La Cataluña populista

 

    La Cataluña populista fou la tesi doctoral d'Enric d'Ucelay. El sots-títol descriu amb precisió la temàtica "imagen, cultura y política en la etapa republicana" Aparegué i fou publicada el 1981 però no va tenir gaire difusió en gran part perquè la imatge del llibre no coincideix gaire amb el relat nacionalista sobre el període i el llibre no té cap voluntat d'idealitzar-lo. La versió que he llegit és una reelaboració del 2024 és a dir posterior al procés. En tot aquest temps el terme populisme ha variat el sentit amb que l'autor l'emprava, doncs ell es referia bàsicament als models hispanoamericans, o el nord-americà de finals del XIX. Ucelay parla d'una història social, cosa que vol dir molts menys centrada a la dimensió ideològica. Això és clar si examinen els doc actors principals de la Catalunya republicana. D'una banda, la CNT, el sindicat d'ideologia anarquista amb més afiliats, allò en que insisteix Ucelay és que estar afiliat no implica efectivament tenir la ideologia del sindicat, especialment en les seves versions més extremes. Cal recordar que en un temps on ni hi havia gairebé res del nostre estat de benestar, estar sindicat responia a necessitats molt pràctiques. D'altra banda, ERC era un partit d'afiliació indirecta en gran part. No s'afiliaven només persones, sinó també entitats. Això permetia un gran arrelament per tot el país, però feia inevitable una pluralitat potser més gran del que caldria esperar. Tant en un cas com en un altre, el recurs a les presumptes ideologies deixa masses coses per explicar. D'altra banda entendre perspectiva social passa per copsar el fet que Catalunya era la part més industrialitzada d'Espanya però això no volia dir que fos una societat industrial en el sentit modern, burgés- capitalista del terme. En gran part del país, el model industrial era un empresa molt petita (l'exemple més clar és el barri de Gràcia) i on això passava la gent, patrons i obrers, no vivia gaire lluny, ni de manera tan diferent. Això explica que la permeabilitat fos real i que tingués un sentit la pretensió d'una gran part de l'ERC de fer-se seva la CNT. El fil amb el que Ucelay explica el període passa en gran part per seguir aquest desig que no es va realitzar. Si les ideologies no comptaven gaire llavors el que quedaven era una idea una mica difusa de defensa de les classes populars que en un cert moment va poder ser suportada per la presència d'un lider carismàtic, Francesc Macià.

    Sense entrar en detalls em sembla que el llibre és interessant per desfer mites com els de l'oasi català. És cert que la lliga feia el paper d'oposició lleial, però també que en aquell moment no tenia ni de bon tros el control de la dreta. També qüestiona la visió diguem-ne més o menys predominant des de l'independentisme. La Catalunya de 1930 era molt més diferent de l'Espanya dels anys trenta , que no pas la Catalunya de la dècada passada d'Espanya. Catalunya tenia una estructura social diferent i un sistema de partits del tot independent de l'espanyol, tanmateix el separatisme real sempre fou del tot minoritari i mai no comptà amb cap possibilitat reial. També és molt interessant la narració de la història del PSUC, el qual a diferència de tots els altres partits comunistes estava construït integrant la concepció del front popular en ell mateix.

    Personalment el llibre m'ha servit per constatar la deshonestedat d'alguns pensadors catalans del nostre ntemps, capaços de fer discursos sobre el populisme, però deixat del tot al marge els moviments que ens varen dur a la crisis del 2017. De fet, a mi se'm fa difícil i quasi impossible pensar en alguna mena de nacionalisme que no sigui populisme, la qual cosa tampoc du inexorablement a una condemna del nacionalisme. La perspectiva d'Ucelay no desqualifica aquesta postura, el problema de la qual, des del meu punt de vista, no és tant les seves finalitats com els seus mitjans, especialment, el recurs al sentiment i la sensibleria, cosa de la que sí hi ha molts exemples a la Catalunya dels anys 30 i a l'actual.