Quan miro la
meva biblioteca, tanmateix tampoc tan gran, quan més va més tinc la sensació d’un
greu fracàs menys obvi que d’altres, com els relacionats amb la meva professió,
però també més essencial: el d’haver fracassat com a lector; el de no haver estat
capaç de retenir més que una part infinitesimalment petita de tots aquell flux
de paraules, idees i conceptes amb els que he esmerçat una part considerable de
la meva vida... és a dir, comprovar empíricament com al final de gruix no en
tenia gaire o no prou per resistir totes les forces centrifugues envers la qual
es sosté aquesta mena de camp que la tradició filosòfica postcartesiana anomena
“jo”. No hem de descartar però que tenir gruix no fos més una forma
particularment pedant d’autoengany i que el logos socràtic oposat a l’erístic fos la més bella forma de mite. Al capdavall,
una il·lusió inflada segueix sent una il·lusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.