Aquest
cap de setmana hi ha a la meva ciutat un esdeveniment relacionat amb
la ciència-ficció i per això han projectat el darrer film estrenat
de Bong-Joon Ho, el realitzador que poc abans de la pandèmia va
triomfar de manera aclaparadora amb Parasitos.
Aquí el canvi de gènere és total, situant-se en el terreny entre
la ciència-ficció i la fantasia. El protagonista del film és
Mickey Barnes un jove que per fugir d'una situació molt complicada a
la terra, és perseguit per un usurer psicòpata, accepta enrolar-se
com prescindible en una expedició de colonització a un planeta
llunyà i gelat. Quan arriben després de quatre anys de viatge
Mickey és utilitzat com a conillet d'índies per provar vacunes
contra els virus de planeta. Això és possible perquè l'expedició
disposa d'una tecnologia, prohibida a la terra, que permet copiar
Mickey després de la seva mort, traspassant-li els seus records.
Quan comença el film el protagonista és la versió dissetena de
Mickey. En una missió de captura d'un alienígena del planeta és
donat per mort, però és salvat pels alienígenes els quals,
malgrat les aparences, no són hostils i quan torna a la nau, el nou
Mickey ja ha estat produït. D'entrada, tots dos pensen que no hi ha
lloc al planeta per a ambdós i volen matar l'altre, però finalment
acabaren unint les seves forces per lluitar contra el ridícul
comandant de l'expedició, una barreja de tirà i pallasso que pot
recordar moltes de, per no dir totes, les figures polítiques
actuals.
Havent
assistit pel bon record del film precedent, d'entrada no he sabut
veure en aquest film el talent indubtable que el director coreà,
havia mostrat a Parasitos. No em sembla un film de posada en
escena brillant com l'anterior, tot i no estar gens mancat d'ofici.
El punt de partida també em resultava molt interessant, doncs el
film ens situa en l'àmbit de la identitat personal, i es
relacionable amb les idees de Parfit. Allò clar per l'espectador és
que els diferents Mickeys tot i compartir els seus records no són bé
el mateix. La memòria és la base de la identitat però no la
constitueix ben bé del tot. De fet, el Mickey 17 i el Mickey 18
tenen tarannàs oposats, però la seva amant, la guàrdia de
seguretat Sasha, ha notat les diferències entre totes les versions,
les quals mantenen però el record de les pràctiques sexuals
compartides. Aquesta possible línia és abandonada al final per
centrar-se en la lluita els alienígenes i els colonitzadors, cosa
que em decep però sense dubte satisfà als interessats per la
realitat virtual, els efectes especials i els amants de
l'animalitat. La dimensió de crítica social i política tampoc no
és absent. La missió colonitzadora animada pel gens carismàtic
cabdill i comandant de l'expedició té el mateix esperit genocida i
racista de, per exemple, l'efectuada pels anglosaxons a Amèrica del
Nord, però mentre que Parasitos tenia sovint una fina ironia,
aqui no és va massa més enlla d'una caricatura bastant obvia. Tots
els Mickey són Robert Pattison que ara mateix és un dels actors més
famosos del mon, però del que només recordo haver-lo vist a The
Ligthouse on era l'antagonista de William Dafoe. Aquí
l'antagonista és ell mateix i el seu treball convincent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.