The girl that got away

 Badant per you tube vaig trobar el clip de més amunt i no vaig poder deixar posar-ho. A hores d'ara hi ha un record molt viu d'Edith Piaf, perquè la culture c'est la culture. No fa gaire s'ha publicat una biografia de Billie Holiday, suposadament definitiva i que si més no mostra que tampoc ha estat oblidada. Judy no era inferior a cap de les dues artísticament, de fet era indubtablement la més completa, i la seva vida no és menys tràgica tot i que nominalment fou la estrella, però sobretot la víctima, de l'estudi més glamourós de Hollywood: la MGM. Fa anys al teatre Trafalgar de Londres recordo haver vist una bona recreació de la seva vida en format musical, però em sembla que fora del cercle anglosaxó pocs se'n recorden de la seva figura i és una pena.

Retorn a la filmo amb Joker

 

Ahir vaig anar al cine per primera vegada des de que som a la nova normalitat. Projectaven Joker a la Filmo. La veritat és que tenen raó els que parlaven de la seguretat de les sales i que era arbitrari el tancament del mes de juliol. El cine sembla molt més segur que al metro o a la major part dels restaurants on he estat aquest estiu. No és però una experiència del tot agradable veure una pel·lícula amb mascareta, especialment pels que també duem ulleres. La pel·lícula vista per segona vegada em segueix semblant boníssima per totes les coses que ja vaig explicar aquí l'octubre passat. Ja no som però a l'octubre passat i la visió per tant és una altra. La pel·lícula avui sembla menys distòpica o potser la distòpia n'ha esdevingut més real. La primera presentació d'un decadent Gotham, amb tot de comerços tancats, no estava gaire lluny de la caminada que vaig fer des de casa per arribar-hi a la filmo i la tesi social mostrada al film, que més enllà dels discursos oficials i de la retòrica, una part molt important de la ciutadania és defineix pel seu caràcter de completament prescindible, resulta un any després més evident. S'esdevé que ara estic llegint un llibre del psicoanalista italià Recaltati, el qual ha proposat substituir el caràcter paradigmàtic de la figura d'Edip per la de Telemàc, doncs a les nostres estructures familiars el pare castrador identificat amb la llei, ha estat substituït per un pare absent. Aquesta tesi resulta fàcil de relacionar amb el film de Todd Philips. El drama d'Arthur, joker, es pot considerar com el del seu fracàs en trobar aquest pare absent. Figura, la del pare, cercada no només al possible pare biològic, el plutòcrata Wayne, sinó al showman interpretat per De Niro, que a la seva primera aparició és mostra com el pare que ell imagina, i que el menystindrà tan cruelment com l'altre. Suposo però que la tercera vegada que la vegi, d'altres coses em cridaran l'atenció i podré contar-me un altra història, perquè Joker és un també un exemple, del tot atípic al nostre temps, d'allò que quan era jove anomenaven una obra oberta.

Notorious

 

Reveig fa poc Notorious. Feia molts anys que no la veia i el record no era gaire clar, perquè no era dels films del seu autor que havia vist intensivament. Recordava especialment les dues escenes que més han quedat a la història del cinema. El tràveling de la festa que acaba a la mà d’Ingrid Berman mostrant que té la clau del celler on hi ha l’ampolla que constitueix el McGuffin del film (és l’escena que descriu el clip de més amunt) i el petó entre Grant i Bergman del que Hitchcock es sentia molt orgullós  i que és una de les millors escenes d’amor de la història del cinema (també més amunt, mentre que a Casablanca, Bergman mai no m’ha fet del tot el pes, em sembla irresistible en aquesta pel·lícula). Més enllà del virtuosisme tècnic el film ofereix moltíssim  i Grant feu segurament el personatge més complex de la seva filmografia: d’una banda, és clarament l’heroi: un esforçat secret agent nord-americà esforçant-se en impedir que un grup de nazis exiliats al Brasil puguin construir  una bomba atòmica, però també un home amb una   moralitat que el fa capaç de prostituir la dóna que estima, la relació amb la qual en molts moments és de maltractament, sinó físic si psíquic.. L’arrel de conflicte és el puritanisme i el masclisme del que pensa que la que ha estat una meuca, ja ho és per sempre. La noia és una Ingrid Bergman esquinçada entre l’amor al seu pare nazi, unes conviccions democràtiques sinceres i una atracció absoluta per un senyor que potser no és del tot recomanable. Per acabar si tenim un bo que és essencialment tèrbol, cal un antagonista oposat, és a dir, el cap  dels nazis que és un senyor educat, simpàtic i commovedorament enamorat de la seva dóna,  Ingrid Bergman., que treballa pels seus enemic. L’actor en aquest cas era Claude Rains i potser el seu Sabastian no és tan recordat com el capità Reynaud de Casablanca, però personalment prefereixo aquesta composició comparable als altres dos grans dolent dels cine de Hitchcock,  James Mason a North by Northwest i Robert Walker a Strangers on a train.

