Veig French connection, de la qual recordava únicament la imatge de Fernando Rey acomiadant-se amb la mà del seu policia perseguidor. La vie est ondoyant i vist amb perspectiva resulta una mica sorprenent recordar que en aquella època molta gent pensava que W. Friedkin anava a ser la figura dominant en el cine americà en el que restava de segle (no menys sorprenentment l'alternativa era Peter Bodganovich o, pels que no coneixien les seves "febleses" Dennis Hooper).,Friedkin devia aquest prestigi a dos films, aquest i la supertaquillera The Exorcist. L'altre tarda em va semblar un film molt més efectiu que original. Certament no s'assembla gaire als films americans anteriors centrats sobre policies, per exemple el Madigan de Donald Siegel). Aquí pràcticament no sabem res de la vida dels policies protagonistes, tot i que tot fa suposar que de vida en tenen poca. En aquest sentit el film recordà poderosament els de Melville per aquesta sobrietat. (curiosament la decadència de Friedkin comença amb un remake del tot prescindible de le salaire du peur) Això sí amb molts més mitjans que permeten una escena tan trepidant com la de la persecució de Popeye (el policia més protagonista) al sicari dels mafiosos, que viatja en un metro elevat mentre Popeye el segueix en un cotxe. (el clip de més amunt). Popeye era Gene Hackman que guanyà un oscar i es convertí en una gran estrella i certament és interessant comparar la seva interpretació aquí amb la que comentava fa poc a Nigth moves perquè la seva versatilitat, la capacitat de fer creïbles personatges del tot oposats és indubtable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.