Com molts altres
moments de joia literària de la meva vida, li dec a J. L:.Borges el descobriment
de Melville. Ni als cursos de literatura que vaig fer, ni a les recomanacions
dels domèstics, o no tant, maîtres à penser del moment es feia mai algun esment
d’aquest autor, que, d’entrada ,semblava un mer escriptor de novel·les d’aventures.
Vaig llegir-me la traducció catalana d’ Oliver i després em vaig donar el plaer
de la relectura anys després. Segurament no és prou, però temps hi ha el que hi
ha. Per això tenia marcat en vermell des de fa mesos en el calendari el dia que
hi aniria veure la versió teatral protagonitzada per Josep Maria Pou i
certament no n’he sortit decebut, Tinc algunes dubtes sobre l’adaptació de
Cavestany, perquè no sé si els espectadors que no hagin sigut lectors de la
novel·la poden seguir-la del tot. De fet, no sé fins a quin punt això es pot
fer d’una forma que no resulti d’una
manera o altra incompleta. L’escenografia en canvi sent relativament austera és
prou eficaç per esperonar la imaginació de l’espectador. El centre de l’obra és
beró aquest Ahab que li dóna Pou l’oportunitat
de fer un paper de gran lluïment. Bé tota l’obra em semblen commovedora el
crescendo de l’escena final amb la seva fallida caça de la balena blanca. Pou
fa una encarnació colpidora, i així ho va reconèixer el públic, de tot dolor
inherent a la condició humana que potser vol expressar el personatge d’Ahab. L’obra
no comet l’error de la pel·lícula de Huston, notable en molts aspectes però
també banalitzadora en forçar una
lectura atea que no contradiu l’obra però que no és l’única possible i que
sobre tot en el fons apel·la a una concepció banal de la mateixa noció de Déu,
molt més banal que la de la tradició puritana on la frontera entre Déu i el
dimoni, com s’esdevé a la novel·la i aquesta adaptació, resulta molt més difusa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.