Filosofia felina

 

Vaig començar a llegir Gray, sense saber res sobre ell, el primer any de la meva estada a Londres. Des de llavors, no m’he perdut cap dels seus llibres. Gray no és especialment popular, més aviat al contrari, entre el gremi filosòfic britànic i és evident que com ens passa a tots, no s’ho ha llegit tot i, per tant, algunes de les interpretacions que fa són discutibles, perquè, també com tothom, li agrada ser el guionista de la història del pensament. Certament, però si l’he seguit no ha estat pas per casualitat i em sembla que els nostres pensaments han tingut una trajectòria convergent, en un camí marcat per l’escepticisme i el desencís envers tota mena d’idealisme i especialment contra el més important i perillós l’idealisme que en du a postular l’existència del jo

El que potser  és el seu llibre més important, Straw Dogs, acaba preguntant-se , si potser el sentit de la vida no consisteix únicament en el fet de veure. Aquesta pregunta retòrica  és la que d’alguna manera desenvolupa el seu darrer llibre Feline Philosophy. Cats and the meaning of life. La tesi és que hi ha més a aprendre sobre el sentit de la vida observant els gats que no pas llegint la major part dels filòsofs. Del tot, tampoc és una observació nova. Un dels autors més citats en aquest llibre és Montaigne, un dels seus referents més utilitzats, amant dels gats i ben escèptic envers la capacitat de raonament humana. I quan parlem de convergència el descobriment que vaig fer en els meus anys d`estudi intensiu de Hume és la importància dels capítols que aquest dedica al raonament animal, els quals no tenen gens d’anecdòtic i constitueixen elements fonamentals de la seva argumentació,

El llibre desenvolupa històries de gats, reals i fictícies provinent d’obres literàries, amb reflexions amb idees recollides d’altres autors.  En un cert sentit allò que ens poden ensenyar els gats és el mateix que podem aprendre de la filosofia de Spinoza, no hi ha millor vida que la viscuda d’acord amb la pròpia natura. La premissa inicial certament és la fragilitat de la ment humana, que fa que la proposta filosòfica vagi molt més enllà de les nostres possibilitats reals. En aquests sentit Gray és el pensador dels límits per excel·lència. Però aquesta no seria l’única objecció contra la filosofia potser, més important encara és que amb la recerca del sentit acaba sent el fonament de la negació real de la nostra  naturalesa. L’aspiració de la lluita contra l’alienació no pot deslligar-se de la justificació de l’alienació

 Gray segueix  parlant de la peculiar relació que tenim amb els gats, animals de domesticitat dubtosa, especialment pel fet que no és del tot clar qui és el que domestica i qui és el domesticat. En un segon capítol la tranquil·litat felina li serveix de contrapunt a la ansietat característica de la vida humana, contra la qual hi ha poc remei des  de la filosofia, fins i tot des de la filosofia epicúria que fou la que potser es va centrar més clarament en aquest problema tot i que la solució a la que arriba fou la d’una proposta vital no gaire atractiva. El tercer capítol dedicat a l’ètica, té una clara fonamentació spinozista, del qual reté la noció de conatus i descarta la seva vessant més racionalista. Si la llibertat és una ficció, la pretensió socràtica de la vida examinada no és una proposta de vida, ni factible ni atractiva.

El quart capítol parla de l’amor i tot que hom retreu als gats el seu egoisme, hom ha de considerar que pel que podem albirar sobre el seus afectes  no semblen tenir mai fonamentació a l’avorriment, la solitud o la desesperació. Per corroborar aquesta impressió Gray es recolza a la descripció del sentiment amorós efectuada per Proust. El cinquè capítol sobre la mort torna a mostrar els gats com un contrapunt al nostre malestar, tan evident que és aquí segurament on rau la raó de la seva divinització en algunes cultures.

Al final del llibre Gray ens ofereix els indicis que ens poden donar els gats sobre com es pot viure bé:

1.      Mai hem de mirar de persuadir altres humans de que siguin  raonables

2.      És d’idiotes queixar-se de què  no tenim prou temps

3.      No hem de cercar significat al patiment

4.      És millor ser indiferent vers els altres que sentir l’obligació d’estimar-los

5.      Si ens oblidem de recercar la felicitat, podríem arribar a ser feliços

6.      La vida no és una història

7.      No cal tenir por a la foscor, molt d’allò que és preciós es troba  a la nit

8.      Dormiu pel goig de dormir

9.      Aneu amb compte amb  qualsevol que vulgui fer-vos feliç

10.  Si no es pot aprendre a viure una mica com els gats, torneu sense remordiment al mon de la diversió ( en el sentit pascalià del terme)

Tots aquests consells són portes vers l’eternitat, entesa l`eternitat no pas com una realitat alternativa, sinó com el mon vist sense ansietat