Transparència

 

Quan Stanley Rosen vingué a Barcelona a començaments dels noranta, explicà que una de les claus últimes del pensament de Nietzsche es troba a la seva afirmació de què everything what is deep loves the mask. Potser llavors tenia raó, però ara després de tants anys de Facebook i les xarxes socials que l'han seguida, la seva evidència és aclaparadora

Escola i igualtat

 

Per la tele van traient gent perquè opini sobre l'inici del proper curs amb la funció, suposo, de què ningú no quedi sorprès pel colossal desgavell que ens tocarà viure. La gent vol que obrin les escoles, jo també, i s'insisteix en la importància de què romanguin obertes. Entre els tòpics adduïts es diu que les institucions educatives són un instrument fonamental per disminuir les diferències socials i aquí he d'arrufar el nas, perquè totes les dades disponibles mostren ben clarament que allò que fa l'escola és precisament el contrari. Quan els elements determinants són l'educació i l'ingrés dels pares, és clar que l'escola el que està fent es mantenir aquestes diferències. El fet objectiu no és discutible. Es poder fer, però, valoracions diferents. El punt de vista progressista i d'esquerres és que això és un fet puntual que es pot corregir, per exemple, jubilant professors especialistes, que és gent molt pesada, i fitxant psico-pedagogs. Pel contrari, jo crec que, en general, el manteniment de les diferències és la funció essencial de les institucions educatives des del seu origen. Més que el manteniment, la legitimació que a les nostres societats és essencialment meritocràtica. Són fets obvis però difícils de veure, perquè fent balanç he conegut molta gent que li agradava dir-se socialista o comunista, però molt poca que creies realment a la igualtat com un ideal de legítima realització. La diferència real en tot cas és el criteri en què ha de basar-se la jerarquia. Suposo que no podria ser d'una altra manera perquè a tot arreu la cultura en aquest punt consisteix a negar la natura, però especialment als tres últims segles a Occident on no hi ha hagut res més important que justificar el caràcter creixent d'aquesta desigualtat.

Vacances a Astúries

 

Fa uns anys com que l’Encarna sempre ha tingut la il·lusió d’una finestra de mar vaig estar mirant una casa a Astúries. Seguia el seu consell perquè el meu coneixement del país era nul. Després d’una setmana de vacances és mínim, però prou per saber que no estava errada. Atesa la devastació climàtica que ens espera, no menys improbable perquè ningú no en parli, Astúries, on mai hem sobrepassat els vint i quatre graus, aquesta setmana, sembla un lloc ben plausible.  A més, la costa ha estat preservada i no es veuen les ridiculeses desfiguradores del nostre literal. El futur és molt complicat perquè masses coses, de fet gairebé no res, depenen d’un mateix, però Astúries em sembla un lloc a considerar, especialment sí. com malauradament em temo, Barcelona, l’únic lloc que m’interessa del país, entra en  el procés de decadència, al qual semblen abocar-nos la indigència política i les males perspectives econòmiques.

Seria una decisió complicada perquè tot i que racionalment és clara, els sentiments s’hi oposen  i , comptat i debatut, mai no actuem com si la raó fos important. A Barcelona hi  són els meus records i gairebé tots els meus amics. Els amics són una cosa important a la vida. De les que més.  Aquesta setmana l’he compartida amb el JSP, el noi que seia darrera meu a l’aula del 1rD de BUP del curs 76-77  al Milà i Fontanals, i amb en JRP què vaig conèixer dos anys després , però que es coneixia amb l’altre des que els varen seure junts als salesians de Rocafort a primer de primària. Conservar una amistat durant quaranta anys i escaig és de les coses que et permeten sentir optimista els dies que no es té gaire feina i et venen ganes de fer una mica de balanç del que ha estat la teva vida. Crec que el sentiment ha estat compartit i per tant la convivència ha estat perfecte. Suposo que perquè tot i haver pres algunes opcions ben diferents i de tenir vides i pensament relativament diferents, compartim una consciència clara de la poca importància de qualsevol diferència.

