Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 11 de juliol del 2026

Let's make love


 

        Lets'make love fou la penúltima pel·lícula de Marilyn Monroe i la última comèdia, genere al qual estava més associada. El protagonista de la història és un home immensament ric anomenat Jean Marc Clement que un dia va a veure els assajos d'una obra d'una companyia menor on la seva figura és satiritzada. Al teatre es queda captivat per l'estrella de companyia, òbviament Monroe, i és confós amb un dels aspirants a fer el seu paper. Decideix seguir l'equívoc per guanyar-la noia, la qual té una idea molt pobre de la figura de Clement. Des d'aquí es desenvolupa la trama del film. En el seu moment n va tenir un exit discret i no va ser apreciat per la crítica. Monroe no estava especialment interessada i quasi tots els actors principals als que se'ls va oferir el paper ho van refusar. El primer, pel qual el film estava escrit fou Gregory Peck, però també Charlton Heston o Rock Hudson. Clement fou finalment Yves Montand que feu tota el rodatge treballant amb llenguatge fonètic, cosa que ell pensa limità molt la seva actuació. Monroe en canvi, més enllà de que tots dos s'enrollesin, va estar molt satisfeta de treballar amb un prestigiós actor europeu. En la mesura que els actors americans participaven a la cultura del país no em resulta estrany el seu refús al guió del film, molt allunyat de l'esperit de la comèdia americana. Aquí, el poder dels diners fa irrellevant tota consideració sobre la maduració dels personatges. En aquest sentit, el film reflecteix un temps molt més cínic i no acaba de seguir una línia apuntada, però no resseguida, del tot quan Clement se n'adona que la relació amb la noia li permet veure una dimensió d'ell mateix amagada pel personatge amb el que tots l'identifiquen. Peck es basa en refusar el film en la poca qualitat del guió. El fet però és que un director com Cukor podia anar més enllà del guió i per això deixa tanmateix bones escenes com la protagonitzada per Milton Berle en el teatre, la qual mostra perfectament que la clau per trobar alguna cosa graciosa és que els altres pensin que és graciosa. (jo ha tingut aquest diàleg amb els meus alumnes moltes vegades parlant de la diversió) i el clip de més amunt que és a la vegada la millor escena musical rodada per Monroe i la segona aparició més espectacular d'una dona en un film (el primer lloc indiscutible és per a Cyd Charisse en Singing in the rain)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.