Coses que no tornaré a fer (III)

 Evidentment, corregir exàmens. La poca predisposició a aquesta activitat  és possiblement un tret comú a tot el professorat ja sigui profesaurio o competencialista (parlo de l’acte de la correcció en ell mateix, una altra cosa és el poder derivat de la capacitat de qualificar que en alguns casos.de vegades una mica patològics,  és una font de gaudiment). Jo vaig corregir el meu darrer examen el dilluns 13 de juny. L’autor, diguem-li Victor, va ser qualificat amb un cinc. La nota real podria haver estat entre el tres i el quatre. El canvi no té tant a veure amb el fet de la meva jubilació com amb el sentiment experimentat a la darrera avaluació ordinària quan vaig constatar que els meus criteris i el des meus companys no tenen res a veure. L’examen tenia una part de comentari de text. El text triat era de Nietzsche, un fragment de Veritat i Mentida en sentit extramoral. El  comentari del Victor quedà molt perjudicat pel fet que extramoral per ell  és una paraula molt rara; tant rara que no la identifica com un adjectiu sinó com un substantiu. Aquesta confusió és un obstacle insuperable perquè allò que escriu tingui algun sentit. La confusió és sorprenent si atenem al fet que tant a català com a castellà l’alumne ha estat avaluat amb notable, una qualificació que a priori hauria d’excloure una confusió entre substantius i adjectius. Les preguntes teòriques no estaven gaire bé però es caracteritzaven pel que més m’horroritza: feien palès que l`’alumne les havia estudiats  amb el mateix estil que a mi de petit, molt petit, em feien aprendre’m el catecisme. No és un cas estrany sinó al contrari. La pregunta que evidentment sorgeix és si això és així perquè a la gent li cal catecismes o perquè el sistema educatiu, en totes les seves versions ideològiques, mai no va més enllà. Com que no tinc un dia molt optimista m’inclino a pensar que segurament és per totes dues coses.