El buen mal

 

    Llegeixo el buen mal de l'escriptora argentina Samanta Schweblin. El llegeixo perquè en una recensió del llibre s'afirma que els seus contes són equiparables als de J.L. Borges. Això em motiva, però posant de manera inexorable el fonament d'una decepció. No és que consideri impossible que algú pugui escriure contes superiors als borgians, el que sí és del tot impossible és que cap recull de contes em pugui fer la impressió que em causà el primer dels llibres que vaig llegir de Borges (Ficciones, l'any de gràcia de 1979). Certament, això tampoc té gaire importància. Sense entrar en comparacions, de fet supèrflues. Scheblin és una molt bona escriptora des del meu punt de vista, de les que sap utilitzar el llenguatge per fer-se amb el lector, però la seva temàtica no em recorda especialment a Borges. Borges era intel·lectualment un escèptic, cosa que no es reflecteix als contes de Schweblin on la vulnerabilitat sempre es mostra com fonament de certesa. També mostra una gran habilitat en la composició de personatges. El conte que més m'ha agradat i que més tensió m'ha causat és el quart, el ojo en la garganta, on el narrador és un nen que ha patit una traqueotomia després que el seu pare no se n'adonés que s'havia empassat una pila i la tingué tres dies en el seu interior., una narració que funciona com a relat d'intriga i descripció d'un trauma de la mena que no es deixen superar.,