Lectures d'hivern i primavera (II): The world of late antiquity.

Vaig llegir al febrer la reedició d’aquest clàssic del que possiblement ha estat l`historiador més important del final de l’era antiga. Mesos després retinc la idea de què el llibre explica molt bé el caràcter mític de la nostra noció d’esfondrament de l’imperi romà, un procés molt radical en els seus resultats en Occident, però també extremadament lent i gradual; el qual no té tant a veure en un canvi d’ideals, menys absolut del que hom diu, com en motius econòmics: ni tan sols els bisbes tenien l’oci requerit per una vida dedicada a la cultura. El llibre explica de manera interessant i amb riquesa de detalls, la conformació de la nova elit occidental, vertebradora de la societat que foren les jerarquies cristianes.  Però a Brown, Orient no li interessa menys que Occident i la tesi final és que la pervivència d’Occident enfront de l’expansionisme de l’Islam no té tant a veure amb la batalleta de Martel o la persistència bizantina per vuit segles, com amb el sorgiment de Bagdad, el lloc on es produeix l’assimilació de les tropes beduïnes per la cultura persa i orienta la mirada de l’Islam cap a l’Orient.  Allò que identifiquem com a Occident a l’edat mitjana subsisteix en gran part per la seva irrellevància.