Veig The Caine Mutiny el film dirigit per Edwart Dymitrik i produït, cosa aquí més decisiva, per Stanley Kramer. La pel·lícula explica la història d'un motí en un vaixell de guerra a la segona guerra mundial. Se'ns diu al començament que no hi havia hagut cap a la marina de guerra americana, tot i que si hi hagué un precedent llunyà. No em semblà una gran pel·lícula, en part perquè tota ella s'explica a partir de la l'experiència d'un personatge no gaire interessant, el jove alferes que té el Caine com primer destí. Tampoc em va agradar gaire la banda sonora del llegendari Max Steiner, que em semblà del tot equivocada. És evident que un film d'aquestes característiques s'havia de fer sota la supervisió de la marina i aquesta va incidir en suavitzar alguns aspectes, com l'estat mental del capità Quegg, contra el qual s'amotinen els seus oficials. Tanmateix, el film em sembla que, ni que sigui sense voler, reflectix molt bé que la mediocritat és la condició necessària per a ser un bon militar. Tots els personatges de manera més o menys subtils tenen por a prendre decisions i sembla com si el paradís fos per ells el lloc on l'ordenança sempre funciona. El problema del jove, de fet, és sobretot el de tenir clar a qui obeir. El film és de 1954. Bogart ja era una llegenda i aquí feu una de les seves interpretacions més recordades, especialment en el moment del judici quan s'enfonsa enfront de l'interrogatori de l'advocat defensor, un José Ferrer també brillant (és el clip de més amunt). Van Johnson, un actor sempre competent però quasi mai brillant, és perfecte en el paper del poc decidit cap dels amotinats i, pel meu gust, el millor de la funció és Fred McMurray, un actor que sempre estava molt millor del que semblava a priori. Aquí és l'oficial de comunicacions, el més lúcid i també el més covard de tot el grup d'oficials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.