En aquestes circumstàncies el viatge ha estat molt més de badar que no par de fer turisme en sentit intensiu i professional; l’opció més relaxant i la que et deixa més excuses per tornar-hi.  Cal fer esment però de des edificis únics a Europa, per la seva antiguitat i bellesa, San Miguel del Lillo i Santa Maria del Naranco, tot dos anteriors al romànics. La platja que veieu al damunt  és la de Poo, prop de Llanes. Els senyors fotografiats són els meus amics.

Visibilitat

Vaig ser injust parlant l’altre dia dels casals i per això vull tornar-hi. Tot i que les connexions econòmiques i ideològiques són paleses, no ho és menys la seva funció social i el fet que com explica aquí el Periodico, aquestes institucions estan servint de banc de proves del desgavell que ens vindrà a sobre quan s’obrin els centres educatius sense pla B, C o D, ni tan sols pla A. Colpeix la història que expliquen de la  Rosa i la impossibilitat del director de dir-li res i sobre tot el fet que pels que manen Rosa no és res, és com si no existís. Com és el cas, per exemple, dels firaires un grup de gents humil que no  poden fer cap mena de lobby i que no han rebut cap mena d’ajut per part de l’administració. Els mesos de confinament han estat una constant constatació d’aquest fet. Tots els missatges per anar passant ometien el fet de que hi ha alguna gent que no té casa i moltíssima que allò que té no és ben bé habitable. Això passa a tot arreu, però a Catalunya és molt greu perquè el que pensa diferent, essent molt generós en la utilització del mot pensar, no se li reconeix el dret a existir existeix.. En tot cas a tot arreu o no hi ha visibilitat del que està  per sota de la classe mitjana o, com explicava Owen Jones, està del tot deformada, això sí, mantenint la convenció absurda de què són classe mitjana gent que no arriba a final de mes. Bé demà me'n vaig a Asturies, a la tornada començare a pensar una  mica en el curs vinent i que Déu ens agafi confessats.

Els sonàmbuls

Bona part del juliol he estat llegint The Sleepwalkers de Christopher Clark una llarga crònica, el llibre comença amb el regicidi serbi de 1903, sobre com es desenvoluparen els esdeveniments que varen dur a la primera  guerra mundial. La seva prosa és àgil, tot i que la lectura no  és fàcil per la complexitat de  la situació i el gran nombre d’actors. Més o menys jo pertanyo a una generació que ha estat  educada amb la idea de la culpabilitat alemanya.  La idea de Clark és que però la culpa està del tot  repartida.  A cadascuna de les cinc potències hi havia grups de pressió potents que volien la guerra i  totes comparteixen també la mateixa incapacitat de preveure les conseqüències del que estaven iniciant.  No mancaren certament veus profètiques que parlaven del final de la civilització però no foren escoltades i el que finalment fou clar és que fins i tot les que obtingueren algun guany, França fonamentalment, fou molt petit en relació amb tot el que es va perdre. Òbviament el cas dels grans imperis és molt pitjor. Però allò sorprenen és que ho perderen tot per a guanyar hipotèticament molt poca cosa.

Hi ha però sempre guanyadors. La primera guerra confirmà el poder dels grans mitjans de comunicació. Hom pot dubtar de si efectivament fou tan universal l’entusiasme amb la que gent anà a la guerra, que reflecteix per exemple, la primera pàgina del Voyage au bout de la nuit, però el que si constatà Clark és que tothom hi anà convençut de la justícia de la seva causa o, el que és el mateix, que ningú es considerava agressor.

Fa poc parlava amb uns amics de com hem mitificat alguns elements negatius de la història d’Espanya, de manera potser injusta. Pensem, per exemple, al paper de l’exèrcit, certament ben negatiu. Però no pas únic. Allò que a Espanya són els africanistes, són a Itàlia els irredentistes intervencionistes i en general resulta evident després de la lectura de Clark que la catàstrofe fou una conseqüència de societats altament militaritzades. En definitiva com deia el vell Clanton a My darling Clementine, quan hom té una arma ha d’usar-la. En aquest sentit ara sembla que estem una mica millor si més no a Europa que de la resta del món no estic tan segur.  Una millora més consistent si comparem amb el nostre temps  i on si podem parlar de progrés és que si bé encara estem lluny de la república universal, com a mínim tenim òrgans de mediació internacional; la seva eficàcia és millorable però en tot cas molt superior al no res que hi havia un segle

