Empirismo eretico

    En els darrers mesos he estat llegint empirisme eretico, que passa per ser potser el text amb més reconeixement de PP Pasolini. Recordo perfectament el primer llibre que vaig llegir de Pasolini, escrits corsaris, que em va provocar admiració i sorpresa, doncs em, va fer sentir proper a la seva figura d'una manera que jo no havia experimentat en els seus films (és veritat que des de llavors els vaig començar a veure d'una altra manera) No menys impressió em varen fer les cartes luteranes. No he gaudit tant d'aquesta obra on no hi ha gaire lloc a la seva aguda mirada sobre la realitat social italiana i dedica una bona part del llibre a disquisicions sobre semiòtica i teoria del llenguatge, que llavors era un tema d'actualitat màxima (la primera edició del llibre és del 1968), però que ara em semblen una mica oblidades (o potser no i simplement sóc ignorant dels avanços últims de la semiòtica)

    En canvi, si m'ha cridat l'atenció molt la seva reflexió sobre la naturalesa de la cinematografia. Pasolini defèn el realisme en el cinema. Per ell, la cinematografia és l'art realista per excel·lència, allò que produeix és indistingible de la vida mateixa perquè l'estructura lingüística cinematogràfica coincideix per complet amb l'estructura de la realitat, la qual és també lingüística. Com ell expresa amb contundència, realità è un cinema in natura i per tant il cinema è il momento scritto della realtà A les seves reflexions es fa fonamental la noció de pla-seqüència perquè aquesta formula defineix perfectament la nostra realitat. Qualsevol vida humana és un més o menys llarg, en termes de dècades, pla-seqüència. Des d'aquesta perspectiva la font última de sentit, que en l'art cinematogràfic està determinada pel muntatge, a la vida humana es trobaria a la mort, perquè mentre hi ha futur, tot humà és una incognita, è inespresso. Com es talla la seqüència determina el seu sentit. (d'aquí es deriva, sobre això tornaré demà, que una vida eterna seria una vida sense sentit com diu Passolini: O essere immortali e inespressi o esprimersi e morire. També d'aquí es dedueix que en el sentit més autèntic del terme, la llibertat consisteix en poder triar com hem de morir) En aquestes pàgines Pasolini explica la seva concepció sobre ontologia de manera molt clara quan explica per ell el Ser és antinatural, és a dir, miraculós. Tot i això serveix per corroborar que en un cert sentit mai no va deixar el catolicisme, en el sentit més profund i respectable del catolicisme.

    La tesi em recorda la que vaig explicar fa molts anys de Peter Frampton al seu llibre Philmoosophy (aquí i aquí). En tots dos casos el cinema és una reflexió de la vida mental, però mentre que a Passolini la estructura del film és la de la realitat, fent-nos pensar a la ment com un mirall que reflecteix espai i temps, per Frampton allò reflectit és la pròpia estructura de la ment humana, per Pasolini la subjectivitat no és essència sinó un límit