Cap d'any

Aquesta nit  és la de cap d’any. Hi ha hagut un clamor de tots els sindicats i col·legis de metges perquè es freni la mobilitat aquest vespre. El govern no ha fet res. Ni tan sols ha modificat l’horari previst del cobrefoc, el qual resulta del tot adient per fer una bona festa particular. És un horari adequat pel jovent. Et deixa, si vols, estar a casa amb la família fins els raïms i després et dóna una horeta per a arribar a una festa particular que no té cap problema en durar fins les sis de la matinada, hora discreta per a plegar.  Al juny varem salvar la revetlla i ara salvarem cap d’any. D’on no hi ha, no raja res, ni enteniment, ni coratge Tot i que en un cert sentit si que hi haurien motius per a fer una celebració, perquè tot i que ens venguin que estem al començament del final, la meva intuïció és que encara no hem arribat al final del començament. Això ho explica prou bé, per exemple, aquest senyor i com deia Sánchez Ferlosio els anys dolents no es faran millors. Bon any nou per a tothom.

Disposició adicional 49 de la LOMLOE

 

La notícia del dia avui és el nomenament de Salvador Illa com a candidat del PSC a la Generalitat de Catalunya. Em cau bé, Salvador Illa. Em sembla un tipus seriós que contrasta amb l’actitud fatxenda que cada cop més tenen els polítics. Crec que la seva gestió si més no, no ha estat digna. Malauradament no em puc plantejar votar-lo, No puc votar ningú del partit que ha promulgat la LOMLOE i més en concret la seva disposició adicional 49, la qual estableix la possibilitat de remoció d’un professor del seu lloc de treball mitjançant un expedient contradictori no disciplinari, per una manca de rendiment que no obligatòriament ha de comportar inhibició. Això vol dir que un professor podrà ser apartat del seu lloc sense que hi hagi fet cap falta de disciplina i malgrat que estigui rendint en el seu treball docent. Pot ser prou que l’equip directiu o la inspecció considerin que el seu treball no està en harmonia amb la línia pedagògica del centre. Parlem doncs de la mort de la llibertat de càtedra i del final del treball docent de secundària tal i com s’havia entès fins ara. El poder de  l’administració educativa passa a ser pràcticament absolut. Cal dir que tot i haver estat promulgat pel govern de coalició no els hi  pertany l’autoria intel·lectual del precepte, obra d’ERC que s’ha inspirat en una formulació anterior del decret de plantilles que havia estat anul·lada per sentència judicial. Recordo que quan es va fer pública la sentència on quedava clar la impossibilitat d’aquesta mena de remoció, el departament va dir que era una qüestió que no els interessava gens. Curiosament és una de les coses sobre les que s’ha parlat amb Madrid, com mostren els resultats. Alguna importància si que en tindria i per a alguna cosa la deuen fer voler servir.

La guerra no té rostre de dona

 

La guerra no té rostre de dona, és l'espectacle sobre un conjunt de textos d'Svetlana Aleksiévitx que es pot veure aquests dies a la biblioteca de Catalunya. Tot i la coincidència en el títol amb un dels seus llibres més coneguts, als fragments escollits estan aplegats textos de quasi totes les seves obres més significatives. M'agrada especialment veure teatre a la Biblioteca de Catalunya, l'espai teatral més antic de la ciutat, en un edifici que constitueix una de les joies més importants d'aquesta ciutat, relativament ignorada des del meu punt de vista. L'espectacle és prou senzill. El personatge de l'escriptora és interpretat per Clara Segura. Li dóna la replica un jove periodista interpretat per Guillem Balart. Els actors es mouen pel centre de l'espai, mentre que les cadires del públic es troben agrupades contra els murs. El diàleg entre els actors es recolzats per gravacions en vídeo que són projectades contra els murs i podem sentir els testimonis que constitueixen la matèria primera sobre el que Aleksiévitx construeix el seu discurs.

Recordo haver llegit el text sobre la fi de l'homo sovieticus. El vaig llegir ràpid perquè trobava apassionant els seus testimonis i algun dia voldria fer una lectura poc a poc, llapis a mà, perquè allò que explica el llibre és un retrat indispensable de l'experiència filosòfica i social més important dels darrers segles. Cadascuna de les rememoracions de testimonis concrets conserva la seva força però la meva opinió és que el temps adoptat o potser la relativa abundància dels testimonis escollits acaba anant en contra de l'espectacle. En un cert moment es vaig sentir una mica aclaparat perquè cal pair lentament tot el que ens explica la senyora Aleksievitx. En tot cas, em va semblar que els seguidors de l'escriptora bielorussa sortíem prou satisfets i si l'espectacle serveis per fer lectors nous d'Aleksiévitx ja quedaria del tot justificat.

L'heroe

 

Retorno al teatre, al TNC, a veure l'heroe de Santiago Rusiñol. Ho ignorava gairebé de tot de Rusiñol com autor teatral i molt menys com autor d'aquesta mena d'obres de denuncia social, com és aquesta. És una obra amb missatge i un missatge que resulta vigent. En el seu temps el públic barceloní, l'aplaudí pel seu antimilitarisme. És obvi que les crítiques al militarisme poden ser enteses, jo crec que avui tenim necessitat d'entendre-les, com crítiques al patriotisme. L'obra contraposa el valors morals reals, el que defineixen la decència comuna, el reconeixement del proïsme, a un sentiment que a capdavall serveix par a justificar tota mena d'immoralitat o barbàrie.

117 anys després de la seva estrena l'obra aguanta i potser encara ho hagués fet més, amb una posada en escena més dinàmica que la representada ara al TNC, amb transicions una mica lenta pel meu gust i potser massa estàtica. El repartiment és desigual, no sé si eren ells o potser algun efecte secundari de la meva eda,t però em semblava que els actors més veterans parlaven de manera més clara i convincent. El moment més emotiu de la nit fou el discurs que Manel Barceló, a qui també havia vist en aquest escenari fent Justícia la setmana en què es va acabar el món que coneixíem, ens va agrair haver anat aquella nit a la Meridiana. Tots sabíem que al dia següent el govern diria noves mesures i tothom tenia por del pitjor.

La casa de foc

 

La casa de foc és la darrera novel·la de Francesc Serés guardonada amb el premi Proa. És un treball potser més obertament novel·lístic que els darrers, tot i que la continuïtat amb la major part del seu treball és evident perquè el narrador de la novel·la té molts trets que fan pensar en la figura del narrador de l’esplèndida la pell de la frontera. Aquest narrador és un home de lletra de la generació d’en Serès, la que  ja no ho ha tingut gaire fàcil per trobar feina  l’ensenyament, i que després d’una separació traumàtica, lloga una casa a una vall perduda prop d’Olot on troba feina duent l’aula d’acollida d’un centre d’ensenyament. Molt aviat es reclamat per un per personatge important de la zona, un home d’un  prestigi i poder fosc però ostensible, que el contracta per fer classes a la seva neta, la Mar. . L’home és diu Jordi i és un saurí de gran efectivitat a la seva feina. La família és completa amb la seva filla, la mare de la noia, la Carmina. La novel·la desenvolupa bàsicament la relació entre aquest nucli de personatges, als que potser caldria afegir el gos de la familia, el núvol.

