La desaparición de los rituales

Llegeixo la desaparición de los rituales de Byung chul-han. És el quart llibre que llegeixo d’aquest autor. Els tres anteriors els havia llegit molt ràpidament i oblidat més ràpidament, però això crec que diu més sobre com he viscut aquests anys que no pas sobre els llibres en ells mateixos. No del tot, però, perquè la tesi que apareix repetidament en aquest llibre, la realització personal com forma d’autoexplotació, la tenia ben clara, potser perquè ens és fàcil recordar els autors que semblen expressar els teus propis pensaments. Aquest llibre segurament em deixarà més emprenta per què ara estic més atent i he copsat més aquesta convergència d’idees de les que parlava abans. Em sembla molt afortunada la seva definició del nostre temps com aquell en el que es produeix la comunicació sense comunitat i del ritual com allò que fa habitable el temps, cosa que incideix a l’obsessió platònica per excel·lència, la de no ser tan Menó, de fer certa resistència al flux.

No conec la tesi de l’autor que és sobre Heidegger. Fer una tesi et porta  a adorar un autor o a odiar-lo molt profundament. No en faré pas una presumpció, però em sembla que l’autor coreà compartiria el meu rebuig a un dels legats més maleïts del pensador alemany: la importància conferida a la noció d’autenticitat, premissa insubstituïble  a alguns dels més nefastos raonaments dels nostre temps, els quals tenen com a conseqüència allò que per a Chul-han  constituieix l'element més característic de la nostra situació: la coexistència entre la moralització i la brutalització.

 Dues de les idees de Chul-Han em semblen especialment importants per entendre on som i totes dues apareixen cap al final del llibre. La primera és la consideració del dataisme com la tendència que posa punt final a l’humanisme i l’idealisme de la il·lustració. Ja no cal pensar, n’és prou amb  calcular. El saber ja no és res produït per l’home sinó una construcció mecànica que es produeix amb total  independència de l'acció humana. Aquesta és la premissa subjacent a totes les reformes educatives que m’han amargat la meva vida laboral; no cal aprendre res doncs Google ja ho sap tot. La segona és la impossibilitat de la seducció, la qual en tots els casos no deixa de ser una forma sofisticada de ritual. El triomf de la naturalitat, i en un cert sentit de l’autenticitat, impliquen una concepció de la sexualitat que n' és antitètica.  Això no és bo ni dolent, però implica clarament que quasi cap dels meus alumnes pot entendre Madame de, ni de fet quasi res del que s’ha produït als darrers segles. Post-humans, superhumans o autenticament humans, no discutirem pas per això, el fet és que són una altra cosa.

 D’altres de les seves nocions caldria parlar-ne més. El narcisisme és important al nostre temps però no sé si tan definitiu com ell pensa. Tampoc voldria compartir la premissa on sembla dur-nos. Doncs és un fet amplament compartit que allò que anomenem Occident és un producte de la Il·lustració. La il·lustració ha mort, un altre fet amplament compartit. Però parlar de desaparició del rituals, com ell afirma explícitament, és parlar de la impossibilitat de la religió. No sembla doncs haver-hi sortida i si hi ha alguna  no pot ser gaire diferent de la cerimònica del te de la que parlava Kojeve