sinó la totalitat de la societat, definint una nova manera de legitimar l'oligarquia (la intenció de l'autor aquí és clara quan comença la segona part del llibre amb un capítol dedicat als "diggers". Si en alguna cosa coincidien els membres de la Royal Society i Hobbes era considerar aquests com una amenaça)

    Personalment he trobat molt interessant el text perquè des d'una perspectiva diferent construeix una hipòtesi molt semblant a la que jo utilitzava en els meus treballs de fa trenta anys quan dividia la filosofia moderna entre prudencialistes i filosofies de la totalitat (això sí, fent canviar Descartes de bàndol, cosa que ens portaria a la discussió de la importància de la doctrina de creació de les veritats eternes). També aquí assistim a una divisió entre els que només consideren acceptable una fonamentació des de certeses absolutes i els defensors del mètode infinitesimal més pragmàtics i menys obsedits pel rigor apodíctic. Posar en el mateix costat de la trinxera a Hobbes i els jesuïtes pot resultar sorprenent (considerant l'odi del primer envers els segons) però tots dos compartien el proposit de dur la certesa de la geometria a altres àmbits i de reclamar una autoritat com la del geòmetra que ha fet una bona demostració, al Papa o al sobirà hobbesià. El model euclidià per ells és un esquema de com hauria de funcionar un mon, on la pluralitat ideològica no té cap mena de cabuda. Des d'un punt de vista ontològic, mentre que els adversaris tendeixen a veure les entitats geomètriques com realitats merament abstractes i la Geometria evidenciava el triomf de la ment sobre la matèria, els segons, especialment els italians, tendeixen a veure l'estructura de materials reals com el material bàsic de les seves intuïcions d''on sorgien els axiomes matemàtics, d'altra banda, més o menys obertament tots semblaven inclinar-se a la concepció atomística

    Alexander fa un esforç generós de contextualització històrica, especialment a l'inici del llibre doncs la guerra per l'infinetismal per l'autor és només un front dins d'un escenari belic més complex on el principal és la guerra dels trenta anys. Les biografies dels autors principals també en són explicades amb detall i alguns altres capítols expliquen els problemes matemàtics tractats en aquell moment.

Veritable religió i superstició

        La religió és fruit de necessitats evidents. Serveix per donar consol, per alleujar la incertesa i fonamentar la sociabilitat. No és clar que el desenvolupament de la capacitat racional, la filosofia, en la major part dels casos pugui satisfer aquestes necessitats. D'altra banda, la religió és el producte de la facultat distintiva dels essers humans la imaginació. En aquest sentit la perspectiva humeana no pot ser l'erradicació de la religió, sinó arribar a la vertadera religió. Quins trets hauria de tenir aquesta religió vertadera? El més important, defugir la superstició, cosa que essencialment vol dir alliberar-se de la por. La veritable religió hauria de tenir un fonament a l'escepticisme i un tarannà oposat al nihilisme. No admet mites o ho faria des de la consciència que són mites, i per sobre de totes les coses voldria defugir l'entusiasme 

        Des del meu punt de vista Hume defensava alguna cosa així fa 250 anys. En aquest període hem tingut molt més falsos profetes que no pas veritable religió, però a Hume, encara no fa trenta anys, la van fer aquesta estàtua a tocar de la catedral de la seva ciutat. El detall interessant és el dit gros del seu peu dret. El color és diferent de la resta, molt més daurat. Això és així perquè des de poc després de posar-la va correr la veu que fregar aquest dit donava bona sort i els local es van posar amb l'entusiasme que tanta por li feia a Hume. 250 anys no han estat prou.