El conjunt, com moltes altres vegades, torna a ser molt reeixit. La lectura que he fet ha estat aquella a la que invita una novel·la competent, d'una tirada. Això té un gran mèrit, perquè la novel·la no té una gran trama, no explica una gran quantitat d'esdeveniments i allò més central el misteri que hauria potser calgut resoldre, ni es resol, ni finalment es considera que tingui cap mena d'importància. N'és una mena de McGuffin autoconscient. La figura del sauri, el Jordi de Can Sol, té molta força, assolint una dimensió de personatge que poques vegades trobo en les creacions actuals. Les relacions humanes estan descrites amb una subtilitat que potser resulta una mica estranya en aquests temps tan essencialment grollers. Però allò que em causa més admiració és com aquest llibre complementa la descripció del país que havíem vist a la matèria primera. El seu territori, la vall del Ser, és  podria ser qualsevol d'aquestes contrades rurals que han esdevingut del tot perifèriques al temps de la globalització i que foren sacsejades sense pietat per la crisi del 2008, de la qual aquest llibre constitueix una crònica que no podrà ser menystinguda en el futur. Molt significatiu i molt versemblant és el tractament que el llibre fa de la qüestió de la droga, una mica l'elefant que és a l'habitació i al ningú vol mirar amb excepcions com la de Salviano o aquesta casa de foc.

Bon Nadal

 Ja ho havia confessat no fa gaire, la meva tirada musical més especial és per la bossa nova. Aquest disc recrea des de la bossa nova, les cançons més típiques d'aquest temps. Valgui això com felicitació del Nadal per a tothom

Martin Eden

 

Martin Eden és una versió de la novel·la hononima  de Jack London realitzada per Pietro Marcello. Hom ha dit que és una de les millors pel·lícules dels darrers temps i em sembla difícil no estar d’acord i pensar  que Pietro Marcello és un realitzador a seguir. La novel·la de Jack London explica el procés pel que un jove proletari es converteix, a força de tenacitat  i rebel·lia contra el classisme que l’envolta, en un escriptor famós.  Lazaro explica la història situant-la en el seu moment històric però no en el geogràfic,  l’acció s’esdevé en el Nàpols de començament del segle passat, però adopta la idea nova i molt intel·ligent de situar anacronismes que reforcen el discurs del film, com la televisió present a les cases de classe obrera. També inclou fragment de filmacions antigues que serveixen de contrapunt i complement a la peripècia de Martin Eden.  Tots aquests  recursos en definitiva ajuden a mostrar que els dilemes als que s’enfronta Martin segueixen sent vàlids  a hores d’ara i possiblement són eterns.

Martin és un jove de classe obrera, conscient de les injustícies infligides a la seva gent però també un lector de Herbert Spencer que el justifica en un individualisme que no és només teòric sinó la seva única  possibilitat real d’autodefensa. És  condemna doncs a una solitud extrema doncs ni pot alinear-se amb el col·lectivisme dels socialistes, ni compartir el progressisme fals dels seus amics liberals,a favor de totes les belles causes mentre no es canviï res. En el fons evidentment el problema de Martin és el problema del que més parlo als meus alumnes, la sociabilitat de l’home no és cap data positiva sinó una font de tensió absoluta. Martin Eden il·lustra finalment una veritat absoluta que, tot i ser evident, massa gent sovint oblida: cap èxit individual justifica res de res, ni molt menys el desordre d’esdeveniments que anomenem història. Però a més d’ interessan,t el film de Lazaro és un film bellíssim en el seu aspecte plàstic  i exemple de continuïtat i renovació de molts dels millors testimonis del cine europeu clàssic des de Bergman a  Visconti, per posar els dos més evidents. L’actor protagonista Luca Marinelli està especialment bé amb una presència que no té res a envejar a la de les grans figures que feren grandiós el cinema italià.

Comiat a una desconeguda

 

Avui me n’he assabentat de la mort d’una noia de la meva edat, és a dir que no és cap noia. Feia 44 anys que no parlava amb ella, des del divendres sant de 1976. Era un dia esplèndid, feia molt bo i moltes famílies ens ajuntarem a la pineda que hi havia al darrera de les vies del tren a la platja de san Gervasi. Varem tornar a peu i parlarem de llibres. Estàvem per acabar vuitè d’EGB, ens explicarem els que ens agradava llegir, segurament vaig parlar més, jo i m’explicà que li agradaria seguir estudiant, però que la família no ho veia clara i que preferia que comences a ajudar al negoci familiar, no era par per manca de calers sinó perquè al capdavall una noia que havia d’estudiar?, Quan vaig tornar a l’estiu, el curs havia acabat i per  a ella els estudis i s’havia promès amb un noi més gran una mica fatxenda i amb cotxe propi que fou després els seu marit. He sentit dir  que els negocis li van anar malament, al marit, i a va acabar fugint del poble i la família.  Vilanova no és gaire gran però mai més la vaig tornar a veure pel carrer o potser si i no la vaig saber reconèixer. Ara ja és ben bé igual. Potser tampoc teníem res de què parlar, si s’hagués donat l’ocasió. La història fou la que fou, però podia haver-ne estat un altre. Resulta atabalador pensar que allò que som no és més que una possibilitat fruit de infinites contingències. La teoria dels universos paral.lels quan tens aquesta angoixa, és de les  més consoladores metafísicament.

Petrocalipsis

 

Petrocalipsis el darrer llibre d’Antonio Turiel és una mena de gran resum de totes les argumentacions i el treball fet al darrer deceni al seu blog, the oil crash.  Em sembla que, per tant, és un llibre molt útil per a tots els que pensem que l’únic futur possible per a la nostra civilització passa pel camí del decreixement, cosa que vol dir refusar tota la política actual, entestada a mantenir la noció de creixement, i a definir una alternativa al capitalisme com sistema d’organització social que ha arribat al seu límit. L’adversari intel·lectual de Turiel és l’economia clàssica, incapaç de concebre l’economia com  assentada sobre una realitat física i per tant sotmesa als límits del planeta. Des de les concepcions que jo tenia de jove, Turiel pensa des del límits, el límit que suposa la realitat física, mentre que l’economia clàssica acaba devenint un platonisme en el sentit més pejoratiu i ridícul del terme,

 Turiel comença explicant per què hem arribat al peak oil i  la impossibilitat de mantenir l’actual producció de petroli. Després els següents capítols ens van mostrant les raons per les que cap de les alternatives publicitades pot servir per corregir aquesta situació, respectivament: el freaking, els petrolis extrapesats, les reserves oceàniques, els biocombustibles, el gas natural, el carbó, l’energia nuclear, l’energia hidroelèctrica, l’eòlica, la solar. Especialment interessant és el capítol XIV on ens mostra que la noció d’estalvi aplicada a l’energia no té cap mena de sentit, ja que l’energia no és com els diners o l’or, sinó que un cop produïda es resol en un manera o altra de treball. També analitza a fons la qüestió dels cotxes elèctrics que no suposen una alternativa  possible al transport de benzina. Si que podria ser una alternativa factible per la part de la població més afavorida per la qual cosa, les polítiques actuals podrien tenir l’efecte ,paradoxal i freqüent, de que els menys afavorits subvencionin els privilegiats.  És també taxatiu quan parla sobre el canvi climàtic assenyalant dues coses: en primer lloc que el procés és irreversible, encara que pugui ser alleujat i segon que la noció d’escalfament és una mica reduïda per donar compte de la magnitud del problema.

