axioma platònic

Després de gairebé trenta anys de feina i quaranta de seguir la, diguem-ne, actualitat cultural m’atreveixo a proclamar un segon axioma platònic, perquè ell fou el primer en veure-ho, molt més segur i introntollable que el primer: tots els nens malcriats, de grans, es fan relativistes.

The Florida project

The Florida project el film de Sean Baker, és una història sobre la part més negra i amagada del somni americà. Tot i que no tenia gaire referències quan la vaig veure em sembla que és un film que val la pena per tres raons. La primera és la facilitat i l'elegància amb la que defuig el risc que sempre té filmar amb nens. Baker assoleix una interpretació dels nens convincent i gens empallegosa. En segon lloc, retrobar Willem Dafoe un senyor que no només és un bon actor sinó un tipus entranyable d'aquests que ara estan envellint amb nosaltres. El seu registre en aquest film no és el seu més habitual, una mica semblant en tot cas al d'Aflicció, però se'n surt molt bé amb un personatge que permet equilibrar moralment la història. En tercer lloc per il·lustrar perfectament l'aporia que cada any acabo plantejant-me amb els meus alumnes des de la discussió de la República platònica, tots els defectes de la institució familiar, i la pel·lícula ens mostra una de ben defectuosa, costa molt de pensar que n'hi hagi una alternativa millor.

xerrades de cafè

Dijous passo tota la tarda amb en JSC. Parlem de l'únic tema que li interessa i del que jo aquí no vull parlar. Però mai he tingut una sensació tan paradoxal de poder estar amb algú d'acord en tot i ensems en total desacord. Del nostre temps anem al passat i parlem del polític català més important de la segona restauració. Ara potser no hi ha gaire a discutir objectivament, però si el significat últim, si fou una desgràcia sobrevinguda a aquest país tan dissortat o, com jo em penso, d'alguna manera l'expressió fidel del que el país pot donar de sí. En mig una frase del president que cal retenir, “és millor tenir al marge els funcionaris, perquè és gent que no agraeix res”. Potser una mera anècdota o potser el programa de la nova república. En tot cas una sentència quasi tan sucosa, com la que vaig sentir d'un alt càrrec no fa gaire, tot justificant una arbitrarietat, “aquest és un país de persones, no de lleis”. Tots dos però estiguérem en això d'acord, és fins i tot preferible un país amb males lleis que no pas un país sense lleis però amb “bones” persones.

Stephan Zweig

Vor der mörgenrote és el títol del film de Maria Schrader que condensa en sis episodis l'exili americà de Stephan Zweig que va concloure amb el seu suïcidi a la ciutat brasilera de Petrópolis. Schrader ha fet una bona pel·lícula, fonamentalment pel to gairebé documental i la consegüent manca de dramatització. El suïcidi de Zweig no es presenta com la culminació d'un procés emocional, com seria allò més usual en una narració que culmina amb un fet d'aquesta mena, sinó que, després d'allò mostrat, el fet luctuós sembla més aviat reflectir una deducció que es segueix necessàriament d'unes premisses. Potser el moment on això s'expressa amb més brillantor és en l'escena final quan veiem com són descoberts els cadàvers i es llegeix el testament mentre el seus cos i el de la seva dóna romanen fora de pla, fins gairebé el final quan veiem el seu reflex en el mirall de l'armari.

En el temps que Zweig estigué exiliat no va escriure massa: una petita novel·la sobre escacs i la seva autobiografia Die welt von gestern. Vaig llegir aquest llibre fa quinze anys i recordo poc el contingut, sí la impressió de forta melangia que despertava per un temps que havia passat avall de manera irreversible. Crec que llavors estava d'acord i si ara ho rellegís, ho estaria més. Zweig va veure passar avall la gran civilització europea de manera ell sentí com irreversible i de manera no menys irreversible, jo en veig passar les escorrialles. El llibre fou un descobriment perquè jo no havia llegit res prèviament i recordava només el nom de l'autor de la llista de la col·lecció Austral, aquells llibre que essent nous ja semblaven vells.