Ainda estou aqui

 

    Veig Ainda estou aquí el film de Walter Salles de fa dos anys que va obtenir un reconeixement important. Coneixia d'aquest director el seu Central do Brasil que havia vist fa trenta anys i que llavors recordo que em va causar una bona impressió. De fet, no recordava gaire més llevat del molt bon treball de la protagonista Fernanda Montenegro, que vaig llegir intervenia en aquest film. En començar a veure-la vaig entrar en confusió perquè vaig reconèixer-la en la persona de la protagonista però no és que semblés haver envellit poc, sinó que no havia envellit gens. La seva conservació semblava un fenomen paranormal que superava l'exemple de RMF. No hi ha però fenòmens paranormals. L'actriu que fa de fa protagonista és Fernanda Torres, la seva filla i ella també intervé en la película en un paper breu i emotiu.

    La pel·lícula es centra en la figura d'Eunice Pavia una senyora de la seva casa, convencional, casada amb un marit amable i simpàtic i amb cinc fills. La família és acomodada i això els permet fruir d'una casa unifamiliar a tocar de la platja d'Ipanema. Estem a finals de 1970 en el temps de la dictadura i la seva felicitat es veu trencada pel segrestament del marit, que havia estat diputat i era membre d'una xarxa que ajudava a sortir gent del país. Després de dos dies d'angoixa on la família espera el pare infructuosament ella, junt amb la seva segona filla més gran (la primera és enviada a Londres oportunament al començament del film) és també segrestada i retinguda cinc dies en dependències de l'exercit fins que és alliberada després d'esgotadors interrogatoris. Per amics de la família se n'assabenta de la mort, no reconeguda per les autoritats que publiquen notícies del seu exili, del marit. Decideix vendre la casa i tornar a la de la seva família en Sao Paulo. Les dues últimes escenes fan la funció d'epíleg. A la primera, vint i cinc anys després veiem que Eunice va reprendre la carrera de Dret i es una advocada especialista en la defensa dels drets dels pobles indígenes. La recuperem en el moment en què l'estat brasiler reconeix el segrest i l'assassinat del seu marit. En nou salt endavant veiem Eunice, ja nonagenària i malalta d'alzheimer en una festa familiar envoltada de fills i nets i veiem com la televisió guanya la seva atenció en el moment en què apareix el seu marit Rubens reconegut com un símbol de la resistència contra la dictadura. Aquí Eunice ja no és interpretat per Fernanda Torres, sinó per la seva mare Fernanda Montenegro.

    Ainda estou aqui és descrit com un film polític, però jo em sembla que s'entén millor com jo l'he fruit, és a dir, com un film de terror (una opció semblant a la de l'oblidat i excel·lent pel meu gust Detroit de Bigelow). Al capdavall, la racionalitat en les actuacions deles forces repressives de Brasil, és la pròpia de qualsevol entitat de les que protagonitzen aquesta mena de films. Aquest film de terror, ocupa la part central i més important del film i deixa veure el bon ofici del seu autor. Ha estat molt lloada i amb justícia el treball de Fernanda Torres tant eficaç mostrant la por del seu personatge com la seva resolució. És evident que la història no té especial relació amb la justícia i això també es compleix en el cas del Brasil. La dictadura va coincidir i, i en part va frenar un moment d'efervescència cultural que només en la música va deixar noms com Caetano Veloso, Gilberto Gil (dels quals parla la filla quan coincideix amb ells a la seva estada a Londres) i Os Mutantes, la música dels quals sona en el film i en el trailer de més amunt.

La verdadera historia de Ricardo III

 

Veig al Grec La verdadera historia de Ricardo III. Grandiosa nit de teatre que el Xavi explica aquí. Com que no només vull donar testimoni del que veig no afegiré gaire. El Xavi diu que el protagonista Joaquin Furriel és imponent. Potser es queda curt per descriure un animal escènic de primer ordre. La trobada de Leicester es aprofitada intel·ligentment per fer un Ricard III, completament diferent de tots els que he vist abans (entre els qual hi era gent com Al Pacino o Kevin Spacey), no menys horrorós però carismàtic i perversament atractiu. El muntatge em sembla que va més enllà de Shakespeare, en el sentit que esgota un intenció que es pot intuir al text del dramaturg anglès: no és que Ricard sigui el personatge principal, sinó que és el personatge doncs els altres no tenen una rellevància objectiva sinó només en funció dels desigs del darrer dels York. He vist molts Shakespeares on el vestuari dels actors és contemporani, però mai em sembla que això ha tingut tant de sentit com aquí. Per acabar, crec que és un fet a retenir i en el que no podem deixar de pensar que aquesta obra, objectivament un cimera del teatre universal de primer ordre, és un desvergonyit instrument de propaganda política on el talent literari és propocional als desigs d'agradar al poder i manipular l'opiniò pública