Turiel té una formació tècnica i científica però el seu diagnòstic és clar. La ciència i la tècnica no tenen solucions per a un problema insoluble: no es pot créixer indefinidament en un planeta finit. Allò que cal és suprimir la necessitat  de créixer indefinidament i sense aquesta necessitat no pot existir el capitalisme.  Aquí ve el seu missatge més positiu l’escenari d’un futur com el de Mad  Max no és impossible, però no és necessari.  De fet, la humanitat ha existit quasi tota la seva història sense capitalisme, però ell afirma que l’establiment d’un nou sistema plausible passa obligatòriament per:

·         L’anulació dels deutes actuals

·         Una reforma radical del sistema financer

·         Una redefinició dels diners, donat més pes a les monedes locals

·         Reforma dels estats, prioritzant gestions cada cop més descentralitzades

·         Definició de plans de transició locals

·         Preservació dels serveis bàsics, des de polítiques basades en els recursos efectius de cada comunitat.

Penso llegint el llibre de Turiel en la diferència d’aquest discurs que vol acabar amb el capitalisme amb els de fa quaranta anys, els que jo sentia quan era jove, i em sembla que els canvis són importants. Ara l’evidència pel canvi és molt més aclaparadora però malauradament el interès de la gent i la seva mobilització és més petita. Tot i que no podem enganyar-nos, l’atac al capitalisme de fa quaranta anys es feia des de la defensa d’una alternativa, el socialisme real essencialment un capitalisme d’estat, que no tenia cap avantatge sobre el capitalisme en el possible tractament dels problemes que defineixen aquesta crisi.

¿Si no canto, no ceno?

 

Hi ha dos dies a l’any en que sento una vergonya profunda per haver estat català. El primer, ja n’he parlat altres vegades, és el divendres de carnaval  on en una bona part dels centres catalans es conjuga una celebració extrema del mal gust amb  una exhibició de l’autoritarisme inherent a les noves concepcions educatives. El segon és el darrer diumenge abans de Nadal quan els representants  i els membres més conspicus de les nostres classes extractives fan una crida a la solidaritat i els bons sentiments. L’altre dia reveia Placido i em sembla que si es fes un remake, potser en un cert sentit necessari perquè el seu llenguatge és molt difícil pels espectadors d’ara, el dia adient per ambientar-lo seria precisament el de la Marató de TV3. No és possible però que ni a Catalunya ni a Espanya tinguem operatiu algú com Rafael Azcona capaç d’escriure uns diàlegs com el de la pel·lícula esmentada. Un, per  a recordar de personatges molt secundaris, només surten en aquella escena: un matrimoni discuteix la situació  amb la dona retraient-li al marit que ella esperava sopar amb Carmen Sevilla i el que tenen finalment a taula és un vellet una mica malendreçat i no gaire presentable. Quan la dóna se n’adona de la seva presència, per trencar el gel li pregunta si sap cantar, i el vellet amoïnat li replica, “Por qué, si no canto, no ceno?”

vida eterna

 

Per qualsevol persona amb una certa sensibilitat i capacitat d'introspecció costa molt distingir entre la noció d'infern i la d'una ànima immortal. En aquest punt els grecs eren també molt superiors o simplement no havien estat tan mal ensinistrats.

Mank

 Mank és un biòpic sobre la vida de Herman Mankwiecicz. Herman era el germà gran de Joe, una de les gran figures del cine americà, però també té un lloc a la història perquè signà al costat de Orson Welles el guió de Citizen Kane. Aquest guió és el que més es recorda de la seva carrera, on estigué com guionista contractat per a molts dels grans estudis.  De fet, al film queda clar que la tasca de guionista a aquell Hollywood era molt col·lectiva i veient la pàgina de Wikipedia veiem que va estar involucrat en més d’un centenar del films, però rarament apareixia com firmant del guió. Sembla per exemple que fou ell que tingué la idea de mostrar la llar natal de Dorothy a The wizard of Oz, però tot i que la seva idea es conservà, ell fou només el primer d’una sèrie de 10 guionistes. Als cinquanta molts guionistes començaren a esdevenir figures independents de l’estudi i a ser reconegudes, però era ja molt tard per a Herman que morí amb 55 anys destrossat per l’alcoholisme com es mostra de manera clara  a la pel·lícula.

Mank sembla ser aquest any l’aposta de Netflix per fer un film de qualitat que s’imposi a la cerimònia dels oscar i que sobretot capti l’atenció del cinèfils. Fa tres anys aquest film fou Roma i l’any passat  The Irishman. Per aquest film han triat una de les històries més mítiques i impressionats del Hollywwod clàssic, un director d’èxit reputat com David Fincher i un dels actors més importants dels darrers anys Gary Oldman, com a protagonista, tot i que Oldman per la seva edat  no acabi de fer versemblant un Mank que només tenia quaranta anys quan va escriure Citizen Kane.  És clar que beure molt envelleix, però no sé si tant com es mostra a la pel·lícula. Veient el film m’ho vaig passar bé. Em va agradar la tonalitat de blanc i negre amb que està filmat i també l’estructura cronològica amb salts endavant i endarrere que  reflecteix d’alguna manera la de Citizen Kane. No sé si resulta mol fàcil de seguir pels que no coneguin gaire la història del cine de l’època i no tingui clar el que significaven personatges claus al film com el de Mayer,  Thalberg., el germà petit Mankwiewicz o Ben Hecht. Mank fou un dels primers neoioirquins que renuncia a fer una carrera literària seria a l’est, pels diners fàcils que podien fer-se a l’Oest i fou molt actiu cridant gent a Hollywood com Ben Hecht o el seu germà. Potser l’escena que més he fruït del film és quan al començament veiem el despatx dels guionistes de la Paramount i Mank explica quins són. Segurament no hi ha hagut cap altre moment a la història recent on es pogués configurar una intel·ligència col·lectiva tan potent.

La recreació dels temps llegendaris és el que fa el film interessant però també la seva feblesa.  Des d’un punt de vista històric rigorós, el film no sempre és exacte. Hi ha molt d’invenció en el tarannà esquerrà atribuït a Mank, especialment quan se’ns explica la campanya dels grans estudis contra la candidatura de Upton Sinclair a gobernador de California, un polític obertament socialista, al que li faltaren molt pocs milers de vots per a ser elegit governador.  És cert que Mank, d’origen jueu, fou expressament prohibit pel partit nazi, però sempre es mantingué llunyà de l’activisme polític doncs les possibles simpaties esquerranes sempre estigueren acompanyades d’una barreja d’escepticisme i prudència, com també fou  el cas del seu germà. El film tampoc aporta res al misteri més gran que envolta el film. Mank era amic personal de Marion Davies, la parella de Hearst, i no és molt explicable perquè fou aquell tractament del seu personatge. Sobre la qüestió de l’autoria és més que probable que Welles no escrigués pràcticament res del guió, però Welles sense dubte fou l’autor, doncs tampoc sembla que mank fou un guionista, que com s’insinua al film, incorporés moviments de càmera a la seva escriptura.  De fet possiblement ni, malgrat els seus merescuts òscars de tota mena, ho feia el seu germà pètit. Per bé o per mal, el seu talent molt gran era fonamentalment literari

 

