Jo havia estat
partidari de la immersió lingüística Fa molts anys quan era un professor
novell. Llavors em sentia més a prop de l’esquerra que de la dreta i la
immersió era la proposta de l’esquerra enfront de la idea general del
pujolisme de fer escoles segregades per
la llengua materna. La major part de la població, llavors nombrosa, procedent d’altres
parts de l’estat volia de debò aprendre
el català i majoritàriament no percebia aquest aprenentatge com una amenaça a
la seva identitat o a la llengua castellana. Trenta anys després els fets han
variat i quan varien els fets cal canviar les opinions. Jo n’era partidari i ja
no en sóc. La immersió apuntava a una finalitat que era el domini de les dues llengües
per part de l’alumnat en acabar el seu cicle d’estudis. Aquesta aspiració ja no
es compartida per la major part de la ciutadania catalana i la quasi totalitat
de les seves elits públiques. L’ideal monolingüe és aclaparadorament majoritari
i es desprèn de la lògica de la seva acció política malgrat que es volguí
amagar amb apel·lacions a l’estatut vigent o a una il·lusòria oficialitat del
castellà en una Catalunya independent.
El fet més
important és però el canvi en el context cultural. Fa trenta anys els alumnes
dels institut sortien raonablement capaços de llegir i escriure. És clar que qui
pot escriure i llegir en una llengua ho pot fer en una altra. Avui però no és
el mateix. La situació ha canviat
radicalment després de vint i cinc anys de promoció de l’analfabetisme
funcional mitjançant maquinetes i deliris constructivistes o
competencials. Allò que pretenia la
immersió ja és massa, A qui no sap ni
escriure ni llegir en cap llengua, no se li pot demanar el bilingüisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.