Reunió d’equip
docent telemàtica. El tema fonamental és el com manegar l’angoixa creixent de l’alumnat,
especialment en els alumnes de primer de batxillerat. Es parla d’estratègies de
coaching i diverses tecnologies emocionals. No es considera la hipòtesi més
simple: fer de professors i mirar que n’aprenguin alguna cosa, amb el que desapareixeria
el motiu més objectiu i principal d’angoixa. El paradigma indiscutit és el de “pobres
nens” i jo és clar he de callar, perquè allò que ja creia quan vaig començar la
carrera docent, el temps no m’ho ha desmentit. No es pot ser un bon mestre,
sense ser un infanticida.
Totes les mancances
dels alumnes són atribuïdes ara als mesos de confinament, quan el cert és que és difícil veure
diferències amb els alumnes dels cursos anteriors. La qüestió no és que les
classes hagin esdevingut alienants per a una part molt important dels alumnats,
sinó que també ho són pel professorat que viu en una realitat paral·lela. El departament
tot posant l’excel·lència en allò merament burocràtic i menystenir la
transmissió del coneixement certament hi ajuda. Després es fan creus del nul èxit
que tenen els consells d’orientació.
Obliden el fet bàsic que per seguir un consell, l’aconsellador ha de tenir una
certa credibilitat i després d’haver perdut l’autoritat, que només en el nostre
cas estava legitimada pel coneixement, és impossible tenir credibilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.