Así empieza todo

 Esteban Hernández, del que l’altre dia oferia una cita amb la que m’identificava especialment, és un dels comentaristes més aguts de l’actualitat. Jo el segueixo perquè m’ajuda  no tant a aprendre res de nou, com a ordenar les meves idees vivint com visc en  aquest desori del que ja no me’n sé sortir. Así empieza todo és essencialment una anàlisi de la situació on ens trobem. I la seva anàlisi és valuosa perquè no està llastada dels tòpics utilitzats per la major part dels opiniolegs actuals. Hernández és plenament conscient de què estem en una nova situació històrica, l’adveniment del capitalisme financer que ha generat una situació nova on la generació de riquesa es troba en gran part deslligada de la producció i on la guerra de classes, defineix un escenari nou amb la liquidació de la classe mitjana apareguda en els anys de bonança posteriors a la segona guerra mundial i l’arribada a un estat on una gran  part de la població n’ha esdevingut del tot redundant. Hernández no sembla un marxista dogmàtic, però no renuncia a utilitzar la dinàmica de l’enfrontament de classes com clau d’intel·ligibilitat de la nostra societat i de fet connecta aquest anàlisi amb la geopolítica tradicional. L’èxit de Xina de fet  no té sentit sinó com una conseqüència col·lateral i no desitjada dels intents de les elits europees de defugir els mecanisme de redistribució molt potents encara fins a l’època de Reagan i Thatcher.  Potser allò més novador de la seva anàlisi és el fet que no  només estem en un temps de replegament per la classe treballadora i les antigues classes mitjanes, sinó també per una part de les classes altes que ara es troben en una situació nova, doncs la pèrdua de poder dels estats, i l’avenç de les grans corporacions, fa que hagin perdut molt del control que abans tenien dels mecanismes promotors de la seva riquesa.

El llibre constitueix una  bona eina per a entendre el que significa que l’economia hagi esdevingut financera i com això conforma una mena de doble realitat, connectades només relativament la del món on vivim la gent normal i el de l’alta economia cada cop més deslligada. També és clar en advertir-nos que la concentració d’aquest capital financer és el principal enemic del que queda dels règims democràtics, com ens il·lustra establint un paral·lelisme significatiu amb l’evolució de la república de Weimar, tot i que encara es tractava llavors d’un capitalisme productiu Fora dels elements estrafolaris de les creus gamades i les camises marrons, molts altres elements resulten idèntics amb el que s’està esdevenint ara.

El llibre no invita a l’optimisme però tampoc és pessimista, perquè l’autor no té cap tendència al determinisme i hi ha hagut moltes línies d’història i no sempre es tria la pitjor, suposo que per això comença parlant de la crisi cubana del 62 quan Kennedy i Kruschev es van desmarcar de l’ortodòxia lògica militar que feia inevitable la guerra. Hi ha encara la possibilitat de construir forces socials que puguin fer un  paper ni que sigui d’airbag. Hi ha encara possibilitats d’una batalla cultural, on hom no pot equivocar-se d’enemic: els nous mandarinats, adversaris de l’aspiració potser contra històrica però natural i essencialment humana d’estabilitat. La possibilitat d’una política orientada no passa tant per un seguiment d’aquesta esquerra de mandarins, allò que Piketty denomina bramànica, sinó per defensar un cert conservadorisme, capaç de definir barreres contra l’anarquia impulsada pel capitalisme financer. Només tenim futur, si aquest futur és culturalment conservador,  cosa que no té res a veure amb baixar impostos o rebutjar la immigració, sinó en no renunciar al pensament i a la cultura,  la base de la possibilitat de la unió amb altres humans i de poder obrir altres perspectives econòmiques i social

Confessió intempestiva

 

A la primera dècada d'aquest segle vaig escriure alguna cosa sobre ensenyament i anava seguint moltes de les publicacions que es feien sobre aquest tema. Després, a Valladolid primer i a Barcelona després, vaig deixar de fer-ho. No em vaig far gaire preguntes perquè sobreviure moltes vegades consisteix essencialment en deixar de fer coses. Ara per la meva relació amb el sindicat sovint he de dedicar atenció a aquestes qüestions i ara veig clar perquè vaig deixar de fer-ho, em poso de molt mala llet, amb tot plegat: el sistema educatiu, el que l'envolta, els meus companys i jo mateix, que en el fons sempre he viscut be (única excepció de la meva ira els alumnes) Les lectures sobre educació em recorden massa com és de pesat viure en una situació en la que, com el vell savi català, tot el que es pot dir és que estic fins als collons de tots nosaltres.

Extrema dreta al segle XXI

 

Diumenge passat veig el programa de Gonzo sobre l'extrema dreta europea. El reportatge dóna una idea clara dels progressos d'aquesta línia política que no fa gaire dècades podia considerar-se pràcticament irrellevant. El problema real és que, a més, sembla que els seus millors dies encara estan per arribar. Des d'un punt de vista racional pot semblar un fet sorprenent perquè les afirmacions bàsiques d'aquest moviment no suporten cap examen racional. Però com deia Gray no hem de menystenir mai la capacitat dels sers humans per mostrar-se com irracionals. De fet em resulta temptador relacionar aquest brillant futur amb les discussions de la facultat quan era estudiant i venia Vattimo a donar la bona notícia de l'adveniment de la post-modernitat i per tant de la fi de la il·lustració. Dos segles després cada cop sembla més clar que possiblement ni el mateix Kant era conscient de com estava justificat relacionar el saber amb la gosadia. A la humanitat li costa molt atrevir-se a saber i personalment no penso que sigui anecdòtic el significatiu numero d'alumnes que durant tots aquest anys m'han defensat el lligam entre ignorància i felicitat. No m'atreveixo a negar que, com pensava Aristòtil, tots tenim una set de saber perquè tenim capacitat d'admirar-nos, però si que totes les construccions social es fonamenten en reprimir i anihilar aquesta capacitat.

De fet, si Piketty a la seva anàlisi de l'evolució de les ideologies té raó, la pujada de l'extrema dreta i de la irracionalitat de les seves oposicions no és gens estranya i és una conseqüència obligada d'aquesta evolució, en concret de la configuració de l'esquerra com moviment bramànic, com el partit dels titulats, una elit, en definitiva, que no té predisposició a grans canvis més enllà de formulacions retòriques. Si la gent no té altra opció que la ignorància es pot arribar a sentir orgullosa de la pròpia ignorància. A més, molta gent pot no saber gaire, però no és prou idiota per deixar de veure que el nostre sistema d'ensenyament és una gran estafa. L'actuació de l'esquerra evidentment ha estat decisiva. Enlloc d'augmentar el coneixement ha optat en disfressar la ignorància regalant titulacions en una estratègia de generació de falses elits, en definitiva, caure en la llagoteria per després fomentar el ressentiment.

Sovint he sentit dir que precisament l'augment dels estudis i el viure en una societat on està desenvolupant-se una revolució tecnològica era un mitjà d'immunització contra l'extrema dreta, doncs tots plegats seriem més racionals. De fet, em sembla que és tot el contrari. Estem en una societat altament tecnificada, però en general no tenim idees clares sobre com funciona aquesta tecnologia. Una tecnologia no compresa no està gaire lluny de la màgia i la mentalitat de l'home que creu a la màgia és la del que creu al mite. Es això, per exemple, el que acaba bloquejant qualsevol decisió efectiva per reduir canvi climàtic, l'esperança de que inventarem màquines que vulnerin o sobrepassin les lleis de la física.

