xerrades de cafè

Dijous passo tota la tarda amb en JSC. Parlem de l'únic tema que li interessa i del que jo aquí no vull parlar. Però mai he tingut una sensació tan paradoxal de poder estar amb algú d'acord en tot i ensems en total desacord. Del nostre temps anem al passat i parlem del polític català més important de la segona restauració. Ara potser no hi ha gaire a discutir objectivament, però si el significat últim, si fou una desgràcia sobrevinguda a aquest país tan dissortat o, com jo em penso, d'alguna manera l'expressió fidel del que el país pot donar de sí. En mig una frase del president que cal retenir, “és millor tenir al marge els funcionaris, perquè és gent que no agraeix res”. Potser una mera anècdota o potser el programa de la nova república. En tot cas una sentència quasi tan sucosa, com la que vaig sentir d'un alt càrrec no fa gaire, tot justificant una arbitrarietat, “aquest és un país de persones, no de lleis”. Tots dos però estiguérem en això d'acord, és fins i tot preferible un país amb males lleis que no pas un país sense lleis però amb “bones” persones.