Com que dintre d'uns anys la meva memòria serà pitjor vull anotar alguns records de la meva vida docent ara que encara funcionen algunes neurones i sense cap ànim de polemitzar, doncs jo ja entenc que a la vida política, sindical no sempre està permès dir tota la veritat.
Es denuncia ara la pressió del Departament i les autoritats educatives per que els professors aprovem. Això és cert. Però em sembla que cal oblidar que és una cosa que ve de lluny i no és aliena al professorat que no juga aquí un paper purament passiu. En els meus més de trenta anys d'exercici docent sovint vaig patir pressions per canviar una nota. Mai no van venir de ningú de l'administració, que no intervenia mai a aquest nivell, sinó de companys docents. Moltes vegades basant-se en consideracions de sentit comú fàcils de compartir, d'altres per posicions ideològiques. Sovint es barrejava tot. De fet, al primer institut on vaig treballar essent el professor més jove em van donar tots els nivells perquè de tots en sobrava un curs i com jo era jove, els veterans, van assumir la funció de ser els meus mentors. Un d'aquests professors el que feia quatre dels cinc grups de filosofia de tercer de BUP em confessà que després d'un any amb alumnes, ell no es veia ningú per dir si podien o no podien passar al curs següent. Ell era llicenciat en filosofia. No em sembla ociós recordar que la idea de l'aprovat generalitzat era una pràctica comuna a les facultats de lletres des de finals dels setanta ( per no esmentar els "aprovats polítics" que proliferaren al final del franquisme). Com no pot ser d'altra manera aquesta mena d'experiències ja marca un caràcter
Alguns sindicats estan fet una lluita, que considero justa, per defensar la figura del professor especialista i respectar l'estructuració del currículum en assignatures. Pel que recordo de la meva experiència docent no em sembla que els professors de secundària estiguin a favor del manteniment de les especialitats en general. Si que ho estan, a favor del manteniment de la seva especialitat. Pot ser semblant, però no és el mateix. Un dels moments on això es feia evident era quan, sovint en sessions del darrer curs, hom utilitzava l'argument, per tal de regalar algun aprovat, de perquè aquest noi o noia havia de tenir un coneixements mínims de X (essent X qualsevol matèria del currículum oficial) Una resposta inobjectable per cloure aquesta discussió és que hi ha una legislació que estipulava això. Mai no el vaig sentir perquè tothom l'hagués vist com una reflexió inacceptable ment autoritària. És evident, però, que tots plegats actuàvem en funció d'aquesta legislació que ens volíem imaginar com aliena ... Potser aquí rau una de les dificultats més gran quan surt el tema de l'autoritat del professorat: la dificultat de compatibilitzar una defensa i aplicació seriosa de la seva restitució, amb el fet que els principis d'una molt bona part del professorat són refractaris a qualsevol mena d'autoritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.