Tutti a casa

 

En temps de grisor, els moments de joia són poquets i afortunadament el cine segueix mantenint la capacitat de donar-los. La setmana passada vaig veure tutti a casa la pel·lícula de Luigi Comencini on es reflecteix el desori italià del setembre de 1943, quan Badoglio i el rei varen rendir-se als aliats, però no no van poder, o no van saber o no es van interessar per transmetre ordres coherents, o fins i tot incoherents, al comandament del seu exercit (moment reflectit meravellosament a l'escena que adjuntem). Aquesta història ens és explicada a partir de l'odissea del sots-tinent Innocenci, interpretat per Alberto Sordi, el qual d'entrada intenta mantenir la disciplina i la unitat dels homes sota el seu comandament fins que s'imposa el sentit comú, quasi tothom fot el camp, i decideix tornar a casa, acompanyats per dos dels seus homes i un altre soldat afegit, amb una llicència real però extraviada per Sordi, interpretat per Serge Reggiani. El terme Odissea no és evidentment retòric. El film descriu una tornada a casa no pas en un mar perillós, sinó en un situació caòtica on comença a barrejar-se la lluita entre dos exercits estrangers amb una guerra civil italiana. Comencini era un excel·lent professional i el film és el producte d'una gent que sabia fer un cine d'una factura elegant i una fluïdesa narrativa que no tenia res a envejar a ningú. Generalment el film bèl·lic per motius obvis construeix apologies del coratge. Els films  com aquest , o l'obra mestra  de Monicelli la grande guerra, pel contrari ens mostren personatges que tenen poc interès a lluitar, gent normal, sana i per tant, com observava Ambrose Bierce, en principi covards. Tanmateix són gent també decent, en el sentit defensat per Orwell i per tant capaç de tornar a la lluita quan el que és en joc és la dignitat humana i no collonades de banderes. Sordi fou segurament el millor comediant del cine italià, un geni, i evidentment la seva presència és decisiva a la pel·lícula,de fet, imprescindible per definir el punt de vista d'uns fets alhora tràgics i còmics per com es van esdevenir.

Antifeixisme del segle XXI

 

Algú havia de dir-ho:

Ahora la historia se repite y el capitalismo financiarizado intenta debilitar o acabar con clases que le resultan molestas, como los burgueses industriales, el capitalismo nacional, los pequeños empresarios, los trabajadores en puestos estables, los parados que reciben prestaciones y frente a ellos sitúa no solo a las nuevas élites sino el nuevo sujeto político revolucionario (“Greta Thunberg entrelazando los brazos con una adolescente feminista y una trans de 10 años”) esa mezcla de juventud, feminismo y ecologismo que regaña a la gente común y cuya fuerza de choque son los colectivos antifascistas

Ha estat Esteban Hernández en Así empieza todo, un bon assaig del que m’agradaria parlar si alguna vegada recupero un xic de domini del meu temps, prou per anar inserint alguna cosa a aquest dietari

 

El fill del xofer

 Llegeixo als darrers dies amb fruïció l’últim llibre de Jordi Amat , el fill del xofer,  una biografia d’un personatge relativament obscur però amb  un paper significatiu a la història contemporània de Catalunya: Alfons Quintà.  Abans del llibre en sabia poc del personatge. Havia seguit alguns dels seus articles sobre la crisi sanitària provocada per les retallades un tema silenciat per les collonades del procés , i aquí la relació causa efecte  real segurament és l’oposada  a la que es considera obvia, i recordava el seu esgarrifós final amb feminicidi i suïcidi inclòs . Havia oblidat que Alfons Quintà junt amb Prenafeta fou el principal artífex de TV3, la institució més important de la cultura catalana i també probablement un dels agents més poderosos de la seva decadència. Tampoc tenia present el seu fracàs  a l’observador, el qual va deixar de fet poca emprenta a la meva vida. Ignorava el seu pas pel Pais i el seu paper clau en  el inici del tema de Banca Catalana,  i tampoc sabia gens de la seva relació amb Josep Pla, la que dóna títol a l’obra.

Més enllà de la rellevància del llibre per l’ interès de la seva temàtica social i històrica, la raó de llegir-la amb fruïció és el seu valor literari. La comparació amb l’adversari de Carrère és molt encertada. Tots dos són  retrats d’un psicòpata i tots dos enganxen al lector utilitzant la dimensió seductora de l’abisme. La diferència és que el drama protagonitzat per Jean Claude Romand, tot i que obrí una potent reflexió sobre el paper de la il·lusió a la via humana, és una drama domèstic, mentre que, ni que sigui de figurants, tots participem a la tragèdia de Quintà.

A més de la comparació amb Jean Claude Romand, hom pot veure una dimensió borgiana en el personatge de Quintà, per què  a més dels problemes òbviament psiquiàtrics als quals Amat els vols donar una explicació psicoanalítica, Quintà fou un traïdor a ell mateix. El seu moment d’èxit fou al mateix temps un moment catastròfic perquè no podia ser el periodista que volia ser sense la  credibilitat que havia perdut irremissiblement  després del seu silenci sobre l’afer de Banca Catalana.

Sobre la política catalana s’han publicat molts llibres en els darrers anys. La major part d’ells completament irrellevants, tan  irrellevants com els esdeveniments pretesament històrics que glossaven o analitzaven.  Si pel contrari hom pensa que l’afer de Banca Catalana fou el més important dels esdevinguts des de la restauració de la generalitat republicana, llavors aquest llibre és indispensable, ni que sigui  per saber com es va formar, més enllà del joc de titelles escenificat  pels mitjans, la oligarquia catalana que ha tingut el poder real  i per adonar-se que la història catalana, tristament molt tristament, no es pot entendre sense un personatge com Juan Luis Cebrian, molt més determinant al capdavall que la major part dels pretesos pares i mares de la pàtria. 

Memòria en temps de reforma competencial

 

Diumenge intento escoltar el que diu la ministra Celà però em venç completament la buidor i la superficialitat del seu discurs, farcit de tòpics que com Dorian Grey sempre mantenen l'aparença de nous. L'endemà l'examen d'un text platònic em donà l'ocasió de fer-los reflexionar sobre el sistema educatiu. Molts dels meus alumnes pensen que el sistema és excessivament memorístic i n'estan convençuts malgrat de què en contra hi ha evidències aclaparadores: els professors no ho perceben així, i de fet no cal aprovar exàmens per a superar la major part de les matèries, la seva memòria no ha retingut res, cada any i cada classe per a molt d'ells significa començar de zero, i ells mateixos reconeixen que no tenen capacitat de memoritzar, cosa que només s'explica des del fet de no haver treballat mai la memòria, que com els músculs depèn de l'exercici en la seva realitat. Tot i això estan convençuts, la idiotesa d'un discurs no afecta la seva capacitat de creació de realitat i em temo que potser a hores d'ara la incrementa.

