Innatisme

Repensar a fons la qüestió del que vol dir naturalesa per Hume, deixa molt clar perquè no segueix la crítica a les idees innates de Locke. En el fons és defensable afirmar que és el pensador més radicalment innatista de la filosofia clàssica

Intempestivitat kantiana

Locke a hores d’ara interessa molt poca gent i molt menys que Descartes, Spinoza, Leibniz o Hume. En canvi,  a la critica de la raó pura, si que li interessa a Kant i la major part de les mencions són molt negatives. Aquest és un element fonamental, em sembla, per fer-se una idea dels propòsits finals de Kant, doncs en el període il·lustrat si hi sembla haver un filòsof indiscutible i que expressi el punt de vista de l’època, els il·lustrats són generalment lockians, és precisament l’autor de l’assaig sobre l’enteniment humà.

Conclusió de la diada

El fet indiscutible és que a Barcelona, dimarts a la tarda hi hagué una explosió d’entusiasme. Si això és bo o dolent està determinat pel valor que donem a l’entusiasme. Sobre això Locke tenia alguna cosa a dir i Hume encara més.

The origins of political order (VII)

Per acabar, em sembla que cal encoratjar la lectura del llibre de Fukuyama encara que només sigui perquè ens ajuda a trencar un dels límits habituals de la filosofia política: la formulació de teories molt generals des d’un número relativament petit d’experiències històriques concretes: l’antiguitat greco-llatina i els països anglosaxons. Aquest és el nucli central del llibre on examina  l’aparició a escenaris molt diferents dels tres fonaments de la praxi política contemporània: la formació de l’estat, el govern de la llei i la responsabilitat del govern enfront dels governants. Les tres nocions no estan unides. Així, per exemple, veiem que a la Xina s’avança més ràpidament i més profundament en la construcció de l’estat que a cap altre lloc del mon, mentre no es feu cap pas en el segon sentit. Una diferència que, segons Fukuyama, està causada pel diferent pes de les religions en aquestes societats.

Mentre que el nucli del llibre és un exercici d’antropologia i història comparada. Els dos darrers capítols intenten extreure conseqüències teòriques que serveixin de fonament per fer una teoria del desenvolupament i la decadència política. El fonament d’aquesta teoria es troba per ell a la biologia i en aquest punt li dóna la raó a Hume enfront de Locke, ja que l’escocès no admet l’absolut refús de l’innatisme fet per l’anglès. Les impressions relacionades amb les passions primitives són innates des del seu punt de vista i a aquestes emocions vincula Fukuyama la molt fonamental necessitat de l’home d’obeir regles. La capacitat de seguir regles és una estructura tan profunda com la lingüística. La pàgina en blanc lockeana és una de les condicions fonamentals del programa liberal, però xoca frontalment amb una observació desinteressada de la naturalesa humana. El problema polític fora conjugar aquesta predisposició favorable amb una propensió a la violència, Rousseau no és aquí menys mistificador que Locke, i l’aportació hegeliana de la necessitat del desig de reconeixement. La seva interpretació vol allunyar-se de les visions més materialistes en quan reconeix la importància derivada a l’acció dels models mentals de realitat construïts a totes les societats humanes. En aquest sentit divergeix i s’oposa als estridents Dawkins & Co.  que malden per popularitzar una visió de la religió com un element advers al procés civilitzatori. Fukuyame pel contrari lloa el paper de la religió per superar les barreres posades a la fixació en el propi grup biològic.

Fukuyama s’oposa també a la Il·lusió constructivista alimentada per un enteniment deficient de la República de Plató i per la tirada utòpica de molts filosòfs. De la mateixa manera que l’evolució natural genera mecanismes en principi gratuïts que després troben utilitats, els actors polítics creen institucions que acaben tenint un sentit que els fundadors no havien previst.  Els participants als conflictes de les investidures no podien tenir ni idea de què estaven fundant el principi de la limitació del poder executiu pel poder judicial o l’església pensava en el dret de les dónes que reconegué els seus drets hereditaris a l’alta edat mitjana.

Des del punt de vista de Fukuyama la decadència política és un fenomen tan inevitable com l’extinció de qualsevol espècie a llarg termini en un mitjà ambient inestable i canviant. En aquest sentit el problema polític fonamental és la incapacitat de les societats en conjunt per adonar-se d’aquests canvis (cosa que podem entendre com un fort argument a priori en principi de tota mena de conservadorisme). Un altre element fonamental com agent de decadència és la tendència a la repatriamonalització que pot ser trobada a la descripció de tots els processos de decadència. De fet, aquestes dues forces creen una tendència als equilibris disfuncionals en els quals es donen situacions que cap dels agents socials pren clar avantatge d’un canvi però la societat com a totalitat empitjora contínuament.

El darrer capítol posa les bases del següent volum on s’estudiarà el canvi polític a l’època posterior a les revolucions francesa i industrial, essent la segona la definidora del moment post-ml,athusià quan l’increment de la productivitat obren unes perspectives noves i desconegudes a les societats clàssiques.