El meu amic Carlos Silva segueix actiu en la defensa de les seves conviccions i està donant la cara com portaveu de la plataforma Docenteslibres que té com a objectiu defensar els drets dels alumnes castellanoparlants a Catalunya. Jo puc dissentir amb el Carlos potser en algunes valoracions històriques i en algun biaix ideològic però la defensa que proposen del drets individuals em sembla indiscutible, com és també indiscutible que l’administració s’esforça en la marginalització del castellà. Una altra cosa són les seves possibilitats reals de tenir èxit amb la seva proposta, que no són nul·les però si estan molt limitades pel fet que la major part de l’alumnat i de les seves famílies no veuen tan malament la situació lingüística del instituts, la qual des del meu punt de vista consisteix en que s’ha renunciat a fer aprendre el castellà però a canvi tampoc s’insisteix gaire en que hom aprengui el català. Hi ha prou amb que es faci veure. Feia poc la comparació entre els examen de castellà d’altres comunitats i els de Catalunya eren molt clars en la diferència i per tant en el baix nivell de l’alumnat català. Allò que no es diu, però que em subratllen molt els meus alumnes, majoritariament castellano parlant, és que des del seu punt de vista l’examen més difícil és el de castellà, la qual cosa ens diu prou sobre el que se’ls exigeix realment de català. No té discussió que una societat il·lustrada o mínimament assenyada hauria de viure el bilingüisme com un element de riquesa, però és molt difícil demanar el bilingüisme a una societat que no té interès real per cap idioma. Des de fa sis anys, quan els meus alumnes a Sociologia parlaven del sistema educatiu actual mai no ha mancat la queixa per les assignatures inútils i entre aquestes mai no han faltat ni el català ni el castellà, dels quals ja n’han adquirit prou a l’ESO des del seu punt de vista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.