LOSERS

De jove conformaren la meva mitologia i la d’altres desgraciats com jo, devoradors de la literatura i la filmografia que construïen la mística del perdedor.  Mai potser no es vam aturar gaire a pensar perquè, però possiblement podríem haver arribat a aquesta conclusió que ens ofereix l’assagista Mary Gaitskill:

To be human is finally to be a loser, for we are all fated to lose our careffully constructed sense of self, our physical strength, our health, our precious dignity and finally our lives

Les quatre últimes coses són més o menys obvies de la que més costa d'adonar-se és de la primera

Sobre la por a la mort

 

Llegint Hume, el budisme i Gray, entre d’altres coses ajuda a no tenir por a la mort. El problema de la mort ve motivat per la por a saber que hi ha més enllà. Però el problema depereix des de la consideració del caràcter epifenomènic del nostre jo, de la nostra consciència. No cal torturar-se  pensant que hi ha en el més enllà, quan constatem que no hi ha gaire aquí mateix.  En tot cas, i en conseqüència, les lectures esmentades impossibiliten l’acció feble i poc elegant d’una conversió a última hora

Filosofia felina

 

Vaig començar a llegir Gray, sense saber res sobre ell, el primer any de la meva estada a Londres. Des de llavors, no m’he perdut cap dels seus llibres. Gray no és especialment popular, més aviat al contrari, entre el gremi filosòfic britànic i és evident que com ens passa a tots, no s’ho ha llegit tot i, per tant, algunes de les interpretacions que fa són discutibles, perquè, també com tothom, li agrada ser el guionista de la història del pensament. Certament, però si l’he seguit no ha estat pas per casualitat i em sembla que els nostres pensaments han tingut una trajectòria convergent, en un camí marcat per l’escepticisme i el desencís envers tota mena d’idealisme i especialment contra el més important i perillós l’idealisme que en du a postular l’existència del jo

El que potser  és el seu llibre més important, Straw Dogs, acaba preguntant-se , si potser el sentit de la vida no consisteix únicament en el fet de veure. Aquesta pregunta retòrica  és la que d’alguna manera desenvolupa el seu darrer llibre Feline Philosophy. Cats and the meaning of life. La tesi és que hi ha més a aprendre sobre el sentit de la vida observant els gats que no pas llegint la major part dels filòsofs. Del tot, tampoc és una observació nova. Un dels autors més citats en aquest llibre és Montaigne, un dels seus referents més utilitzats, amant dels gats i ben escèptic envers la capacitat de raonament humana. I quan parlem de convergència el descobriment que vaig fer en els meus anys d`estudi intensiu de Hume és la importància dels capítols que aquest dedica al raonament animal, els quals no tenen gens d’anecdòtic i constitueixen elements fonamentals de la seva argumentació,

El llibre desenvolupa històries de gats, reals i fictícies provinent d’obres literàries, amb reflexions amb idees recollides d’altres autors.  En un cert sentit allò que ens poden ensenyar els gats és el mateix que podem aprendre de la filosofia de Spinoza, no hi ha millor vida que la viscuda d’acord amb la pròpia natura. La premissa inicial certament és la fragilitat de la ment humana, que fa que la proposta filosòfica vagi molt més enllà de les nostres possibilitats reals. En aquests sentit Gray és el pensador dels límits per excel·lència. Però aquesta no seria l’única objecció contra la filosofia potser, més important encara és que amb la recerca del sentit acaba sent el fonament de la negació real de la nostra  naturalesa. L’aspiració de la lluita contra l’alienació no pot deslligar-se de la justificació de l’alienació

 Gray segueix  parlant de la peculiar relació que tenim amb els gats, animals de domesticitat dubtosa, especialment pel fet que no és del tot clar qui és el que domestica i qui és el domesticat. En un segon capítol la tranquil·litat felina li serveix de contrapunt a la ansietat característica de la vida humana, contra la qual hi ha poc remei des  de la filosofia, fins i tot des de la filosofia epicúria que fou la que potser es va centrar més clarament en aquest problema tot i que la solució a la que arriba fou la d’una proposta vital no gaire atractiva. El tercer capítol dedicat a l’ètica, té una clara fonamentació spinozista, del qual reté la noció de conatus i descarta la seva vessant més racionalista. Si la llibertat és una ficció, la pretensió socràtica de la vida examinada no és una proposta de vida, ni factible ni atractiva.

El quart capítol parla de l’amor i tot que hom retreu als gats el seu egoisme, hom ha de considerar que pel que podem albirar sobre el seus afectes  no semblen tenir mai fonamentació a l’avorriment, la solitud o la desesperació. Per corroborar aquesta impressió Gray es recolza a la descripció del sentiment amorós efectuada per Proust. El cinquè capítol sobre la mort torna a mostrar els gats com un contrapunt al nostre malestar, tan evident que és aquí segurament on rau la raó de la seva divinització en algunes cultures.

Al final del llibre Gray ens ofereix els indicis que ens poden donar els gats sobre com es pot viure bé:

1.      Mai hem de mirar de persuadir altres humans de que siguin  raonables

2.      És d’idiotes queixar-se de què  no tenim prou temps

3.      No hem de cercar significat al patiment

4.      És millor ser indiferent vers els altres que sentir l’obligació d’estimar-los

5.      Si ens oblidem de recercar la felicitat, podríem arribar a ser feliços

6.      La vida no és una història

7.      No cal tenir por a la foscor, molt d’allò que és preciós es troba  a la nit

8.      Dormiu pel goig de dormir

9.      Aneu amb compte amb  qualsevol que vulgui fer-vos feliç

10.  Si no es pot aprendre a viure una mica com els gats, torneu sense remordiment al mon de la diversió ( en el sentit pascalià del terme)

Tots aquests consells són portes vers l’eternitat, entesa l`eternitat no pas com una realitat alternativa, sinó com el mon vist sense ansietat

Adéu a Maradona

 

M’ha tocat avui la mort de Diego Armando Maradona. Per tot arreu llegirem coses sobre el que ha suposat com a futbolista i argumentacions a favor i en contra de considerar-lo com el millor de la història. Es parlarà també del seu pas pel Barça que no feu especialment reeixit, però que sense cap mena de dubte contribuí a la universalització del club.  Sobre tot això ni  cal  ni em sembla que hagi d’afegir res. Potser em toca més el fet que som pràcticament coetanis i sobta el comiat, pel que té d’anunci, a algú de la pròpia generació. Explicat més pràcticament, Maradona fou el primer futbolista que jo no veia com una persona gran sinó com un paio que es situava en unes circumstàncies vitals, no pas en unes possibilitats, properes a la meva.  Des d’aquí sempre ha estat, amb un rol secundari certament, en el meu paisatge. Com molts dels que érem joves als vuitanta la vida de Maradona  ha estat marcada per la seva addicció. Aquest no ha estat el meu cas, però podria haver-ho estat i ha estat el cas de molts amics i companys meus.   Això també me’l fa sentir proper. Hi ha poc dubte que moltes de les coses que feu i digué podrien permetre qualificar Maradona com un idiota, però això no és cap gran objecció. Tots podem esdevenir, i més o menys ho fem, idiotes. Una última cosa queda per dir i és un del motius que em fan sentir una simpatia positiva . Malgrat els molts diners que va guanyar, prou potser per no poder malbaratar-los tots, Maradona és un clar exemple d’heroi de classe treballadora.  Mai no va passar per una altra cosa. Tampoc cal idealitzar la classe obrera, però no podem passar per alt aquest caràcter en un temps fastigosament classista com és aquest i, em temo, seran els anys que vindran,

