Lets'make
love fou la penúltima pel·lícula de Marilyn Monroe i la última
comèdia, genere al qual estava més associada. El protagonista de
la història és un home immensament ric anomenat Jean Marc Clement
que un dia va a veure els assajos d'una obra d'una companyia menor
on la seva figura és satiritzada. Al teatre es queda captivat per
l'estrella de companyia, òbviament Monroe, i és confós amb un dels
aspirants a fer el seu paper. Decideix seguir l'equívoc per
guanyar-la noia, la qual té una idea molt pobre de la figura de
Clement. Des d'aquí es desenvolupa la trama del film. En el seu
moment n va tenir un exit discret i no va ser apreciat per la
crítica. Monroe no estava especialment interessada i quasi tots els
actors principals als que se'ls va oferir el paper ho van refusar. El
primer, pel qual el film estava escrit fou Gregory Peck, però també
Charlton Heston o Rock Hudson. Clement fou finalment Yves Montand que
feu tota el rodatge treballant amb llenguatge fonètic, cosa que ell
pensa limità molt la seva actuació. Monroe en canvi, més enllà de
que tots dos s'enrollesin, va estar molt satisfeta de treballar amb
un prestigiós actor europeu. En la mesura que els actors americans
participaven a la cultura del país no em resulta estrany el seu
refús al guió del film, molt allunyat de l'esperit de la comèdia
americana. Aquí, el poder dels diners fa irrellevant tota
consideració sobre la maduració dels personatges. En aquest sentit,
el film reflecteix un temps molt més cínic i no acaba de seguir una
línia apuntada, però no resseguida, del tot quan Clement se n'adona
que la relació amb la noia li permet veure una dimensió d'ell mateix
amagada pel personatge amb el que tots l'identifiquen. Peck es basa
en refusar el film en la poca qualitat del guió. El fet però és
que un director com Cukor podia anar més enllà del guió i per
això deixa tanmateix bones escenes com la protagonitzada per Milton
Berle en el teatre, la qual mostra perfectament que la clau per
trobar alguna cosa graciosa és que els altres pensin que és
graciosa. (jo ha tingut aquest diàleg amb els meus alumnes moltes
vegades parlant de la diversió) i el clip de més amunt que és a la
vegada la millor escena musical rodada per Monroe i la segona
aparició més espectacular d'una dona en un film (el primer lloc
indiscutible és per a Cyd Charisse en Singing in the rain)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.