El fet
indiscutible és que a Barcelona, dimarts a la tarda hi hagué una explosió d’entusiasme.
Si això és bo o dolent està determinat pel valor que donem a l’entusiasme.
Sobre això Locke tenia alguna cosa a dir i Hume encara més.
Por, jo també en tinc.No pas per mi (ja vaig escriure fa poc que mig segle significa una vida quasi amortitzada) sinó pels que venen darrera. Por per la gent que no mesura dimensions temporals que són inconmensurables (la presumpta eternitat de la nació catalana i l'important que poden ser una vida deu o quinze anys d'estretors, que foren un preu ben probable a pagar). Por perquè si la situació és objectivament complicada, la cretinitat i la mediocritat dels que haurien de negociar, eleva el risc a l'infinit. Potser la millor notícia de la setmana és l'enquesta d'EL PAIS d'avui on queda clar que els espanyols que s'ho prendrien a la valenta són una minoria, cosa que potser no coincideix amb el que ensenya TV3 però si am el que ha pogut anant veure en els darrers anys
El meu pare, que no era un home extremista, sempre ens va dir que el món era dels valents. Va viure fins als 93 anys i mai no va donar res per perdut ni acabat. Fins i tot a la mort va donar la mà amb aquella serenitat que el caracteritzava. Amb ell vaig aprendre que seny i gosadia poden anar de bracet.
Doncs si la majoria d'espanyols no s'ho pren malament, més motius per marxar sols i pacíficament. Podem i volem ser molt amics igualment. En cap moment es demana res amb violència sinó democràticament i és el que desitja un grup ampli de catalans que ha anat creixent a mesura que s'ha sentit maltractat. Una societat intel.ligent com és la catalana i que crec que pensa per sí sola, ha arribat a aquesta conclusió. No tenim por perquè no volem fer cap mal, ans al contrari, volem estar bé.
Crec que el tema no va simplement en contra d'aquell comentari un pèl pseudoeuropeista que es resumeix amb una frase: "separatismos en tiempos de globalización y de crisis son absurdos y debilitadores". Ni tambpoc és qüestió de mal rotllo entre Castella i Catalunya a nivell històric, això potser seria simplista (encara que el mal rotllo tingui motius més o menys simples). És purament una qüestió de respecte.
Jo recordo episodis de petita en que molts espanyols (nascuts a Catalunya i a fora de Catalunya) que es reien de mi perquè era catalana, a Barcelona mateix, a Salou, d'altres llocs d'Espanya i a Londres (tu ho saps). Això sí, sempre amb aire superb i pejoratiu, tot i que a vegades disfressant-ho de broma, que realment em feia sentir fatal. Jo era petita, a casa meva educada en el bilingüisme i el respecte a tothom i no ho entenia... Em van fer creure que això de ser català era ser tancat i garrepa i mala persona.
Fins que poc a poc, sempre orgullosa de parlar català com a llegua materna però amb moments de dubtes i crisi molt greus, patiments i visions per part d'una família que, com bé tu saps, una banda és ben republicana i molt catalana i l'altra ben feixista i catalana-espanyola, he adquirit pensament crític (també en gran part gràcies a tu com a mestre i company) i he vist que en general el catalans no som estimats (deixant a banda algunes persones intel.ligents i civilitzades amb pensament crític). Que hi ha una visió força estesa per Espanya demonitzadora i acusionista dels catalans com si nosaltres fossim el pitjor que hi ha escampat per la península Ibèrica. Jo, educada en llibertat, no ho entenia.
Poc a poc, sempre sentint-me ciutadana del món abans de res, he descobert que els catalans mereixem ser respectats com qualsevol altre poble, no cal ser romàntics, només pràctics i lògics. Hem estat educats en l'ajupir el cap i aguantar, ja que, segons diuen, som dolents de mena. Però la gent ara pensa, és crítica, se n'adona que potser ja s'ha aguantat prou, que no som pas dolents sinó víctimes, i que simplement vol canviar algunes coses que no estan bé. De manera pacífica, sempre.
