La distance

 

    S'ha representat dos dies al lliure de Gràcia, la distance una obra escrita i dirigida per Thiago Rodrigues del que l'any passat varem poder veure també dos treballs a Barcelona (la seva versió d'Hecuba. i el cor dels amants) La distance explica la història d'un pare i una filla. Tots dos havien estat molt units perquè la mare va morir quan la nena tenia dos anys. Ara hi ha una gran distància entre tots dos perquè el pare és a la terra (una terra que podem imaginar devastada doncs es parla de tres grans col·lapses patits i se n'espera un quart) i la filla al planeta Mart, doncs forma part del primer contingent enviat per colonitzar el planeta vermell. La idea del contingent es formar una nova humanitat que pugui fer tabula rasa. El pare ha d'assumir doncs que es tracta d'un viatge, en principi, sense retorn possible ni desitjable. Però allò que no pot acceptar és que una part del programa consisteix en esborrar els records del passat dels colonitzadors com a requisit per a fer l'esmentada tabula rasa. Intentarà doncs que la noia renuncii a la seva estada a Mart, encara que pel que s'explica tampoc estigui gaire clar el sentit de tornar a una terra moribunda.

    La distance ens parla doncs d'una distància física, però l'autor assenyala que aquesta és una metàfora de la distància emocional entre dues generacions, la més jove de les quals està impossibilitada de mantenir vincles amb el passat, per la incertesa del seu futur. L'escenari és una plataforma circular que està en moviment (més o menys ràpid) tota l'obra i els dos actors es situen sempre lluny de l'altre, perquè no hi ha pròpiament diàlegs (estan massa lluny) sinó intercanvi de missatges com els que ara fem amb els missatges de veu de Whatsapp encara que no parlem amb Mart. Separant hi ha un tronc d'arbre i una mena de roquer, formant un conjunt bell en la seva simplicitat. La filla és Alison Deschamps i el pare Adama Diop, un dels actors més carismàtics de l'escena francesa. Juga un paper important la cançó de Caetano Veloso, sonhos (es pot sentir al clip de més amunt) que tenia una significat especial doncs era un referent per tots dos ( la mare de la noia era brasilera). La darrera vegada que sona la filla ja no la reconeixerà ni de fet serà capaç de recordar l'idioma de la cançó. Vaig gaudir de la representació, però no em va interessar tant el tema ecològic o el problema intergeneracionaal com la qüestió de la tabula rasa (un ve d'on ve). Fins a quin punt podem assumir aquest esborrament del passat quan decidim o sentim que és imprescindible, en el sentit de condició necessària de canvis reals, altrament dits, revolucions? O, dit d'una altra manera, justifica la revolució el sacrifici de la nostra identitat més íntima? Mentre veia l'obra vaig recordar la casa eterna de Yuri Slezmine i la seva tesi de què el fracàs de la revolució soviètica va venir de no ser prou radical, d'haver mantingut masses coses de la cultura antiga. En el fons és aquest el tema de Dr. Zivago, la impossibilitat de preservar cap espai íntim mentre es viuen "temps interessants". (un dilema al que jo no m'he hagut d'enfrontar doncs el temps de la meva joventut i maduresa no fou interessant i ara que venen tampoc queda gaire espai íntim a preservar)