Coses que no tornaré a fer (I)

 Però, en contraposició, al que dic  més endavant sense travellings no hi ha ni gruix estètic ni ètic

Per exemple, projectar pel·lícules als meus alumnes, cosa que mai he deixat fer des del curs 88-89, el meu primer any com a docent en practiques al Carles Riba Aquest final de maig he passat l’última; com he anat fent aquests darrers anys aprofitant la setmana d’exàmens, doncs jo no els hi faig als alumnes dels grups petits que puc controlar amb l’activitat ordinària.  Per aquesta darrera projecció vaig fer una tria gens obvia doncs, per exemple, mai l’he vista a cap dels manuals sobre cine i filosofia, les parapluies de Cherbourg. A mi m’anava bé en primer lloc perquè en contra al que diu la pedagogia oficial jo no vull afalagar-los triant els seus gustos, sinó que m’agrada posar-los coses del tot oposades al que triarien, com per exemple,  una pel·lícula on tot el diàleg és cantat. En segon lloc perquè el darrer mes m’he centrat en les figures de Camus i Sartre i a les nocions de llibertat i felicitat; el film és contemporani del moment de màxim prestigi de tots dos autors i és fàcilment relacionable amb aquestes nocions, començant pel fet que és debatible si el final del film és un final feliç. Entre els meus alumnes hi hagueren punts de vista molt diferents sobre aquesta qüestió.

De fet, tant la projecció com els treballs posteriors van ser una experiència molt i molt positiva. La seva mirada fou atenta i valoraren coses importants que jo no havia esmentat com l’ús del color. El fet és remarcable perquè Demy no era una cineasta de  muntatge sinó que feia preses llargues sovint utilitzant travellings, un recurs que ja va començar a fer-se rar als seixanta, quan fou substituït pel zoom i no té lloc en els productes audiovisuals actuals, doncs un travelling de tres segons és una contradicció en ella mateixa i l’atenció de l’espectador mitjà no dóna per gaire més. D’altres apreciaren molt el treball de Michel Legrand. Ara bé, potser el més diferent a les projeccions del  1988 fou el xiscle d’horror que gairebé tots varen fer en una escena molt concreta. És el moment en què Genevieva ha rebut una carta d’Algèria de Guy de la que es dedueix  què hi ha possibilitats molt reals de què el noi no torni mai. Ella ja està de prou mesos com per que l’embaràs sigui notori a la vista. Amoïnada encén una cigarreta i aquí es on els meus alumnes xisclen i vaig sentir algun “que hace?” Bones notícies evidentment pels antitabaquistes.