Nouvelle Vague

 Això són el títols de crèdit finals amb una cançó que reflecteix perfectament l'esperit del film

    Seguint la nostra superstició tradicional el dimarts 13 és un dia funest. En canvi, ahir fou per mi tot contrari. Primer gaudint del plaer de dinar amb un bon amic, cosa que està entre les millors que em queden i després al cinema Renoir gaudint molt amb la visió del film de Richard Linklater, Nouvelle Vague. El film explica la història del rodatge de a bout de souffle i al mateix temps fa un homenatge a tots els integrants d'aquella nova onada que es van proposar canviar, amb exit, la història del cinema. Nouvelle vague és un film mitificador i didàctic. La primera cosa està provocada perquè la cinefília és un culte inventada en gran part per aquells nois que feien de crítics mentre esperaven l'oportunitat de ser directors. Linklater en participa d'aquest culte i fa un film per creients. Didàctic perquè hi surten gairebé tots els protagonistes del moment i per què ho tinguem clar s'insereix el nom de qui eren realment ni que surtin només un segon com és el cas de Jacques Demy i Agnes Varda que només formen part del públic que escolta una conferència-sermó de Rossellini a Cahiers du cinema.

    Godard fou el darrer dels crítics importants de Cahiers que va poder dirigir i això li creava una especial ansietat, tot i que no li calia aquesta per ser un personatge inquietant. El retrat que se'n fa al film és més aviat favorable tot i que quedi clar que era en molts moments més estrany que un gos verd. Potser resultin més atractius el retrats de l'imprescindible Raoul Coutard el director de fotografia, i del protagonista Jean Paul Belmondo, l'actor que feu tot el film amb l'advertiment del seu manager que allí clouria la seva carrera. També resulta simpàtica la descripció que es fa de Jean Seberg, tot i que fou la persona que patí més a la filmació. Ella acabava de fer-se una estrella treballant sota la direcció d'algú com Otto Preminger, controlador i una mica sàdic i passà a una situació completament nova amb un director que mai volia fer cap segona toma, preferia l'espontaneïtat a la perfecció, i que no li deixava l'oportunitat de preparar res prèviament, amagant sempre el pla de treball del dia, tot i que de fet aquest sovint no existia. El film apunta que fou més la relació personal que establí amb Belmondo que no pas la seva relació amb Godard la que l'ajudà a continuar. En tot cas, el personatge més divertit i més patidor és del del productor Beau regard que tot i donar-li només vint dies, veia estupefacte com en alguns d'aquests no es rodava res, en funció de com estava aquell dia Godard, tot i que el film es feu en el termini acordat. En definitiva, que la primera toma fos sempre la bona també ajudava molt.

    A bout de souffle canvia en molts aspectes la manera de fer cine i això queda ben explicat a la pel·lícula, especialment, dues coses. la primera, són els tràvelings fets al mig del carrer movent la càmera sobre una cadira de rodes o amagant-la dins d'un petit carro del servei de correus. La segona, en el moment del muntatge final, quan Godard prenia la decisió de trencar amb les fins llavors inviolables lleis del raccord. El que no queda reflectit és que Ana Karina segons tinc entès havia pogut sortir al film. Acabava d'arribar a Paris i Godard va pensar que podia fer el paper de la noia que acull Michel a Paris, i la que aquest li roba uns francs. Karina refusa el paper perquè no volia despullar-se en pantalla com volia Godard. El paper el feu una jove actriu que era llavors la núvia de Truffaut i que tampoc es despullà perquè Godard canvià d'opinió mentre rodaven l'escena. En tot cas, Linklater fa una pel·lícula molt àgil i fluïda, amb una banda sonora de peces de l'època molt ben triada i amb la virtut de produir no només goig en ella mateixa, molt, sinó la rememoració del plaer que vaig sentir fa més de quaranta anys quan vaig veure per primer vegada a bout de souffle als desapareguts Casablanca.