.webp)
Le désir du tyrannie és una recopilació de textos de René Girard elaborada per Benoit Chantre que és l'autor de la seva biografia intel·lectual i el principal animador dels cercles on es té cura de mantenir viu el legat de l'autor de Mensonge romantique et vérité novelesque. Els textos ens volen fer present la dimensió de Girard com pensador polític, la qual està del tot vinculada a la seva hipòtesi del boc expiatori (tot i que no deixa de ser una conseqüència de la seva noció de desig mimètic). No cal dir que en els temps presents, en el quals si alguna cosa ha augmentat és la capacitat de generar odi col·lectiu, aquesta reflexió ha recuperat una actualitat màxima. Havent-me llegit tota l'obra de Girard (i m'atreviria a dir que no del tot malament) la selecció de Chantre no ofereix gaire sorpreses. El seu trajecte comença amb la noció de desig mimètic, la noció de mediador, el pas d'aquesta noció a la de tirà, la noció de boc expiatori i la resolució del mecanisme en la fundació de la religió, cosa que ens du a una reflexió final sobre l'apocalipsi i el totalitarisme. En la selecció de Chantre hi juguen un paper destacat les figures d'Edip i Job, del tot antitètiques. El grec és el boc expiatori que accepta la seva condició mentre Job la refusa. El símbol de la saviesa és el segon i no pas el primer. Edip esdevé tirànic quan creu que té una possibilitat de saber i de fundar la veritat. Des la perspectiva de Girard la religió té com a finalitat precisament preservar-nos d'aquesta follia.
Pels que no hagin llegit Girard pot ser una bona porta d'entrada, perquè efectivament el mecanisme del boc expiatori és un element sense el qual no podem acabar d'entendre les nostres realitats. Potser de totes les idees apuntades la que em sembla més digna de retenir és la insistència de Girard en mostrar el perill inherent a la noció d'unanimitat, que tant ens agrada als catalans. El punt de vista Girardià estaria expressat en un precepte talmúdic citat també per Levinas: Si tout le monde est d'accord pour condemner un prévenu, relâchez-le, il doit ëtre innocent. També és oportuna la reflexió sobre el fals pacifisme: defensar una pau sustentada en violència externa (el cas de l'últim segle europeu) és una acceptació de la violència emmascarada de manera hipocrita.
Mentre llegia aquest llibre he rellegit el llibre IX de la República i he revalidat la conclusió que vaig treure fa quinze anys quan em vaig ficar totalment a fons a la lectura de Girard: el seu deute no reconegut envers Plató. A la República i molt més al Gorgies la qüestió que emergeix en el cabdal tractament de la noció de tirania, és la del desig mimètic, que Plató va tenir present molt més enllà de les reflexions del darrer llibre de la República, que Girard, de manera equivocada, tracta sempre com si tanquessin la qüestió. Seria llarg però allò que Chantre presenta com una de les grans conclusions de Girard, que el tirà no és un ser humà específic, sinó una opció de l'anima humana que és present a tots els individus no està lluny de la lletra ni de l'esperit platònic