(Continuo el comentari si no et fa res en una altra finestreta)
Ens pot doldre que els espanyols ho passin per alt, que creguin que és una febre resutat de la crisi. Ens pot doldre que molts encara estiguin enganyats com a l'època de Franco, i, encara que sàpiguin llegir i escriure, visquin en un analfabetisme cultural que només és comparable a societats tancades i sectàries.
Ens pot doldre que s'oblidi el perquè es va lluitar contra els borbons al segle XVIII i a l'any 1939, que se'ns digui cutres perquè parlem d'un tema que, home, ja fa molt temps d'això, ara som europeus! No és això només. I quan entren en el tema històric diuen que es va lluitar per pura ignorància del poble o per interessos econòmics dels comerciants. Encara que fos així, en la societat de mercat actual, ningú posaria en dubte que una empresa o estat prenqués una decisió per motius econòmics (que és com s'està fent, i que per aquest motiu Espanya tampoc vol que marxem).
Volem acabar amb tota aquesta pantomima. Ja cansa. Si no estic bé amb els pares, marxo de casa, oi? Si no estic bé amb la parella, la deixo, oi? Pot fer mal, no fer-ne gens, donar alegria o tristesa, però s'ha de fer. Per dignitat i creixement personal.
Tampoc parlem de la nació catalana en termes romàntics, no som al segle XIX, si més no, crec que cap dels manifestants de la Diada anava només per aquí (alguns segur que ni hi pensaven), seria pensar pobrement de la nostra intel.ligència no? Parlem d'evolució precisament cap a la intel.ligència, i cap a la civilització entesa com a convivència entre persones i el món. Cap al no deixar-se trepitjar i cap al respecte entre pobles que a Espanya no ha existit mai.
Vivint a Valladolid has hagut de sentir de totes contra els catalans, i suposo que ho pairàs a la teva manera. Ho compensaràs amb la cultura, els llibres i una dona que t'estima i et respecta, i que és exemple ella mateixa de tolerància i apreci a les persones i el món. I ho respecto. Però des d'aquí, potser de manera esbiaixada o no, tampoc crec que sigui aquest el debat, algunes persones no tolerem el maltracte de manera tan continuada. Si més no, jo no.
Això és bo, molt bo!
ResponEliminaVal a dir que també va haver-hi una altra explosió d'un sentiment ben diferent en algun milió (o deixem en alguns milers) de catalans més: por...
ResponEliminaPor, jo també en tinc.No pas per mi (ja vaig escriure fa poc que mig segle significa una vida quasi amortitzada) sinó pels que venen darrera. Por per la gent que no mesura dimensions temporals que són inconmensurables (la presumpta eternitat de la nació catalana i l'important que poden ser una vida deu o quinze anys d'estretors, que foren un preu ben probable a pagar). Por perquè si la situació és objectivament complicada, la cretinitat i la mediocritat dels que haurien de negociar, eleva el risc a l'infinit. Potser la millor notícia de la setmana és l'enquesta d'EL PAIS d'avui on queda clar que els espanyols que s'ho prendrien a la valenta són una minoria, cosa que potser no coincideix amb el que ensenya TV3 però si am el que ha pogut anant veure en els darrers anys
ResponEliminaEl meu pare, que no era un home extremista, sempre ens va dir que el món era dels valents. Va viure fins als 93 anys i mai no va donar res per perdut ni acabat. Fins i tot a la mort va donar la mà amb aquella serenitat que el caracteritzava. Amb ell vaig aprendre que seny i gosadia poden anar de bracet.
ResponEliminaDoncs si la majoria d'espanyols no s'ho pren malament, més motius per marxar sols i pacíficament. Podem i volem ser molt amics igualment. En cap moment es demana res amb violència sinó democràticament i és el que desitja un grup ampli de catalans que ha anat creixent a mesura que s'ha sentit maltractat. Una societat intel.ligent com és la catalana i que crec que pensa per sí sola, ha arribat a aquesta conclusió. No tenim por perquè no volem fer cap mal, ans al contrari, volem estar bé.
ResponEliminaCrec que el tema no va simplement en contra d'aquell comentari un pèl pseudoeuropeista que es resumeix amb una frase: "separatismos en tiempos de globalización y de crisis son absurdos y debilitadores". Ni tambpoc és qüestió de mal rotllo entre Castella i Catalunya a nivell històric, això potser seria simplista (encara que el mal rotllo tingui motius més o menys simples). És purament una qüestió de respecte.