La LOMLOE i el brahmanisme

 

Des de començaments de curs vaig llegint, quan tinc una estona, el llibre de Piketty, capital i ideologia, que estudia l’evolució de la desigualtat humana i de les seves justificacions ideològiques. Potser algun dia en parlaré més, però hi ha un concepte que m’ha interessat molt dels que empra al llibre pel que té de confirmació de quelcom que ja sospitava, la noció d’esquerra brahman: és a dir el canvi de significat de la noció d’esquerra en els últims cinquanta anys. En el seu origen l’esquerra era la defensora de les gents excloses de la propietat i de rendes més baixes. El nivell d’ingressos baix era el principal tret identificatiu del votant d’esquerra.  Progressivament  aquesta identificació es va perdent i es va reemplaçant pel nivell d’estudis fins a arribar a un punt en què, en el sector més educat, el predomini de l’esquerra sobre la dreta és aclaparador. La part més valuosa del llibre és la corroboració estadística d’aquesta tendència. Les conseqüències que se’n segueixen són evidents: el nostre escenari polític ja no representa tant la lluita entre una elit poderosa  i sectors populars, sinó entre dues menes d’elits. Precisament, per això, aquesta confrontació es centra en temes culturals ideològics que en cap cas es plantegen modificar cap aspecte fonamental, econòmic, del règim existent. L’altra conseqüència és que de fet les classes populars queden excloses del joc polític, refugiant-se en les files dels abstencionistes. Piketty és un continuador de l’esquerra clàssica, però el que explica aquí  no agrada gaire  a la gent d’esquerres, perquè els posa enfront d’un mirall incòmode. El canvi no és però sorprenent.  De la mateixa manera que la població d’origen immigrant d’un país ja assimilada sovint es la  que defensa polítiques més dures contra la immigració, un cop ells ja hi són no tenen res a guanyar amb que vinguin altres com eren ells, també un cop gent d’origen humil ha fet servir l’educació com ascensor social i ja ha pujat, no té cap interès real en que l’ascensor segueixi funcionant. L’anàlisi de Pîketty és prou clar més enllà de Reagan, Thatcher o figures puntuals, la correlació estadística entre canvi de l’esquerra i extensió dels estudis universitaris a un sector més ampli de la població és claríssima.

Tota aquesta reflexió ens pot donar una resposta a la pregunta, molt repetida i que aquesta setmana d’aprovació de la LOMLOE agafa un altre cop actualitat, de perquè l’esquerra recolza propostes educatives, bé de fet sempre és la mateixa proposta i la mateixa llei, que amb retòriques igualitàries i progressistes  acaba afeblint les possibilitats d’educar-se dels sectors menys afavorits. L’esquerra que escriu la LOMLOE podria ser considerada traïdora respecte al que era l’esquerra clàssica, però no respecte a la seva dimensió brahmànica, que defineix el que ara realment és. De fet, batalles com l’establerta contra l’ensenyament religiós no són tant, com jo pensava fins no gaire maniobres de distracció, sinó completament essencials perquè són el veritablement substancial des del seu punt de vista

Si puede, no vaya al médico

 

Si puede no vaya al médico és un llibre del tot necessari per raons essencialment polítiques. En general, pensem poc als metges. Només quan estem malalts i en principi no en tenim mai ganes d’estar malalt. Quan ens passa, sovint no estem en nosaltres mateixos, sinó que podem estar molt alterats per la por o el dolor i sovint per totes dues. En aquesta situació el nostre esperit crític, si en tenim, es relaxa. Volem confiar en el metge i assumim obeir en quant albirem una mínima possibilitat de defugir situacions del tot indesitjades,  Imagino que fa un parell de milers d’anys, quan el metge era el bruixot connectat amb el més enllà, podia ser més fàcil. Actualment els metges no tenen cap connexió amb el més enllà. Són membres d’aquest món i com tothom són víctimes i agents dels problemes estructurals i de les tendències que ens han convertit en una societat tan obertament decadent. A explicar aquesta situació i, per tant, a despertar el nostre sentit crític, es dedica el llibre del Dr. Sitges-Serra, el qual escriu des de l’autoritat que dona una trajectòria mèdica i docent brillant i el fet de ser un competent lector d’autors com Heidegger, Patocka, Arednt, Ellul o Leo Strauss

La problemàtica de la medicina actual es conseqüència dels problemes que no han pogut superar els dos grans models d’organització política del segle XX.  La medicina pública ha estat el gran èxit de la socialdemocràcia, pensem per exemple en el que fins fa molt poc el NHS representava com motiu d’orgull pel ciutadà britànic, però enlloc ha pogut defugir del tot el perill de la burocratització i de la consegüent esclerotització. D’altra banda  la medicina privada entesa com mitjà de lucre, condueix de manera inevitable a un  dispendi excessiu i a la multiplicació d’actes mèdics, profitosos pels que el fan, però amb molt poca incidència real sobre la situació mèdica dels pacients, cosa que  un tecnoadicte, com són bona part dels metges actuals, difícilment pot veure ni considerar. De fet sovint l’allargament de la vida es produeix al preu d’una disminució de la qualitat intolerable, malgrat el que aquest allargament suposi d’èxit estadístic. Quan parla de la tecnoadicció de ls metges introdueix un concepte interessant i significatiu els del VOMIT (victims of modern technology).També és és un factor important que analitza en un dels capítols la influència creixent del lobby medico-farmacéutic

Allò  però que  m’ha resultat més interessant és l’extrapolació que fa  l’autor de dos fenòmens ben coneguts però que, potser per mandra potser per por, no havia pensat la influència que tenen en el desenvolupament de la medicina: la degeneració de la institució universitària i el retrocés cultural implicat per l’esfondrament dels nostres sistemes educatius. Pel que fa la primera l’autor s’estén amb molt detall sobre l’absurditat del sistema de publicacions, en el qual mai no hi ha elaboració qualitativa real i tot acaba anant a l’engròs.  .La diferència entre les humanitats i la medicina és que aquesta última mou molt més diners. També hi ha ha una mirada molt crítica sobre els programes universitaris i la formació que suposa el  MIR.  El retrocés cultural té com a conseqüència la degradació de la mateixa professió mèdica. Això s’esdevé per dues raons fonamentals: la primera és que com ens recorda l’autor,  un metge que tan sols sap medicina, ni tan sols sap medicina i la segona és que amb una formació cultural primeta resulta molt difícil resistir-se a allò que quan parlava dels problemes dels professionals de l’ensenyament designava com el culte a la màquina sabia: la  dependència de enginys tecnològics caríssims i de rendibilitat més que dubtosa . Un altre patologia comuna als mals docents i als mals metges és el culta a la innovació com innovació

El problema però i això el llibre del Dr. Sitges també ho indica prou clarament, és que la nostra societat  no pot aspirar a cap altra mena de medicina. Si seguint Lasch, som una societat narcisisista aleshores som necessàriament una societat hipocondríaca, de fet abans que Lasch això ens ho assenyala Sòcrates a la República,  i la degradació de la medicina esdevé així un fenomen del tot lligat a la nostra impossibilitat d’acceptar els fets naturals de la mort i l’envelliment.