Let's make love

 

        Lets'make love fou la penúltima pel·lícula de Marilyn Monroe i la última comèdia, genere al qual estava més associada. El protagonista de la història és un home immensament ric anomenat Jean Marc Clement que un dia va a veure els assajos d'una obra d'una companyia menor on la seva figura és satiritzada. Al teatre es queda captivat per l'estrella de companyia, òbviament Monroe, i és confós amb un dels aspirants a fer el seu paper. Decideix seguir l'equívoc per guanyar-la noia, la qual té una idea molt pobre de la figura de Clement. Des d'aquí es desenvolupa la trama del film. En el seu moment n va tenir un exit discret i no va ser apreciat per la crítica. Monroe no estava especialment interessada i quasi tots els actors principals als que se'ls va oferir el paper ho van refusar. El primer, pel qual el film estava escrit fou Gregory Peck, però també Charlton Heston o Rock Hudson. Clement fou finalment Yves Montand que feu tota el rodatge treballant amb llenguatge fonètic, cosa que ell pensa limità molt la seva actuació. Monroe en canvi, més enllà de que tots dos s'enrollesin, va estar molt satisfeta de treballar amb un prestigiós actor europeu. En la mesura que els actors americans participaven a la cultura del país no em resulta estrany el seu refús al guió del film, molt allunyat de l'esperit de la comèdia americana. Aquí, el poder dels diners fa irrellevant tota consideració sobre la maduració dels personatges. En aquest sentit, el film reflecteix un temps molt més cínic i no acaba de seguir una línia apuntada, però no resseguida, del tot quan Clement se n'adona que la relació amb la noia li permet veure una dimensió d'ell mateix amagada pel personatge amb el que tots l'identifiquen. Peck es basa en refusar el film en la poca qualitat del guió. El fet però és que un director com Cukor podia anar més enllà del guió i per això deixa tanmateix bones escenes com la protagonitzada per Milton Berle en el teatre, la qual mostra perfectament que la clau per trobar alguna cosa graciosa és que els altres pensin que és graciosa. (jo ha tingut aquest diàleg amb els meus alumnes moltes vegades parlant de la diversió) i el clip de més amunt que és a la vegada la millor escena musical rodada per Monroe i la segona aparició més espectacular d'una dona en un film (el primer lloc indiscutible és per a Cyd Charisse en Singing in the rain)

La Columna

 

    En versió catalana d'Oriol Vaqué llegeixo La columna d'Adrien Bosc que vol reflectir l'experiencia bèlica de Simone Weil a la guerra espanyola. Fou, de fet, molt breu, només 48 dies i no fou gens gloriosa. Va anar al front d'Aragó, el seu escamot estava a la zona de Pina d'Ebre, però va quedar fora de combat quan en el campament va ensopegar amb una olla d'oli bullint que li va deixar cremades serioses a la cama i van ajudar a decidir la seva repatriació. Estem a les primeres fases de la guerra abans de la creació de l'exercit popular i Weil està en unes columnes anarquistes. De fet, Durruti és un personatge clau en el llibre per la seva intervenció a l'afusellament d'Angel Caro, un noi falangista de 16 anys, fill dels mestre local, (li va donar a triar entre fer-se anarquista o ser afusellat A la seva situació, el seu pare a l'altra zona era sospitós de tenir idees republicanes, l'elecció no era només ideològica. De totes maneres quan Durruti deixà el poble, l'executaren immediatament).

