He estat llegint el
darrer llibre de Martin Caparrós, Sinfin, una novel·la, gènere literari que
cada cop tendeixo a freqüentar menys. Coneixia l’escriptor argentí d’un assaig
que vaig llegir fa tres o quatre anys i em que va agradar força, el hambre, on mostrava les diferents
maneres, de vegades oposades, en les que la fam es manifesta als cinc
continents. Assaig és la denominació genèrica, però el llibre era una crònica, periodística,
en el sentit que podia ser periodístic el treball de Kapuziency. Molt d’aquest
esperit es troba en aquesta novel·la que succeeix a diferents continents i que
abasta temporalment els proper cinquanta anys. El llibre és la narració del invent
més important de la història de la humanitat. La invenció d’un procediment que
assegura la vida eterna. La crònica narra com és descobert el procediment i el
procés d’implantació, primer a un petit grup de privilegiats i finalment al
conjunt de la ciutadania xinesa. El futur que ens descriu Caparrós n’és un en
el qual els estats europeus pràcticament han desaparegut, així com el poder estatal
en general, només la República Popular Xinesa és una excepció i pot plantar
cara a les grans corporacions. Els lligams amb la natura estan del tot
trencats, la dependència dels sistemes d’entreteniment és absoluta. Sobreviuen
però encara el catolicisme i l’islamisme, més reduïts en parròquia però molt
més radicalitzats. En definitiva, més o menys el que quasi tots esperem.
.Parlant de
novel·la jo no recordo gaire dels criteris estètic que vaig estudiar de jove i
m’atinc al principi que seguia en Joan Sales: una novel·la no ha de caure de
les mans. Aquesta no hi cau, de fet, vaig vèncer la meva mandra inicial per
acabar enganxat i necessitant llegir més. Si parlem de desconnexió amb la
natura cap pot ser més radical que refusar la mort i especialment en aquest cas,
on la sortida és la transferència de la ment a una realitat virtual dissenyada
pel futur difunt. Caparrrós té una formació humanística ben sòlida i em sembla
que aquesta narració fa amb el gnosticisme una cosa molt semblant a la que
Cervantes fa amb les novel·les de cavalleries i al final acaba palesant allò
que fa uns quants anys començo a pensar que és l’atribut més característics
dels animals humans: la seva credulitat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.