Nebraska

     Reveig l'altra tarda Nebraska. No l'havia vist des de la seva estrena quan em va agradar molt i aquesta segona visió molts anys després no m''ha decebut en absolut. En el seu moment, el que em va dur al cinema fou sense dubte la presència de Bruce Dern, una presència important al cine dels seixanta i els setanta sempre com a actor secundari. Aquí, per variar, era el protagonista, cosa que en el seus temps més actius només havia estat en l'únic film de Douglas Trumbull, Silent running. El film semblava una mena de comiat, tot i que no ha estat l'últim i que Dern està ben viu. Li suposà el premi d'interpretació del festival de Cannes. Possiblement de manera merescuda, Dern transmet perfectament els sentiments contradictoris que desperta el personatge, obstinació i vulnerabilitat, inconsistència i dignitat, però no és menys brillant el treball de l'altre actor que assumeix ser el seu antagonista, Will Forte.

    La pel·lícula explica la història de Woody Grant un home molt gran amb senyals de demència que es deixa convèncer per una publicitat fraudulenta que li fa pensar que ha guanyat un millió de dolars, que ha de recollir a la ciutat de Lincoln, Nebraska, a uns 2000 kilometres de casa seva. Intenta anar a peu (ja no pot conduir) però sempre és aturat per la polícia i el seu fill petit David (Will Forte) decideix conduir-lo en gran part per retardar l'acord de la seva mare i el seu germà gran d'internar Willy en una residència. David no té precisament una vida meravellosa. Ha trencat la relació amb la seva parella, sense saber gaire que ha passat, i la seva feina de venedor d'electrònica no és res de l'altre mon.

    La pel·lícula és en essència una road movie i la història de com aquest fill descobreix qui és un pare amb el que sempre havia viscut però al que mai no havia entès. Aquest descobriment estarà facilitat per que el seu trajecte els fa passar per Hathworne, la ciutat d'on prové la família i on encara hi són quasi tots els germans, vius, de Woody (el clip de més amunt mostra la reunió familiar). En només dos dies David aprendrà més coses sobre Woody de les que havia sabut en la resta de la seva vida.

    El director Alexander Payne va prendre una decisió arriscada fent el film amb blanc i negre i donant-li un ritme fluent però pausat que recordà el de clàssics com Ford, estant animada d'un sentit de l'humor de vegades, fi, quan David mostra el seu escepticisme, d'altres vegades més estridents, amb les rememoracions de la mare, Payne ens ofereix una història d'aprenentatge i reconeixement on acaba fent-se palès que estimar és molt més important que jutjar o que tenir raó i, simultàniament, ofereix un retrat tendre i dur de la part del seu país que ha perdut, potser de manera irreversible el futur, i que somnia amb un passat quan tots els cotxes eren americans i funcionaven per sempre, encara que ara estiguin del tot espatllats. La vaig veure en una sessió familiar junt amb el meu germà que aquí diu la seva, establint una comparació del tot oportuna amb el Quixot.