Ai! La misèria ens farà feliços és l'obra de Gabriel Calderón que ha estat representant el lliure aquestes vacances. L'obra es situa en un futur en el qual la robòtica i la IA predominen, cosa que ha afectat el teatre de tota la vida. Ja no calen actors i els que abans eren actors es limiten ara a fer de tècnics supervisors de robots que són els que interpreten. Aquesta és la situació dels tres protagonistes fins que la seva rutina és interrompuda per la presència d'una jove que els ha localitzat i vol veure actuar actors de debò (tot i assumir que els actors de debò, sempre actuen malament). L'altre detall rellevant és que tots ells estan sotmesos a procediments externs de regulació de les emocions, que no semblen funcionar massa bé.
Com crec que la resta del públic present, m'ho vaig passar molt bé, malgrat que la trama em resultés confusa i el final se'm feu poc clar. En un món on predomina la simulació, potser el d'actor és, si ho pensem bé, un dels oficis més vulnerables, perquè els actors mai no han fet altra cosa que simular. Potser per això, més interessant que la trama en sí mateixa, em va semblar la reflexió, quasi sempre molt irònica, sobre els mecanismes d'actuació actoral. Això ja era molt així en l'anterior obra de Calderón, la molt reconeguda Història d'un senglar. Repeteix Joan Carreras que junt amb Pere Arquillué i Laura Conejero són els tres actors veterans. L'obra els dóna moltes oportunitats de lluïment que aprofiten completament. Segurament, era molt més complicat el paper de la noia jove, Daniela Brown, que els ha de donar la rèplica i cal dir que està del tot a la seva alçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.