Jo recordo episodis de petita en que molts espanyols (nascuts a Catalunya i a fora de Catalunya) que es reien de mi perquè era catalana, a Barcelona mateix, a Salou, d'altres llocs d'Espanya i a Londres (tu ho saps). Això sí, sempre amb aire superb i pejoratiu, tot i que a vegades disfressant-ho de broma, que realment em feia sentir fatal. Jo era petita, a casa meva educada en el bilingüisme i el respecte a tothom i no ho entenia... Em van fer creure que això de ser català era ser tancat i garrepa i mala persona.
Fins que poc a poc, sempre orgullosa de parlar català com a llegua materna però amb moments de dubtes i crisi molt greus, patiments i visions per part d'una família que, com bé tu saps, una banda és ben republicana i molt catalana i l'altra ben feixista i catalana-espanyola, he adquirit pensament crític (també en gran part gràcies a tu com a mestre i company) i he vist que en general el catalans no som estimats (deixant a banda algunes persones intel.ligents i civilitzades amb pensament crític). Que hi ha una visió força estesa per Espanya demonitzadora i acusionista dels catalans com si nosaltres fossim el pitjor que hi ha escampat per la península Ibèrica. Jo, educada en llibertat, no ho entenia.
Poc a poc, sempre sentint-me ciutadana del món abans de res, he descobert que els catalans mereixem ser respectats com qualsevol altre poble, no cal ser romàntics, només pràctics i lògics. Hem estat educats en l'ajupir el cap i aguantar, ja que, segons diuen, som dolents de mena. Però la gent ara pensa, és crítica, se n'adona que potser ja s'ha aguantat prou, que no som pas dolents sinó víctimes, i que simplement vol canviar algunes coses que no estan bé. De manera pacífica, sempre.
(Continuo el comentari si no et fa res en una altra finestreta)
Ens pot doldre que els espanyols ho passin per alt, que creguin que és una febre resutat de la crisi. Ens pot doldre que molts encara estiguin enganyats com a l'època de Franco, i, encara que sàpiguin llegir i escriure, visquin en un analfabetisme cultural que només és comparable a societats tancades i sectàries.
ResponEliminaEns pot doldre que s'oblidi el perquè es va lluitar contra els borbons al segle XVIII i a l'any 1939, que se'ns digui cutres perquè parlem d'un tema que, home, ja fa molt temps d'això, ara som europeus! No és això només. I quan entren en el tema històric diuen que es va lluitar per pura ignorància del poble o per interessos econòmics dels comerciants. Encara que fos així, en la societat de mercat actual, ningú posaria en dubte que una empresa o estat prenqués una decisió per motius econòmics (que és com s'està fent, i que per aquest motiu Espanya tampoc vol que marxem).
Volem acabar amb tota aquesta pantomima. Ja cansa. Si no estic bé amb els pares, marxo de casa, oi? Si no estic bé amb la parella, la deixo, oi? Pot fer mal, no fer-ne gens, donar alegria o tristesa, però s'ha de fer. Per dignitat i creixement personal.
Tampoc parlem de la nació catalana en termes romàntics, no som al segle XIX, si més no, crec que cap dels manifestants de la Diada anava només per aquí (alguns segur que ni hi pensaven), seria pensar pobrement de la nostra intel.ligència no? Parlem d'evolució precisament cap a la intel.ligència, i cap a la civilització entesa com a convivència entre persones i el món. Cap al no deixar-se trepitjar i cap al respecte entre pobles que a Espanya no ha existit mai.
Vivint a Valladolid has hagut de sentir de totes contra els catalans, i suposo que ho pairàs a la teva manera. Ho compensaràs amb la cultura, els llibres i una dona que t'estima i et respecta, i que és exemple ella mateixa de tolerància i apreci a les persones i el món. I ho respecto. Però des d'aquí, potser de manera esbiaixada o no, tampoc crec que sigui aquest el debat, algunes persones no tolerem el maltracte de manera tan continuada. Si més no, jo no.
Gràcies per llegir el meu rotllo i salut!