Sobre la immersió

 

Jo havia estat partidari de la immersió lingüística Fa molts anys quan era un professor novell. Llavors em sentia més a prop de l’esquerra que de la dreta i la immersió era la proposta de l’esquerra enfront de la idea general del pujolisme  de fer escoles segregades per la llengua materna. La major part de la població, llavors nombrosa, procedent d’altres parts de l’estat  volia de debò aprendre el català i majoritàriament no percebia aquest aprenentatge com una amenaça a la seva identitat o a la llengua castellana. Trenta anys després els fets han variat i quan varien els fets cal canviar les opinions. Jo n’era partidari i ja no en sóc. La immersió apuntava a una finalitat que era el domini de les dues llengües per part de l’alumnat en acabar el seu cicle d’estudis. Aquesta aspiració ja no es compartida per la major part de la ciutadania catalana i la quasi totalitat de les seves elits públiques. L’ideal monolingüe és aclaparadorament majoritari i es desprèn de la lògica de la seva acció política malgrat que es volguí amagar amb apel·lacions a l’estatut vigent o a una il·lusòria oficialitat del castellà en una Catalunya independent.

El fet més important és però el canvi en el context cultural. Fa trenta anys els alumnes dels institut sortien raonablement capaços de llegir i escriure. És clar que qui pot escriure i llegir en una llengua ho pot fer en una altra. Avui però no és el mateix.  La situació ha canviat radicalment després de vint i cinc anys de promoció de l’analfabetisme funcional mitjançant maquinetes i deliris constructivistes o competencials.  Allò que pretenia la immersió ja és massa,  A qui no sap ni escriure ni llegir en cap llengua, no se li pot demanar el bilingüisme.

Umberto D

 Veig Umberto D, un  vespre  de desvagament i comprovo com és de fàcil recaure en l`error contra el que ens advertia el Jordi Sales a la facultat fa quasi quaranta anys: pensar que els clàssics sempre ens el sabem, perquè tot està dit sobre ells.  Jo mai no havia tingut devoció especial pel neorrealisme perquè, de manera no sempre justa, l’associava a una visió de l’art massa centrada en el missatge. Es evident que als film de De Sica, el treball de Zavattini és essencial, però no ho és menys que De Sica era un artista especialment dotat per narrar una història en imatges o, per ser més exactes, fer construir una història amb imatges. Fa un parell d’anys ho vaig comprovar quan de manera una mica sorprenent per mi, descobrí que els meus alumnes de batxillerat s’interessaven per les peripècies dels lladres de bicicletes, molt més del que ells, i jo mateix,  podíem pensar. Umberto D em sembla, fins i tot, millor. La pel·lícula presenta la vida d’un pensionista, antic funcionari d’un ministeri, que viu en una completa estretor a una casa de dispesa, sense lligams familiars només amb l`afecte del seu gos i l’amistat de la criada de la casa de dispeses: una noia de poble a punt de perdre la feina perquè està embarassada d’un soldat, però no sap ben bé quin. El film retrata una situació sense oferir cap desenllaç que sigui una solució als conflictes plantejats, la solució tots la sabem i De Sica ens l’estalvia. El protagonista es deia Carlo Battisti era un home gran, sense experiència prèvia actuant i que havia estat professor de lingüística comparada a la Universitat de Florència. La seva presència en el film és del tot memorable i indispensable per fer del film allò que em sembla que és: una de les millors apologies de la dignitat humana i un dels millors retrats de la vulnerabilitat a la que aquesta apareix sempre lligada. En el seu temps el fracàs fou absolut, els italians començaven a estar per altres coses, avui setanta anys després, quan els tontos pensen que les maquines serveixen per a superar la vulnerabilitat i la dignitat cotitza poc al mercat, la seva revisió és segurament més urgent que mai

Batxillerat regalat

 

El departament d’educació, independentista com tot el govern, s’ha afanyat a seguir la idea de la ministra d’educació espanyola segons la qual no cal aprovar totes les matèries per passar de curs en batxillerat o tenir el títol.  Hi ha comentaris d’indignació i el meu sindicat haurà fet una nota de protesta que ha estat recollida fins i tot a TV3. És fàcil trobar-ho indignant vist així des de lluny. Des dels centres potser no tant. Jo avui no em sento gaire indignat. Segurament perquè la indignació es reprimida per la consciència de saber que. sempre queda una mica ridícul fer el paper del capità Reynaud a Casablanca (“me sorprende saber que aquí se juega”) Fa molts anys que molta gent aprova el batxillerat amb assignatures suspeses que són regalades a les sessions d’avaluació, sovint després de situacions de gran violència. Personalment  penso que potser sortirem guanyat amb aquesta normativa que ens permetrà estalviar-nos moments de vergonya aliena, com quan els propis companys et pregunten perquè és important que aprovin aquella assignatura, palesant tant la seva ignorància, com el menyspreu per la llei, que caracteritza la nostra vida ciutadana. Celà i Bargalló són impresentables, però no van a les sessions d’avaluació. Els responsables de la nostra degradació no només hem de buscar-los fora.

Llibertat i deute

 

Il·lustració pràctica del deute que paguem amb la llibertat. Comptat i debatut jo he estat fins ara lliure en molts sentits importants: poques obligacions materials, cap cap a la feina, moltes hores per aprofitar o malbaratar en el que volgués. El 5 de gener de 1998 el meu pare va anar a veure la cavalcada de reis. Llavors no tenia cap coartada perquè encara no tenia cap net. Hi anà perquè des de l’any 1945, quan encara era un nen que es podia interessar a veure-la, no hi havia tingut l’oportunitat, sinó que havia estat treballant fins ben entrada la matinada a les diverses botigues on treballà.  Això fou la base de la meva llibertat i mai no vaig acabar de de donar-li prou les gràcies.

La nostra malaltia

 

2020 no ha estat un bon any per a ningú. Entre els que no tenen motius per sentir-se feliços està Timothy Snyder. Un greu procés d’infecció el va posar entre la vida i la mort, després d’un error en el diagnòstic per una afecció hepàtica. La seva recuperació després d’una llarga estada a intensius, coincidí amb l’esclat de la pandèmia als Estats Units. Aquesta és la base del seu nou llibre, nuestra enfermedad, que en un cert sentit és una continuació del llibre sobre la tirania, el qual era també una reflexió sobre el trumpisme, una manera de fer que ha revelat la seva veritat en el tractament d’aquesta pandèmia.

El llibre és una revindicació de la sanitat com dret humà. Això és difícilment discutible, si més no en termes teòrics a Europa, no ho és als EEUU. El llibre en aquest sentit és un testimoni demolidor del que significa un sistema sanitari completament privatitzat on el cos es reduït a una mercaderia, l’enfocament moral que Snyder ha dibuixat millor que ningú en els seus llibre sobre el nazisme. Si el Gulag o els campos d’extermini són la manifestació més radical del mal, el bé ha de ser el comportament invers pensat que tothom té dret a l’assistència sanitària amb independència de que sigui productiu o rendible.

Snyder s’ha definit com un referent fonamentals en els darrers anys per la contundència en la defensa de les veritats més evidents i universals com que la veritat importat, i que sense la veritat i el coneixement  no hi ha llibertat. I que la llibertat és un absolut paradoxal, perquè en tapen d’altres i és un deute que ha de ser retornat. No és un filòsof, però la seva reflexió aporta molt més   que molta de la que ha passat per filosofia a les darreres cinc dècades