Si puede, no vaya al médico

 

Si puede no vaya al médico és un llibre del tot necessari per raons essencialment polítiques. En general, pensem poc als metges. Només quan estem malalts i en principi no en tenim mai ganes d’estar malalt. Quan ens passa, sovint no estem en nosaltres mateixos, sinó que podem estar molt alterats per la por o el dolor i sovint per totes dues. En aquesta situació el nostre esperit crític, si en tenim, es relaxa. Volem confiar en el metge i assumim obeir en quant albirem una mínima possibilitat de defugir situacions del tot indesitjades,  Imagino que fa un parell de milers d’anys, quan el metge era el bruixot connectat amb el més enllà, podia ser més fàcil. Actualment els metges no tenen cap connexió amb el més enllà. Són membres d’aquest món i com tothom són víctimes i agents dels problemes estructurals i de les tendències que ens han convertit en una societat tan obertament decadent. A explicar aquesta situació i, per tant, a despertar el nostre sentit crític, es dedica el llibre del Dr. Sitges-Serra, el qual escriu des de l’autoritat que dona una trajectòria mèdica i docent brillant i el fet de ser un competent lector d’autors com Heidegger, Patocka, Arednt, Ellul o Leo Strauss

La problemàtica de la medicina actual es conseqüència dels problemes que no han pogut superar els dos grans models d’organització política del segle XX.  La medicina pública ha estat el gran èxit de la socialdemocràcia, pensem per exemple en el que fins fa molt poc el NHS representava com motiu d’orgull pel ciutadà britànic, però enlloc ha pogut defugir del tot el perill de la burocratització i de la consegüent esclerotització. D’altra banda  la medicina privada entesa com mitjà de lucre, condueix de manera inevitable a un  dispendi excessiu i a la multiplicació d’actes mèdics, profitosos pels que el fan, però amb molt poca incidència real sobre la situació mèdica dels pacients, cosa que  un tecnoadicte, com són bona part dels metges actuals, difícilment pot veure ni considerar. De fet sovint l’allargament de la vida es produeix al preu d’una disminució de la qualitat intolerable, malgrat el que aquest allargament suposi d’èxit estadístic. Quan parla de la tecnoadicció de ls metges introdueix un concepte interessant i significatiu els del VOMIT (victims of modern technology).També és és un factor important que analitza en un dels capítols la influència creixent del lobby medico-farmacéutic

Allò  però que  m’ha resultat més interessant és l’extrapolació que fa  l’autor de dos fenòmens ben coneguts però que, potser per mandra potser per por, no havia pensat la influència que tenen en el desenvolupament de la medicina: la degeneració de la institució universitària i el retrocés cultural implicat per l’esfondrament dels nostres sistemes educatius. Pel que fa la primera l’autor s’estén amb molt detall sobre l’absurditat del sistema de publicacions, en el qual mai no hi ha elaboració qualitativa real i tot acaba anant a l’engròs.  .La diferència entre les humanitats i la medicina és que aquesta última mou molt més diners. També hi ha ha una mirada molt crítica sobre els programes universitaris i la formació que suposa el  MIR.  El retrocés cultural té com a conseqüència la degradació de la mateixa professió mèdica. Això s’esdevé per dues raons fonamentals: la primera és que com ens recorda l’autor,  un metge que tan sols sap medicina, ni tan sols sap medicina i la segona és que amb una formació cultural primeta resulta molt difícil resistir-se a allò que quan parlava dels problemes dels professionals de l’ensenyament designava com el culte a la màquina sabia: la  dependència de enginys tecnològics caríssims i de rendibilitat més que dubtosa . Un altre patologia comuna als mals docents i als mals metges és el culta a la innovació com innovació

El problema però i això el llibre del Dr. Sitges també ho indica prou clarament, és que la nostra societat  no pot aspirar a cap altra mena de medicina. Si seguint Lasch, som una societat narcisisista aleshores som necessàriament una societat hipocondríaca, de fet abans que Lasch això ens ho assenyala Sòcrates a la República,  i la degradació de la medicina esdevé així un fenomen del tot lligat a la nostra impossibilitat d’acceptar els fets naturals de la mort i l’envelliment.