Tanmateix aquest any a més de la pel·lícula he tingut una molt bona ocasió de fruir de l'ofici de l'escriptor vienès. El juliol al lliure es va representar la versió de Complicite de la seva novel·la llarga, de fet l'única, das ungeduld des herzens. El muntatge em va semblar brillant, com generalment ho són els treballs d'aquesta companyia, però després de veure l'obra vaig llegir-me la versió catalana de la novel·la i certament ha estat de les que més he gaudit des de fa temps. La novel·la compleix el requisit de no caure mai de les mans, però a més constitueix una de les millors il·lustracions narratives d'una teoria filosòfica. En un altre temps i amb alumnes motivats per la literatura seria una experiència apassionant i enriquidora llegir simultàniament aquesta novel·la i la Genealogia de la moral. No es pot explicar millor el verí de la compassió que Nietzsche s'esforçà en mostrar.

Moby Dick al Goya

Com molts altres moments de joia literària de la meva vida, li dec a J. L:.Borges el descobriment de Melville. Ni als cursos de literatura que vaig fer, ni a les recomanacions dels domèstics, o no tant, maîtres à penser del moment es feia mai algun esment d’aquest autor, que, d’entrada ,semblava un mer escriptor de novel·les d’aventures. Vaig llegir-me la traducció catalana d’ Oliver i després em vaig donar el plaer de la relectura anys després. Segurament no és prou, però temps hi ha el que hi ha. Per això tenia marcat en vermell des de fa mesos en el calendari el dia que hi aniria veure la versió teatral protagonitzada per Josep Maria Pou i certament no n’he sortit decebut, Tinc algunes dubtes sobre l’adaptació de Cavestany, perquè no sé si els espectadors que no hagin sigut lectors de la novel·la poden seguir-la del tot. De fet, no sé fins a quin punt això es pot fer d’una forma que  no resulti d’una manera o altra incompleta. L’escenografia en canvi sent relativament austera és prou eficaç per esperonar la imaginació de l’espectador. El centre de l’obra és beró aquest  Ahab que li dóna Pou l’oportunitat de fer un paper de gran lluïment. Bé tota l’obra em semblen commovedora el crescendo de l’escena final amb la seva fallida caça de la balena blanca. Pou fa una encarnació colpidora, i així ho va reconèixer el públic, de tot dolor inherent a la condició humana que potser vol expressar el personatge d’Ahab. L’obra no comet l’error de la pel·lícula de Huston, notable en molts aspectes però també banalitzadora  en forçar una lectura atea que no contradiu l’obra però que no és l’única possible i que sobre tot en el fons apel·la a una concepció banal de la mateixa noció de Déu, molt més banal que la de la tradició puritana on la frontera entre Déu i el dimoni, com s’esdevé a la novel·la i aquesta adaptació, resulta molt més difusa

