Beyond
a reasonable doubt fou el darrer film americà de Fritz Lang.
D'alguna manera composa un díptic amb el primer, Fury, doncs
tots dos tracten de la pena de mort. La diferència entre tots dos
d'alguna manera reflecteix el que va ser el periple americà de
Lang. Fury és un film de sèrie A rodat amb l'estrella més
gran del moment, Spencer Tracy, el de 1956 és proper a una sèrie B
amb actors que no estaven del tot en el seu millor moment. Per això
o per un tema de maduració, tot i que ambdós estiguin
excel·lentment rodats, el fet és que l'últim hi ha menys interès
en mostrar que està ben rodat. També diria que és un film més
honest. De fet, el mateix Lang pensava que Fury no ho era del
tot (un linxament és reprovable amb indepedència de la culpabilitat
o no del linxat) Aquí en canvi, s'aplica la pena de mort a un
culpable, però no per això deixen de mostrar-se clarament la
feblesa de totes les nostres certeses i evidències. La trama explica
la història de Tom Garret un editor que treballa en un diari oposat
a la pena capital. En col·laboració amb l'editor fa un muntatge
amb proves falses que semblen acusar Garret d'un crim no resolt per
la policia. Garret és condemnat a mort però l'editor mor en un
accident quan anava a revelar el caràcter fictici de les proves.
Garret, Dana Andrews, té molt poc temps i menys mitjans per mostrar
el caràcter artificial del muntatge ajudat només per la filla de
l'editor que havia estat la seva promesa. Al final, un gir de guió
canviarà completament el sentit de la història. Personalment, trobo
que del millor de la pel·lícula és el tractament de la núvia,
Joan Fontaine, en la que Bodganovich veia un del millors i més
esgarrifosos retrats de puritana americana. Lang, en canvi, era més
indulgent.
