Hécube, pas Hécube

 Otis  no domina el llenguatge oral, aquí la seva mare explica com és el seu discurs.

        Hécube, pas Hécube ha estat presentada a l'edició d'enguany del crec. L'autoria de l'obra i la posada en escena és de Thiago Rodriges que ens ha portat el treball que va fer l'any passat amb la comèdie française. L'obra ens presenta un grup d'actors que han de representar la Hècuba d'Eurípides. Comencem amb el primer assaig del tor relaxat perquè queda molt temps per a l'estrena. No tothom però està tranquil. La protagonista Nadine vol acabar el més ràpid possible perquè ha de posar una denuncia pels maltractament patits pel seu fill, Otis, a una llar d'acollida per a nens autistes on ha estat ingressat. (el nom d'Otís és un homenatge a Otis Reding. Una de les seves cançons és coreografiada per tots els actors en un moment de la representació).A partir d'aquí veurem desenvolupant-se alternativament la investigació pels maltractaments patits pel nen i la lectura i els assaigs de l'obra. Tot es basa doncs en un joc de miralls que jo he trobat molt encertat. El repartiment dels papers facilita aquest joc. Així Denys Podalides fa d'Agamèmnon, el cap grec on Hècuba dirigeix els seus precs de justícia, i el fiscal encarregat de la investigació. Loïc Corbery és Polimestor, l'infame assassí del fill d'Hècuba quan era el seu hoste, i el secretari general d'estat encarregat de la protecció de la infància. Altres quatre actors són a la vegada el cor i personatges implicats en la investigació. Nadine és Elsa Lepoivre, meravellosa actriu, tot i que la representació deixa clar que la gent de la Comédie Française segueixen essent indiscutiblement una elit i també, que, com la meva amiga Joana té clar, per fer tragèdia no s'ha de tenir por a cridar i a cridar molt fort, cosa que aquí no sempre tenim del tot clar.

        L'obra es fonamenta en un paral·lelisme entre Hècuba, la dona que pateix tota mena de maltractaments en la persona dels seus fills per una guerra de la que no té cap mena de culpa i Nadine que pateix també mitjançant pel seu fill a causa d'una condició patològica de la que no responsable. El paral·lelisme es fa explícit quan veiem inserits els versos d'Eurípides a la representació de la investigació desenvolupada. Em sembla del tot encertada la comparació entre els motors de la tragèdia, els deus de l'Olimp, i l'estat actual. Si més no coincideixen en dues coses: una amoralitat bàsica, tot i que de vegades la intenció dels deus o de l'estat pugui ser bona, i estar molt lluny de la omnipotència. Els deus grecs estaven sotmesos al destí i l'estat modern a les restriccions pressupostàries que permeten obrir una llar per a nens autistes però sense personal qualificat. Allò coincident també però és la impotència de Nadine, Hècuba o qualsevol de nosaltres envers el seu poder.