La desaparición de los rituales

Llegeixo la desaparición de los rituales de Byung chul-han. És el quart llibre que llegeixo d’aquest autor. Els tres anteriors els havia llegit molt ràpidament i oblidat més ràpidament, però això crec que diu més sobre com he viscut aquests anys que no pas sobre els llibres en ells mateixos. No del tot, però, perquè la tesi que apareix repetidament en aquest llibre, la realització personal com forma d’autoexplotació, la tenia ben clara, potser perquè ens és fàcil recordar els autors que semblen expressar els teus propis pensaments. Aquest llibre segurament em deixarà més emprenta per què ara estic més atent i he copsat més aquesta convergència d’idees de les que parlava abans. Em sembla molt afortunada la seva definició del nostre temps com aquell en el que es produeix la comunicació sense comunitat i del ritual com allò que fa habitable el temps, cosa que incideix a l’obsessió platònica per excel·lència, la de no ser tan Menó, de fer certa resistència al flux.

No conec la tesi de l’autor que és sobre Heidegger. Fer una tesi et porta  a adorar un autor o a odiar-lo molt profundament. No en faré pas una presumpció, però em sembla que l’autor coreà compartiria el meu rebuig a un dels legats més maleïts del pensador alemany: la importància conferida a la noció d’autenticitat, premissa insubstituïble  a alguns dels més nefastos raonaments dels nostre temps, els quals tenen com a conseqüència allò que per a Chul-han  constituieix l'element més característic de la nostra situació: la coexistència entre la moralització i la brutalització.

 Dues de les idees de Chul-Han em semblen especialment importants per entendre on som i totes dues apareixen cap al final del llibre. La primera és la consideració del dataisme com la tendència que posa punt final a l’humanisme i l’idealisme de la il·lustració. Ja no cal pensar, n’és prou amb  calcular. El saber ja no és res produït per l’home sinó una construcció mecànica que es produeix amb total  independència de l'acció humana. Aquesta és la premissa subjacent a totes les reformes educatives que m’han amargat la meva vida laboral; no cal aprendre res doncs Google ja ho sap tot. La segona és la impossibilitat de la seducció, la qual en tots els casos no deixa de ser una forma sofisticada de ritual. El triomf de la naturalitat, i en un cert sentit de l’autenticitat, impliquen una concepció de la sexualitat que n' és antitètica.  Això no és bo ni dolent, però implica clarament que quasi cap dels meus alumnes pot entendre Madame de, ni de fet quasi res del que s’ha produït als darrers segles. Post-humans, superhumans o autenticament humans, no discutirem pas per això, el fet és que són una altra cosa.

 D’altres de les seves nocions caldria parlar-ne més. El narcisisme és important al nostre temps però no sé si tan definitiu com ell pensa. Tampoc voldria compartir la premissa on sembla dur-nos. Doncs és un fet amplament compartit que allò que anomenem Occident és un producte de la Il·lustració. La il·lustració ha mort, un altre fet amplament compartit. Però parlar de desaparició del rituals, com ell afirma explícitament, és parlar de la impossibilitat de la religió. No sembla doncs haver-hi sortida i si hi ha alguna  no pot ser gaire diferent de la cerimònica del te de la que parlava Kojeve

Publicitat i educació

Per la radio una noia molt simpàtica explica els seus intents de fer menys sexista el món de la publicitat. Constata que hi ha progressos però que la imatge de la dóna segueix sent definida per estereotips masclistes i  que no han passat avall els temps en que posar una noia en bikini ajudava  a vendre, posem-hi, un cotxe. El compromís  de la noia era ferm i sincer, però ella mateixa reconeixia que el mon de la publicitat és un món dominat pels homes, tot i que a la facultat la majoria dels estudiants són dónes.  El que sembla evident és que si aquesta mena de publicitat funciona els que la promouen deuen estar satisfets i aquesta és segurament la dada fonamental de l’equació.  Com a mínim mentre segueixi sent vàlid aquell principi ideològic català de que qui paga mana. Em repeteixo, però em sembla que com a societat patim massa per trobar un equilibri entre la ingenuïtat i la hipocresia. De fet, el moment on la contradicció és feu més palesa es quan digué que la publicitat havia d’ajudar a educar a la gent. Jo,més aviat, penso que perquè la publicitat funcioni més aviat cal que d’educació no hi hagi gaire. Imagino però que això és difícil d’explicar a qui ha estudiat la publicitat en un lloc anomenat universitat.

