Stephan Zweig

Vor der mörgenrote és el títol del film de Maria Schrader que condensa en sis episodis l'exili americà de Stephan Zweig que va concloure amb el seu suïcidi a la ciutat brasilera de Petrópolis. Schrader ha fet una bona pel·lícula, fonamentalment pel to gairebé documental i la consegüent manca de dramatització. El suïcidi de Zweig no es presenta com la culminació d'un procés emocional, com seria allò més usual en una narració que culmina amb un fet d'aquesta mena, sinó que, després d'allò mostrat, el fet luctuós sembla més aviat reflectir una deducció que es segueix necessàriament d'unes premisses. Potser el moment on això s'expressa amb més brillantor és en l'escena final quan veiem com són descoberts els cadàvers i es llegeix el testament mentre el seus cos i el de la seva dóna romanen fora de pla, fins gairebé el final quan veiem el seu reflex en el mirall de l'armari.

En el temps que Zweig estigué exiliat no va escriure massa: una petita novel·la sobre escacs i la seva autobiografia Die welt von gestern. Vaig llegir aquest llibre fa quinze anys i recordo poc el contingut, sí la impressió de forta melangia que despertava per un temps que havia passat avall de manera irreversible. Crec que llavors estava d'acord i si ara ho rellegís, ho estaria més. Zweig va veure passar avall la gran civilització europea de manera ell sentí com irreversible i de manera no menys irreversible, jo en veig passar les escorrialles. El llibre fou un descobriment perquè jo no havia llegit res prèviament i recordava només el nom de l'autor de la llista de la col·lecció Austral, aquells llibre que essent nous ja semblaven vells.

Tanmateix aquest any a més de la pel·lícula he tingut una molt bona ocasió de fruir de l'ofici de l'escriptor vienès. El juliol al lliure es va representar la versió de Complicite de la seva novel·la llarga, de fet l'única, das ungeduld des herzens. El muntatge em va semblar brillant, com generalment ho són els treballs d'aquesta companyia, però després de veure l'obra vaig llegir-me la versió catalana de la novel·la i certament ha estat de les que més he gaudit des de fa temps. La novel·la compleix el requisit de no caure mai de les mans, però a més constitueix una de les millors il·lustracions narratives d'una teoria filosòfica. En un altre temps i amb alumnes motivats per la literatura seria una experiència apassionant i enriquidora llegir simultàniament aquesta novel·la i la Genealogia de la moral. No es pot explicar millor el verí de la compassió que Nietzsche s'esforçà en mostrar.