    El llibre es deixa llegir a la primera part on fa un seguiment del camí de la Weil a partir de les poques notes que va deixar i del testimoni d'alguns compatriotes que estaven al seu costat (Weil no sabia res d'espanyol). Fins aquell moment el llibre no em sembla que aportes res de realment nou. Tanmateix, però, el llibre pren molt més volada i interès quan Weil pren la paraula i ho fa amb un text extraordinari, la carta que en tornar de Catalunya, Weil escriu a George Bernanos. Aquest autor estava en les seves antípodes ideològiques. Catòlic i monàrquic s'havia posat en prímera linia de la literatura francesa amb le Journal d'une curé de campagne. La guerra l'havia sorprès a Mallorca on residia i hi va voler restar en part perquè el seu fill gran era voluntari falangista. La duresa de la repressió feixista el va horroritzar i el va dur a escriure Les grandes cimètières sous la lune, que fou el primer gran testimoni de la repressió franquista i impactà perquè el seu autor n'era ideològicament proper. Weil l'escriu moguda pel fet d'haver reconegut una afinitat espiritual, de compartir un sentiment d'horror pel descobriment d'una dimensió humana, la més sinistra, que en ella mateixa no és ideològica però fa servir l'ideologia com excusa. És un text que pot recordar al Plató de la carta setena. La font de la decepció és identificada amb la CNT, la que per a molts era l'expressió més pura de sentiment revolucionari. Weil comprova però amb tristesa que els revolucionaris en arribar als pobles d'Aragó oblidaven o no s'identificaven amb la la gent del país. La seva "consciencia" ideològica els feia superiors (em sembla que això li passa massa sovint a totes les esquerres) Allò que més li escandalitzava però era la incapacitat de reaccionar amb humanitat enfront els vessaments de sang inútils dels quals ella en veié uns quants i són descrits amb profusió al llibre de Bernanos.

    La darrera part del llibre manté aquesta elevació explicant el destí immediat dels protagonistes: la família Caro, Bernanos, els companys francesos anarquistes de Weil que no compartiren els judicis de la seva companya expressat en la carta a Bernanos i la propia Weil fins la seva mort al sanatori de tuberculosos d'Ashford l'agost de 1943

La Grazia

     La darrera sessió del curs del grup cinematogràfic local em permet veure La Grazia de Sorrentino, que no havia vist en el seu moment. La `pel·lícula es centra en el personatge de Mariano de Santis, distingit penalista i president de la República italiana que està vivint erls seus darrers mesos en el càrrec. Em aquest temps De Santis ha d'enfrontar-se als seus problemes personals, no pot superar la mort de la seva dona però tampoc el fet de saber que aquest el va trair amb algú en un moment del seu matrimoni, i els relacionats amb el càrrec: té pendent signar una llei d'instauració de l'eutanàsia a la que s'oposa l'església catòlica, ell és un catòlic convençut, i ha de decidir si signa dues peticions de gràcia: la d'una dona que matà un marit maltractador i el d'un professor jubilat d'història que ha matat la seva dona, malalta d'alzheimer.

    La Grazia és un film profundament divisiu. Mentre que alguns hi veieren una obra mestra, d'altres el consideraren pretensiós i avorrit. Jo potser posaria l'objecció de què com en altres films de de Sorrentino les parts són millors que el tot i hi ha així una gran desigualtat entre les escenes, però malgrat això, em pronunciaria clarament a favor del film per una raó clara i definitiva: la perspectiva intel·lectual i moral és la que jo crec que és la meva o, dit més modestament, voldria que fos la meva. De Santis pren les decisions que pren no tant des de les seves conviccions, sinó des de la ponderació de les seves incerteses. Com ell diu, en un moment del film, "la gràcia és la bellesa del dubte". Dit , altrament, el dubte és l'arrel més forta de la compassió i la benvolença, no pas la seguretat dogmàtica, d'altra banda característica de com molta gent enfoca qüestions com les plantejades al film, possiblement la mena de gent a la que no li va agradar la pel·licula. Mauricio de Santis està interpretat per Toni Servilio en el seu setè treball amb Sorrentino i el seu treball em sembla a l'alçada del de la Gran Bellesa, fent un personatge en un cert sentit contraposat al d'aquell film.

