Els sonàmbuls

Bona part del juliol he estat llegint The Sleepwalkers de Christopher Clark una llarga crònica, el llibre comença amb el regicidi serbi de 1903, sobre com es desenvoluparen els esdeveniments que varen dur a la primera  guerra mundial. La seva prosa és àgil, tot i que la lectura no  és fàcil per la complexitat de  la situació i el gran nombre d’actors. Més o menys jo pertanyo a una generació que ha estat  educada amb la idea de la culpabilitat alemanya.  La idea de Clark és que però la culpa està del tot  repartida.  A cadascuna de les cinc potències hi havia grups de pressió potents que volien la guerra i  totes comparteixen també la mateixa incapacitat de preveure les conseqüències del que estaven iniciant.  No mancaren certament veus profètiques que parlaven del final de la civilització però no foren escoltades i el que finalment fou clar és que fins i tot les que obtingueren algun guany, França fonamentalment, fou molt petit en relació amb tot el que es va perdre. Òbviament el cas dels grans imperis és molt pitjor. Però allò sorprenen és que ho perderen tot per a guanyar hipotèticament molt poca cosa.

Hi ha però sempre guanyadors. La primera guerra confirmà el poder dels grans mitjans de comunicació. Hom pot dubtar de si efectivament fou tan universal l’entusiasme amb la que gent anà a la guerra, que reflecteix per exemple, la primera pàgina del Voyage au bout de la nuit, però el que si constatà Clark és que tothom hi anà convençut de la justícia de la seva causa o, el que és el mateix, que ningú es considerava agressor.

Fa poc parlava amb uns amics de com hem mitificat alguns elements negatius de la història d’Espanya, de manera potser injusta. Pensem, per exemple, al paper de l’exèrcit, certament ben negatiu. Però no pas únic. Allò que a Espanya són els africanistes, són a Itàlia els irredentistes intervencionistes i en general resulta evident després de la lectura de Clark que la catàstrofe fou una conseqüència de societats altament militaritzades. En definitiva com deia el vell Clanton a My darling Clementine, quan hom té una arma ha d’usar-la. En aquest sentit ara sembla que estem una mica millor si més no a Europa que de la resta del món no estic tan segur.  Una millora més consistent si comparem amb el nostre temps  i on si podem parlar de progrés és que si bé encara estem lluny de la república universal, com a mínim tenim òrgans de mediació internacional; la seva eficàcia és millorable però en tot cas molt superior al no res que hi havia un segle