Vacances a Astúries

 

Fa uns anys com que l’Encarna sempre ha tingut la il·lusió d’una finestra de mar vaig estar mirant una casa a Astúries. Seguia el seu consell perquè el meu coneixement del país era nul. Després d’una setmana de vacances és mínim, però prou per saber que no estava errada. Atesa la devastació climàtica que ens espera, no menys improbable perquè ningú no en parli, Astúries, on mai hem sobrepassat els vint i quatre graus, aquesta setmana, sembla un lloc ben plausible.  A més, la costa ha estat preservada i no es veuen les ridiculeses desfiguradores del nostre literal. El futur és molt complicat perquè masses coses, de fet gairebé no res, depenen d’un mateix, però Astúries em sembla un lloc a considerar, especialment sí. com malauradament em temo, Barcelona, l’únic lloc que m’interessa del país, entra en  el procés de decadència, al qual semblen abocar-nos la indigència política i les males perspectives econòmiques.

Seria una decisió complicada perquè tot i que racionalment és clara, els sentiments s’hi oposen  i , comptat i debatut, mai no actuem com si la raó fos important. A Barcelona hi  són els meus records i gairebé tots els meus amics. Els amics són una cosa important a la vida. De les que més.  Aquesta setmana l’he compartida amb el JSP, el noi que seia darrera meu a l’aula del 1rD de BUP del curs 76-77  al Milà i Fontanals, i amb en JRP què vaig conèixer dos anys després , però que es coneixia amb l’altre des que els varen seure junts als salesians de Rocafort a primer de primària. Conservar una amistat durant quaranta anys i escaig és de les coses que et permeten sentir optimista els dies que no es té gaire feina i et venen ganes de fer una mica de balanç del que ha estat la teva vida. Crec que el sentiment ha estat compartit i per tant la convivència ha estat perfecte. Suposo que perquè tot i haver pres algunes opcions ben diferents i de tenir vides i pensament relativament diferents, compartim una consciència clara de la poca importància de qualsevol diferència.

En aquestes circumstàncies el viatge ha estat molt més de badar que no par de fer turisme en sentit intensiu i professional; l’opció més relaxant i la que et deixa més excuses per tornar-hi.  Cal fer esment però de des edificis únics a Europa, per la seva antiguitat i bellesa, San Miguel del Lillo i Santa Maria del Naranco, tot dos anteriors al romànics. La platja que veieu al damunt  és la de Poo, prop de Llanes. Els senyors fotografiats són els meus amics.