Blue Moon

     Com que visc fora de la metròpoli i el negoci de l'exhibició cinematogràfica cada cop és més erràtic, vaig perdre l'oportunitat de veure el Blue Moon de Richard Linkater quan es va estrenar a Barcelona a començaments d'aquest any. Ara he pogut veure'l per Movistar. Potser la primera cosa que crida l'atenció és la tremenda diferència amb l'altre film de Linklater estrenat enguany, Nouvelle Vague. Mentre que la segona mimetitza l'estil del jove Godard en molts moments, Blue Moon s'esdevé quasi del tot en un únic decorat amb seqüències molt llargues i ben bé podria ser una obra de teatre. La diferència entre tonalitat és també important, mentre que vaig trobar Nouvelle Vague un film lluminós i optimista, Blue Moon em va semblar del tot ombrívol. El film comença amb la notícia de la mort per pneumonia de Lorenz Hart en un hospital després d'haver estat trobat inconscient per l'alcohol al carrer uns dies abans. Immediatament anem al lloc on transcorre el film el bar de Sardi's Restaurant.És vuit mesos abans de la seva mort i Hart s'ha refugiat després de l'estrena d'Oklahoma! el musical de Rodgers i Hammertstein, el primer de Rodgers amb un altre letrista. Més tard hi haurà en aquell bar la celebració de l'èxit. Hart es debat entre la seva gelosia i les seves expectatives de consumar una relació amb un rossa espectacular de la que s'ha enamorat, vint anys més jove, tot i que per l'aspecte del compositor podrien ser quaranta

    Els dos grans arguments  a favor del film són la composició de Hart que fa Ethan Hawke i la brillantor dels diàlegs o, millor dit, dels pràcticament monòlegs de Hart, una barreja de ressentiment i una certa lucidesa. Hart veu molt clar la degradació del musical que anava a esdevenir-se (té raó en que Oklahoma! era un pas enrere en relació amb els seus treballs anteriors) però, potser pel que li queda d'instint de supervivència s'equivoca amb les seves possibilitats reals, tant en la relació amb la noia com amb Rodgers. Hart ens apareix com un home de talent i brillantor indiscutible i això omple els primers minuts del film que són els millors. El problema possiblement és la manca de progressió dramàtica, perquè aviat queda clar que Hardt no pot escapolir-se de la casta del perdedors, faci el que faci, i i de fet l'únic que realment fa és beure. En aquest sentit el film va de més a menys, però en conjunt estic prou content d'haver-lo recuperat. Em sembla curiós que en el film s'esmenti una vegada Sinatra de manera displicent, en 1943 Sinatra era fonamentalment un ídol juvenil, perquè en el meu cas particular el meu coneixement del treball de Rodgers i Hart es deu fonamentalment a les versions de Sinatra, especialment a las del film adaptació de l'obra de tots dos, Pal Joey.Menys sorprenent, perquè hi ha molts precedents, és que Hart odiés la canço Blue Moon, que ell considerava la seva pitjor. Precisament per això és un encert evident que sigui el títol del film.

