Matar el chino

    Per la meva condició de fill, més o menys, del Raval, (deia Max Aub que un és del lloc on va fer el batxillerat, en el meu cas el Milà i Fontanals a la plaça Folch i Torres on havia estat la presó de dones abans de la guerra) faig un parèntesi a d'altres lectures per llegir Matar el chino, la tesi doctoral de Miquel Fernández. El llibre comença amb una descripció del procés d'urbanització del barri, i segueix amb un estudi de camp de la població del carrer Robadors en el temps immediatament anterior a l'obertura de la nova filmoteca. Allò que ens explica del passat m'era més o menys conegut. Més útil m'ha resultat la crònica del que ha passat a aquest segle. Coses que en molt casos havia llegit als diaris, però que no sempre connectem com caldria. Del llibre en trec tres conclusions que vull retenir: la primera és com la la imatge més habitual del barri s'ha construït obviant la diferència real entre la noció de proletariat i lumpenproletarietat. El barri era proletari però es definia, més enllà de les rondes, només pel caràcter lumpenproletari. Així resulta entre entendridor i escandalós veure com un dels màxims responsables de la reforma, Martí Abelló, comentava sorprès que la major part de la gent que estava desnonant era normal. La segona és que malgrat el soroll les diferències entre esquerra i dreta a la pràctica acaben sent molt poques: les mateixes polítiques de control i ordre es justifiquen amb retòriques diferents, de regeneració i higienització en el cas de l'esquerra. La tercera és que encara queda molt per escriure i explicar sobre la corrupció inherent a aquests processos d'urbanització i regeneració.