Lectures d'hivern i primavera (I): Helgoland

 ´

Helgoland és el nom d’una illa del mar del nord i també de l’últim llibre del pensador científic Carlo Rovelli dedicat a divulgar i interpretar en la mesura del possible la física quàntica. L’esmentada illa fou el lloc al qual es retirà Heissenbeg l’estiu de 1925 i on posa les bases d’aquesta disciplina que soscavava la versió tradicional i convencional del món. La illa curiosament restà molt malmesa després que els britànics la triessin per fer esclatar els explosius confiscats als alemanys després de la segona guerra mundial.   D’entrada el llibre apareix com una crònica dels fets i dels pensadors que varen conduir a l’elaboració de la teoria, però molt més interessant és la interpretació en termes ontològic que ofereix Rovelli, cosa que fa de manera molt precisa  a la meitat del llibre: després de la física quàntica l’aristotelisme és insostenible; no podem mirar la realitat com un conjunt de coses, és a dir de substàncies que tenen atributs, sinó que només existeixen relacions, xarxes de relacions. Els objectes no tenen cap qualitat en si mateixos sinó només en relacions amb altres objectes i això permet fer més intel·ligibles paradoxes com la del famós gats, doncs no hi ha dos electrons en ells mateixos sinó dos diferents maneres de conformar una relació entre l’observador i l’electró, els càlculs no descriuen el lloc real de les partícules, sinó la probabilitat d’estar en un lloc sí les observem.  Rovelli refereix alguns llibres de filosofia que des de diferents perspectives emfatitzen aquest caràcter central de la relació, tot i que de fet ja en el Sofista de Plató l’extranger d’Elea havia assenyalat  que, cito el text de la traducció castellana: solo existe realmente lo que por naturaleza puede actuar sobre otra cosa o sufrir la más mínima acción por parte de otro, por insignifcante que sea e incluso si solo sucede una vez. Propongo, por tanto, esta definición de ser: no és mas que capacidad de actuar (dinamis).  El pensador, però, capaç de desenvolupar una concepció de la realitat més propera a la de la física quàntica és un hindú del segon segle de la nostra era: Nagarjuna, pel qual les coses està buides en elles mateixes no tenen realitat autònoma sinó que només existeixen des de la perspectiva d’una altra cosa. La determinació general del ser és la buidor (sunyata) i la lucidesa màxima passa per la renuncia al fonament o dit en termes epistemològics, a la renuncia a les certeses. La concepció de Rovelli és evidentment un perspectivisme, però deslliurat del que ell identifica com un prejudici persistent i falsament intuïtiu; la idea del jo com una entitat autònoma i independent, seguint a Mach, el qual reivindica enfront del pensament primitiu i arcaic de Lenin, Das Ich ist unrettbar