Cap altre opció

     Yoo-Man-su és un home feliç. Té un important càrrec en una empresa paperera on ha treballat vint i cinc anys, viu en una casa esplèndida, una dona molt atractiva, un fill i una filla bons minyons més enllà dels seus problemes i dos gossos. Però el seu mon s'esfondra quan perd la feina. Tot i ser assistit per un programa de teràpia ocupacional, més aviat agressiu, que li convenç que trobarà feina en tres mesos, més d'un any després no n'ha trobat i la situació econòmica de la família comença a ser dramàtica. Quan torna a la seva empresa és humiliat oels antics caps i , en aquestes circumstàncies l'única opció que considera plausible es crear-se la feina, acabant amb un dels directius de la seva companyia i els possibles candidats, també fora de la industria, que podrien ser una alternativa. El film doncs explica la transició d'un honorable cap de família a un assassí en sèrie, optant pel registre de la comèdia negra. Globalment és un film que fa palès el talent del seu autor, Park-Chan- Wook, com a creador d'imatges. Això és el millor i el pitjor del film, potser allargat i de vegades massa barroc. Dues hores llargues són potser excessiva per a una comèdia que només funciona a estones i el lliurament d'un missatge, la inhumanitat de la societat capitalista avançada que no és nou i no es mostra d'una manera especialment original. Allò que m'agrada de Park Chan- Wook és el seu treball com director d'actors, el protagonista Lee Byung-Hun està perfecte en totes les escenes i sobretot d'actrius. Casualitat o no dels tres films seus que he vist (a més d'aquest Decision to leave i Thirst), en tots m'ha semblat remarcable la manera de fer fascinant els personatges femenins. En aquest cas l'esposa interpretada per Son Ye-jin, un focus de tensió constant perquè mai no tenim clar fins a quin punt sap el que fa el seu marit i sí, com sembla, realment ho aprova

Campo de los almendros

    Amb la lectura de Campo de los Almendros acabo la lectura del cicle del Laberinto mágico de Max Aub que vaig iniciar fa quasi tres anys. Per algun lloc, he llegit que aquesta és la millor de les sis novel·les. Crec que qui ho hagi dit podria tenir raó, si més no és aquella que la lectura m'ha resultat més apassionant, tenir el sentiment de no poder deixar el llibre, i la que més m'ha commogut. El campo de los almendros és una gran finca plena d'ametllers on foren concentrats els republicans capturats al port d'Alacant. després de uns dies d'angoixosa espera d'una vaixells promesos per França i Gran Bretanya que havien de donar una sortida als milers de republicans que temien pel seu destí a la nova Espanya franquista. El lapse temporal descrit al llibre és molt breu. Abasta els darrers dies de la República i després els primers dies de la repressió franquista amb la distribució dels milers de presoners i l'extermini arbitrari dels que tenien mala sort. En aquell moment el destí podia dependre de què et reconegués un fill de puta del teu poble o que un guàrdia et mirés amb l'ull esquerre. Segons la novel·la, de vaixell només va arribar un però ningú no va embarcar perquè les autoritats franquistes no varen mantenir el pacte fet entre el comandament italià, les seves tropes foren les primeres en arribar a Alacant, i el consell d'evacuació, format ad-hoc. Els seus membres foren, imagino que no per casualitat, dels primers a ser afusellats. Aub reprèn el caràcter fragmentari de les narracions anteriors, com en el tres primers mostra la seva capacitat descriptiva i insereix molt diàlegs que aquí em semblen ben resolts expressant els problemes més abstractes i el fracàs més concret, el d'aquells milers de persones que en aquell moment sentien que amb la pèrdua de la guerra i la República, tota la seva existència perdia el seu sentit, Com sembla que passa a la realitat, hi ha moltíssimes descripcions de suïcidis i allò que les fa més esgarrifoses és la fredor mostrada per Aub. Tot i interrompre l'acció per fer una reflexió sobre els seus personatges, llevats dels molts que moren, de molts altres no arribem a saber ben bé que passa. Això és un encert indubtable, perquè malauradament, tot i que hagin passat quasi cent anys, sembla que aquesta història no està encara acabada. Si que acabà però una certa idea d'Espanya a la que la transició- restauració no va voler donar continuïtat.

 

Criss-Cross

 Mentre esperem que baixi el calor per anar a la platja veiem una tarda Criss-Cross, el film que Robert Siodmack va dirigir l'any 1949. El meu germà diu el més essencial al seu blog, aquí, i jo només vull afegir una consideració general i una anècdota. La primera és que veient el film em sobta, em segueix sobtant, la paradoxa de veure a la vegada una representació extremadament realista de la materialitat americana i al mateix temps una ideologia de fons tan poc americana. Com també the Killers, Criss-Cross es fonamenta a la inevitabilitat del destí i el personatge que fa aquí Lancaster és encara més fatalista que el que feia a The Killers. L'anècdota és que en el clip de més amunt, la superba escena inicial del film, podem veure el debut cinematogràfic de Tony Curtis, la parella de ball de Yvone de Carlo. Evidentment no va ser acreditat.