sobre llengües

A classe d'italià la professora de manera entusiasta ens intenta donar pautes per tal de superar l'examen. Insisteix en prendre cura de la puntuació. Penso en quan de temps fa que no trobo una puntuació decent en els escrits dels meus alumnes. Crec que per un català, la dificultat més gran per a estudiar italià és, paradoxalment, la semblança del vocabulari que no t'incentiva a parar massa esment. Però això només és així si coneixes una mica del vocabulari català o castellà. Si el teu castellà o català és pobre surt més a compte parlar en anglès si et passegés per la península itàlica, com fan els alumnes que he tingut en aquestes ocasions. El tema de les llengües cada cop és més desolador. Als meus primers anys de feina, quan els alumnes feien COU, la matèria que tots aprovaven encara que el curs hagués anat malament eren el català i el castellà. Els terrors dels alumnes eren específiques com química, matemàtiques o física. No ha pujat el nivell d'aquestes assignatures però ara no són tan problemàtiques. Les que donen el nombre més alt de suspesos i que sovint suposen problemes insalvables pels alumnes són precisament el català i el castellà. La desaparició de la lectura com a activitat més o menys ordinària és un fet innegable de conseqüències inapel·lables. En el nostre cas el fet d'haver d'aprendre dos idiomes quan seriosament no s'utilitza cap no és cap ajut. No penso que el castellà mitjà dels meus alumnes sigui pitjor que els de Medina, però pels que tenen dificultats ho tenen força més malament. El fet és que tot i que no hagi plogut gaire, la immersió es va pensar en un context cultural que des de llavors ha canviat radicalment i que ningú ho ha meditat a fons. Cosa que s'hauria de fer si fos possible, que no ho és, perquè és impossible qualsevol diàleg amb les institucions, diguem-ne hegemòniques, sense l'afirmació entusiasta del dogma de l'èxit educatiu del sistema català.

cantant sota la pluja

És del tot tòpic, evidentment, però quan m’envaeix la tristesa i fins i tot s’anuncien sentiments depressius m’agrada veure un musical. No pas qualsevol; en realitat no em quedaria amb massa més de mitja dotzena, però en tinc prou. Ahir a la filmo feien no pas un musical, sinó el musical, singing in the rain, i a més no tenia cap reunió programada de cap mena a l’institut, la qual cosa ja és en si mateixa un motiu de joia, així que em vaig anar cap el raval. Sobre la pel·lícula, s’ha escrit molt i  no crec que hi pugui afegir gaire cosa. Potser recordar que l’origen de tot plegat era, en principi, fer un musical on es cantessin unes cançons ja velles. Tampoc crec que s’hagi subratllat gaire l’esplèndid treball que fa Jean Hagen. Tanmateix, els meus sentiments veient el film varen ser contradictoris, perquè només iniciada la pel·lícula vaig recordar que a més d’una de les millors pel·lícules de la història per a molts, singing in the rain era la pel·lícula preferida del meu pare.

El meu pare va deixar l’escola abans de complir els tretze anys, en canvi jo no n’he acabat de sortir mai. Les nostres experiències han estat diferents i  moltes no les varem compartir. Però ell i la mare, em van transmetre l’amor al cine, i en concret a un cert cinema que ara ha estat considerat com a clàssic, però que per ells tenia poc de clàssic. Malgrat tot el record aquest cop no va fer tornar la tristesa, sinó que em vaig sentir millor en saber que estava fent alguna cosa que a ell li agradava fer. No ens coneixem a nosaltres mateixos i em sorprèn encara comprovar el molt que el recordo.

diari

Fora d'anar al cine la veritat és que hi ha ben poques coses que em vinguin de gust o que sigui capaç de fer. Han vingut temps de massa grisor. Avui llegia al diari local, les perspectives per la propera festa i no cal insistir, l'atmosfera quan més va, es més irrespirable. I tanmateix, tampoc s'endevina cap lloc que pugui ser el que el nord era per a Espriu. La filosofia del país sempre ha tingut poca vida, però ara ja ja no li trobo cap pols. Podria refugiar-me a la feina i no és que sigui impossible fer alguna cosa que pugui tenir interès filosòfic. Els temes de la filosofia no han perdut atractiu ni poder de seducció. El problema és fer alguna cosa fora del model de parlar per parlar. Hom ha repetit molt que no hi ha temes filosòfics sinó enfocament filosòfic de temes. Però la inversa és certa igualment, sense una certa disposició de l'atenció i l'enteniment tot tema és banal. Si considerem que un professor de filosofia ha de ser transmissor d'un corpus cultural ben determinat, llavors la situació és més difícil perquè el grup d'alumnes que no són capaços de llegir un text és sense dubte el predominant. Només ens queda, per salvar algú, valorar la intenció.