Records insubstancials

Aquest matí plovia a Vilanova i no he sortit a fer la caminada habitual. Quan més tard he tornat a Barcelona no hi ha havia risc de pluja, bufava una mica d’aire i la temperatura era molt enraonada en relació als dies anteriors. He sortit doncs a caminar. No és una situació habitual per a mi estar a aquesta hora a Montjuic en un mes d’agost. Era quasi al migdia i el contrast era molt marcat entre les zones ombrejades i les colpejades directament pel sol. Llavors he recordat un altre agost on passejava per Montjuïc a aquella hora. Molt llunyà doncs era el de l’estiu del 69 quan l’home arribà a la lluna. A casa meva estàvem per altres coses. Cap a l’època de les revetlles, llavors encara era festiu San Pere, ma mare es va començar a trobar malament. El metge va parlar d’una possible infecció al ronyó, però era un diagnòstic errat i tenia una apendicitis. Es va perdre un temps preciós i l’operació va ser a vida o mort. La convalescència molt lenta. Jo tenia set anys i el meu germà només un, així que vam acabar passant  tot l’estiu a casa de la meva avia, al carrer Reina Amalia. De fet, en els seus 40m2 ja hi vivien cinc o sigui que no venia de dos més que eren petits. Fou un estiu de molt balcó, TV, que no començava fins les sis, i, això sí, cada dia un Tebeo de l’editorial Bruguera. No era de fet molt greu. El carrer no tenia ja la vida que havia tingut abans de l’arribada massiva dels utilitaris però encara era força distret. Els meus avis però es preocupaven perquè em toques l’aire i alguns matins preníem el funicular i anàvem a Montjuic.  Duia la pilota i el meu avi em xutava mentre jo m’esforçava a mirar de fer alguna aturada. L’avi jo el veia gran perquè era el meu avi, però atès que havia nascut el 1912 era, si fa no fa com jo ara, una mica més jove. Feia temps que no hi pensava i avui me l’ha recordat aquest ambient estiuenc a la muntanya urbanitzada.  No és fàcil d’expressar però em sembla com si la connexió entre aquests dos moments refutés el pas del temps i per tant la seva mort. Pot semblar il·lusori intentar refutar la transitorietat del meu avi amb un argument basat en la permanència d’un objecte igualment transitori com és el sol, però potser de fet aquí rau la força de l’argument.

Madame de

Durant tota la meva carrera quan me n'he recordat i ha vingut al cas he fet treballar als alumnes l'entrada sobre l'amor del diccionari de ociosos de Joan Fuster, la que comença dient que l'amor és una invenció del provençals del segle XII. N'és una excel·lent entrada, penso, per qüestionar llur concepte de naturalitat, el qual es fonamentalment el producte d'una mitificació. És cert que ara ho faig menys perquè és menys oportú, doncs l'amor romàntic és una noció quan va més, més anacrònica i intempestiva i em penso que pels casos més aguts ja hi ha un nom fornit per la ciència mèdica i, per tant, una solució més o menys basada en el consum legal d'estupefaents.

És clar però que l'article de Fuster tot i dir essencialment la veritat no ens hauria de dur a la precipitació; que l'amor sigui una invenció no és d'entrada res a retreure. Hi ha invencions que estan molt bé i aquesta en concret ha possibilitat una gran quantitat de productes, en forma de poesies, novel·les, cançons que ens han ajudat a passar la vida d'una manera agradable, indubtablement l'objectiu mes important que hom pugui concebre Una d'aquestes invencions i penso que la millor celebració de l'amor mai filmada es troba al Madame de de Max Opuhls. Ara mateix, si m'encarreguéssim de fer un canon tipus Sigth & Sound, no tinc cap dubte de que estaria entre les meves deu primeres. És una història de triangle amorós entre un altiu general francès, interpretat per Charles Boyer, la seva, en principi, frívola esposa, Danielle Darrieux i un aristocràtic diplomàtic italià, paradigma d'educació i cortesia, interpretat per Vittorio de Sica. Tots tres estan perfectes. Hom diu, no és del tot cert, que Murnau va inventar el travelling i quaranta anys després Godard va dir que un travelling sempre una qüestió de moral, però en Opuhls el travelling és l'element definidor de la seva escriptura. No existeix gairebé cap pla fix, i quant hi ha algú és amb una intenció sempre molt determinada. Cap film millor que aquest per definir en què consisteix un estil cinematogràfic, un estil que ens fa acompanyar uns personatges alhora molt sofisticats però ensems presoners d'uns sentiments que no poden de cap manera dominar, i que Opuhls mai cau en la vulgaritat d'explicar, fins al punt de capgirar les personalitat establertes socialment, les seves màscares. El clip de més amunt és potser el millor moment del film i una mostra meravellosa de la construcció sobre el temps que segons Tarkovski era allò que definia l'art cinematogràfic.