Factory (somni d'una nit d'estiu)

 La contribució del Heartbreak Hotel a l'actual Grec és una adaptació del shakesperià somni d'una nit d'estiu, de Sant Joan per ser exactes.. L'originalitat és que el bosc màgic de les rodalies d'Atenes ha estat substituït per la factory d'Andy Warhol i que els protagonistes de la trama més central, la protagonitzada per Hermia, (nom que no és esmentat, s'utilitzen el nom dels actors i el dels personatges de la Factory) siguin ostes d'una residència d'ancians. La representació dura poc més d'una hora i simplifica una mica l'argument original. Algunes coses s'apunten però no s'acaben d'explicar, com l'intent de representació dels artesans, que aquí acaba assumint la Velvet Underground. Com explica Rigola al clip de més amunt, un dels desafiaments de l'obra és posar dotze actors en l'escenari minúscul de la plaça de l'olivereta. En aquest sentit el seu treball és reeixit i l'espectacle funciona. Diria però que per acabar de gaudir-lo del tot has de combregar en el mite de la Factory, cosa que no és el meu cas i que em va mantenir una mica lluny de l'espectacle, per la qual cosa prefereixo parlar de les dues coses que em van agradar molt. La primera és el treball i la presència de la gent gran, els que pateixen Puck i els seus poders en forma d'enamoraments sobtats i irreprimibles. Els actors triats fan un treball excel·lent oferint un contrapunt al desfermament de la Factory, alhora divertit i tendre. Són Muntsa Alcañiz, Oriol Genis, Toni Sevilla i Xesca Pinyol. Els seus parlament són els que millor mostren una altra de les gran virtuts de l'obra: la versió de Shakespeare efectuada per Salvador Oliva que em sembla d'una qualitat poc habitual. El personatge, evidentement central, d'Andy Warhol està interpretat per Lluís Villanueva, en una caracterització convincent i versemblant.

Beyond a reasonable doubt

     Beyond a reasonable doubt fou el darrer film americà de Fritz Lang. D'alguna manera composa un díptic amb el primer, Fury, doncs tots dos tracten de la pena de mort. La diferència entre tots dos d'alguna manera reflecteix el que va ser el periple americà de Lang. Fury és un film de sèrie A rodat amb l'estrella més gran del moment, Spencer Tracy, el de 1956 és proper a una sèrie B amb actors que no estaven del tot en el seu millor moment. Per això o per un tema de maduració, tot i que ambdós estiguin excel·lentment rodats, el fet és que l'últim hi ha menys interès en mostrar que està ben rodat. També diria que és un film més honest. De fet, el mateix Lang pensava que Fury no ho era del tot (un linxament és reprovable amb indepedència de la culpabilitat o no del linxat) Aquí en canvi, s'aplica la pena de mort a un culpable, però no per això deixen de mostrar-se clarament la feblesa de totes les nostres certeses i evidències. La trama explica la història de Tom Garret un editor que treballa en un diari oposat a la pena capital. En col·laboració amb l'editor fa un muntatge amb proves falses que semblen acusar Garret d'un crim no resolt per la policia. Garret és condemnat a mort però l'editor mor en un accident quan anava a revelar el caràcter fictici de les proves. Garret, Dana Andrews, té molt poc temps i menys mitjans per mostrar el caràcter artificial del muntatge ajudat només per la filla de l'editor que havia estat la seva promesa. Al final, un gir de guió canviarà completament el sentit de la història. Personalment, trobo que del millor de la pel·lícula és el tractament de la núvia, Joan Fontaine, en la que Bodganovich veia un del millors i més esgarrifosos retrats de puritana americana. Lang, en canvi, era més indulgent.