Alice doesn't live here anymore és un dels menys recordats films de Scorsese, tot i que va tenir una influència molt positiva en la seva carrera. Essencialment era un projecte al servei d'Ellen Burstyn que el va triar com a director i va assolir l''oscar a la millor actriu principal. En aquest sentit va complir les expectatives i això el devia ajudar a posar en marxa el seu proper projecte, Taxi Driver. El film no recorda gaire altres treballs de Scorsese ni per la seva temàtica, tot i que no deixen d'aparèixer masculinitats molt tòxiques, com pel seu estil molt menys depurat i reconeixible que en els films posteriors (va seguir el consell de no moure massa la camara). Ellen Burstyn és Alice una dona de 35 anys molt mal casada però amb una relació estreta amb el seu fill de 12 anys. Al començament del film enviuda i es veu empesa a fer un recorregut per Arizona amb el seu fill mirant de guanyar-se la vida, primer com a cantat, l'únic ofici que mai havia tingut i després com a cambrera. La seva fita és Monterrey el seu lloc de procedència i on creu tenir possibilitats de guanyar-se la vida cantant. Estem doncs en el tan sovintejat genere de la road-movie. Scorsese volia ser un autor, però la veritat de la industria era una altra i per primera vegada treballava per a una major. El resultat va ser ambigu, no va fer el film que volia, ni un que realment l'agradés però si va destacar prou per rebre l'encàrrec d'un projecte més ambiciós: Taxi Driver (tot i que no va conseguir que el protagonista fos Keitel) Personalment, el film em sembla insatisfactori dramàtica i ideològicament pel seu final feliç. El final feliç és que al final Alice troba una parella plausible i enraonada, amb la qual cosa el film acaba reforçant la idea de què no hi ha vida feliç per a una dona sense un home ( i aquí recordo una entrevista feta en aquells temps a Shirley McLaine on es queixava que el Nou Hollywood dels setanta era encara més masclista que el vell. Tenia un punt de raó. En cap pel·lícula d'aquella època hi hagué un bon paper com els que de vegades tenien actrius com Bette Davies o Katherine Hepburn). Sembla ser que Scorsese si més no introduí un punt d'ambiguïtat perquè tot plegat no resultés massa ensucrat. Tampoc va haver de renunciar del tot al seu gust per la improvisació que fou tan fructífer en el seu film posterior, com l'havia estat en l'anterior, Mean Streets. Com en aquests dos films, també aquí apareix Harvey Keitel, en un paper breu però impactant i Jodie Foster com una amiga del fill de la protagonista, d'aspecte masculí i tendències delictives, començant-se a guanyar fer el paper que als 13 anys la posà en la història del cinema
